dimecres, 15 de gener de 2014

Un home a la cantonada


La primera vegada va ser a començaments de gener, potser el dia 3. Com cada matí vaig eixir de casa amb pressa, esbufegant pel carrer costerut que du a l'estació del tren. A la segona cantonada i abans d'arribar a la plaça que sempre travesso en diagonal -trepitjant la gespa davant la façana de l'església- vaig topar-me'l. Era una figura estàtica massa abrigada, perquè tot i la data hivernal el termòmetre mai no baixava dels catorze graus. Duia un abric fosc que li arribava als peus, el rostre ensorrat dins una bufanda marró i un capell de feltre gris fins a les orelles.

Al primer moment vaig pensar que m'observava, però després em vaig adonar que tan sols tenia la mirada fixada en la meva direcció. En arribar davant seu vaig creure que ni tan sols no em veia, que no mirava res.

Al matí següent l'home continuava allà. Immòbil. Amb la mateixa roba. I així fou cada dia, fins que em vaig acostumar a la seva presència, com si fos una peça més de l'arquitectura. El dia tretze -un dilluns- hi va haver un canvi. Una cosa blanquinosa se li bellugava als llavis. De lluny estant vaig creure que duia una flor pàl·lida presa entre les dents, però quan vaig ser davant seu em vaig adonar, amb una sorpresa i un fàstic enormes, que tenia la boca empastifada per un eixam de larves que s'agitaven furiosament. Tot i que els llavis eren invisibles sota la massa de cucs, vaig descobrir que aquest cop em somreia amb displicència. Era el primer cop que la seva mirada i la meva es trobaven. Vaig accelerar el pas i vaig procurar dissimular la contrarietat i la nàusea.

El dia catorze vaig decidir canviar la ruta habitual, perquè al cap i a la fi hi ha alternatives per arribar a l'estació del tren. Però vaig sortir uns quants minuts tard i ja no em podia permetre aventures ni variacions, de manera que vaig anar de dret cap a la cantonada de l'home dels cucs. Després he reflexionat sobre aquesta mena de lapsus, i he pensat que potser en el fons desitjava veure'l altre cop. Ja sigui per mirar de nou aquelles bestioles vomitives o per respirar alleugerit en comprovar que no hi eren. Qui ho sap? El catorze fou un dia núvol, i aquest cop massa fred. Des que havia posat el primer peu al carrer sentia que duia poca roba, i quan vaig distingir el seu abric llarg, la bufanda i el barret vaig pensar que l'home de la cantonada estava molt més calent que no pas jo. Les larves li cobrien gairebé tot el rostre i amb prou feines si deixaven lliures els ulls. Crec que em somreia amb una compassió infinita, com si em perdonés.

Quan era davant seu, un dels cucs va caure a terra i va començar a retorçar-se d'una forma angoixant, com enfollit de dolor. Llavors l'home em va suplicar amb la mirada que recollís la larva. Però jo la vaig trepitjar amb fúria i vaig arrencar a córrer. Després, una volta assegut al tren, vaig fregar la sola de la sabata amb fruïció per esborrar aquella taca de mucositat repugnant.

A la nit vaig somiar que caminava un fins a la cantonada. En el somni, l'home era una dona gran i grossa, vestida com per anar a l'òpera. El rostre i les mans estaven coberts de larves i en passar per davant seu me'n va llençar un grapat al pit. Em vaig quedar paralitzat mirant com els insectes se m'enfilaven coll amunt i buscaven els meus llavis. Dins la lògica fosca del somni vaig sentir una calma enorme. Com si dugués tota la vida esperant aquell moment, aquella escena. Com si els infinits esdeveniments de la vida, anècdotes, amors i desamors, problemes i alegries haguessin estat distraccions lleus en aquesta espera. Com si sempre hagués esperat i desitjat l'instant en què els cucs em volien besar els llavis. Em penso que en aquell somni passaven altres coses, però no les recordo.

