dimarts, 28 de gener de 2014

Cyphre, Louis


El detectiu Harold Angel rep l'encàrrec de trobar el cantant Johnny Favorite, desaparegut fa més d'una dècada. Una arrencada normal, diguem que canònica. El detectiu intueix ben aviat que la desaparició amaga un enigma complex, i que tal vegada el desaparegut tenia ganes de desaparèixer i d'esborrar, meticulosament, les petges que duen fins a ell.

L'investigador aplica els mètodes i les estratègies conegudes. De seguida, inevitablement, s'endinsa als baixos fons, en ambients ocults. Es troba rodejat de persones singulars, estranyes, sorprenents. Entre els quals aquest Louis Cyphre que he escollit per al títol. Individus que malviuen entre els cabarets i els espectacles, un circ de l'extrarradi, soterrats locals de jazz i de blues. Un mag que de vegades s'atansa a la màgia negra.

Quan se'n vol adonar, el detectiu és enmig d'un bosc confús i fosc. Fins aquí, encara, tot seria d'allò més convencional en el gènere dels detectius. Fins i tot les escenes nocturnes al novaiorquès Central Park, les corredisses pels túnels del metro de la gran ciutat. Però poc després ja no hi ha res conegut: ha traspassat un llindar tenebrós i ha entrat al regne del sobrenatural.

Això seria el que pot fer una síntesi de Cor d'àngel (Falling Angel en el títol original -que no vol dir ben bé el mateix) sense revelar-ne els secrets. La novel·la de William Hjortsberg és una de les lectures que em va fer venir ganes d'escriure mentre la llegia i que em van ensenyar com es poden fusionar els gèneres policíac i fantàstic -o de terror: cosins germans perquè mostren la vida com un misteri que, tot i semblar convencional, és profundament estrany. (Confesso -amb la consciència tranquil·la- que quan em vaig posar a escriure Aire brut tenia alguns elements de la novel·la de Hjortsberg dins del cap).

M'arrisco una mica més i em demano si Hjortsberg no es va inspirar en l'antiga tragèdia de Sòfocles.

El rei més famós de Tebes va donar el nom a un dels complexos freudians més populars, però la tragèdia d'Èdip no explica tan sols que es va casar amb la seva mare. El jove, ingenu i gairebé innocent, té la notícia d'un crim i decideix investigar-lo (el primer detectiu de la literatura?): la tragèdia consisteix en que és ell mateix l'origen del crim: el misteri és al seu passat, allò que li ha estat ocultat. Allò que investiga el jove i ingenu Èdip és a sí mateix. A l'origen sempre hi ha algun factor fosc, miserable o criminal. Aquesta és la tragèdia de l'home i allò que finalment, després de la revelació, l'empeny a arrencar-se els ulls per a no veure mai més el món.

Més enllà d'aquesta hipòtesi, Hjortsberg construeix un misteri claustrofòbic que s'endinsa en una atmosfera onírica, progressivament angoixant i que arrossega a la bogeria. 


Annex
L'any 1987, l'irregular i efectista director de cinema Alan Parker va adaptar la novel·la al cinema, amb el títol de Angel Heart. No és una gran cinta però en va fer una bona adptació, i traslladar l'acció de Nova York a Nova Orléans és un encert des de la perspectiva visual. En aquelles dates Mickey Rourke encara estava de bon veure i va fer una bona parella amb Robert de Niro. La banda sonora és del gran Trevor Jones. I els secundaris, impressionants.

2 comentaris:

  1. no he llegit la novel·la, pero la pel·lícula si la recordo, i la veritat es que em va agradar, estaba prou ben explicada i ambientada.

    salut

    ResponElimina
  2. Coincideixo amb el Francesc. Tot i que en fa molt, tinc un bon record de la peli.

    ResponElimina