Em vaig llevar cruixit per les imatges de la nit. Mentre em vestia em sentia marejat, i vaig adonar-me que tenia la pell més freda del que era habitual. Potser he agafat una grip, vaig dir-me. Tot i que sé molt bé que la idea de la grip tan sols volia amagar una veritat que ja sabia. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar fins al carrer. En arribar al portal vaig consultar l'hora al telèfon mòbil, per saber si m'havia d'apressar gaire. Llavors vaig pensar que el telèfon no sonava des de feia temps. Hi va haver una trucada important fa dies, amb les instruccions precises. Després no res, el silenci. Llavors em van aparèixer els dubtes: on és la feina on vaig cada dia? Faig d'oficinista, de paleta o de corrector de textos? Sóc l'empleat d'una agència de viatges? I perquè em paguen tants diners?

Sempre he tingut idees: qui guanya massa diners sempre els deu a un engany, a una traïció. Era més net quan em pagaven poc, i els trenta mil euros en bitllets verds com la gespa davant del temple són diners bruts. Per força ho han de ser.

En arribar a la cantonada vaig descobrir que l'home de la l'abric i les larves no hi era. Enlloc seu hi havia bullici de gent, un aldarull de veus i cames i braços i flaixos. I vehicles oficials amb pampallugues blaves, sirenes, megàfons, crits. Un helicòpter al cel, a la vertical precisa. També hi havia una ambulància amb les portes obertes de bat a bat. I una enorme massa de mucositat blanca a les llambordes. Funcionaris amb uniformes de color morat corrien ridículament amunt i avall, es xisclaven consignes i proferien ordres pels telèfons. Damunt la llitera de l'ambulància s'hi recargolava una larva de mida humana lligada amb cintes de color taronja. Un suc grogós brotava d'una ferida horrorosa, a través de la qual es descobrien unes potetes semitransparents amb set o vuit ditets a cada extrem que s'agitaven amb espasmes irregulars.


Dos policies de paisà es van llençar damunt meu, em van abocar a terra i van emmanillar-me a l'esquena. Vaig sentir una fiblada metàl·lica als pulmons. Un d'ells devia haver-me clavat el genoll a les costelles. Ara cridaven gairebé amb joia, eufòrics i enrabiats. Un altre dels agents explicava per la ràdio del cotxe que havien detingut el traïdor. Judes, Judes, deia.

Des de terra vaig contemplar l'àmplia plaça i la verdor de la gespa, la façana de l'església que es dreça a l'altra banda, aquest temple barroc amb quatre columnes retorçades al porxo i la imatge de l'insecte crucificat al capdamunt.

2 comentaris:

  1. Sé positivament que en altres indrets del món obtenen la proteïna, necessària per sobreviure, dels cucs. Sé que el fàstic que m’ has fet sentir és cultural, i que te n’ aprofites. Tot i així el binomi larva- llavis és francament repugnant. La sensació que romandrà dins de la meva persona durant, com a poc, la resta del matí, és” impagable”. Prometo treballar de valent (o pactar amb el diable, ja veuré), sinó per venjar-me- que també-, per aconseguir provocar en algú altre la interiorització d’ una imatge tant visual i tant carregada de simbolisme. Crec que aconsegueixes treure profit del possible taló d’ Aquil•les del lector. La evolució de la descripció psicològica del narrador també em deixa meditativa. Quantes coses del nostre voltat ens causen rebuig, fascinació i morbo a parts iguals? De quantes n’ obviem la responsabilitat que hauríem de sentir?- Quanta porqueria del exterior comença dins nostre? Vaig a marcar gènere, que ja estem en rebaixes!.

    Una humil botiguera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dels propers posts d'aquest bloc explicarà com se'm va acudir, com es va gestar i quines idees volia explicar en aquest conte. Espero que allà ho tornem a comentar.

      Elimina