diumenge, 19 de gener de 2014

Sobre com va venir l'home dels cucs


El meu pare era ateu (malgrat que es considerés agnòstic) i la meva mare cristiana. Tot i que cristiana de base, d'aquelles persones que creuen en el Jesucrist del pobres. Recordo que, per a ella, el darrer Papa rellevant fou Joan XXIII: respecte dels posteriors, va fer com si no haguessin existit mai. El meu pare es quedava al defora de les esglésies en els batejos, comunions i bodes familiars, amb l'excusa que era fumador. Ella entrava i prenia la comunió, però en acabat sempre deia no hi ha res com aquelles ermites romàniques de la muntanya, tan humils...

El pare parlava de la religió i del futbol en tant que opi del poble: volia citar Marx als seus fills però sense citar-lo, perquè de tan agnòstic com era tampoc no creia del tot en Marx. La mare em deia que el Crist no és la figurota dels absis si no el pobre de la cantonada, el malalt que es mor tot sol a l'hospital, el captaire. Havia descobert que Déu se li manifestava cada cop que donava aigua al qui té set, menjar al qui té gana, amor al qui ningú no estima. Jesús és el captaire de la cantonada, em va dir un dia, amb els ulls humits i la veu tremolosa, cada cop que un pobre, un malalt o un maleït et truca a la porta, és Jesús qui et truca.

La frase de la mare Jesús és el captaire de la cantonada em va impressionar durant una bona part dels meus anys de pre-adolescent. Perquè a la cantonada de casa durant aquell temps solia haver-hi un captaire: era un home temible, fosc, barbut i esdentegat. Tan pudent com sigui imaginable. El seu alè proclamava el vi, la cervesa i el conyac. Els proclamava als quatre vents, gairebé com un miracle. Les clivelles del rostre i de les mans estaven resseguides per unes línies negres inquietants, fossilitzades. Duia unes bosses de plàstic lligades als peus que li feien de sabates i els seus cabells, dignes d'un Beethoven suburbial, acollien i emparaven insectes de tota mena. Cada cop que passava per davant seu sentia un trasbals espiritual: una mescla d'horror i de pietat m'electritzava l'ànima. Créixer és una acció complexa, solitària i plena de contradiccions.

Em temo que mai no he après a sintetitzar aquelles emocions. Davant dels captaires més bruts penso que cal lluitar per la justícia humana, que cal fer-se monjo per poder resar molt per la humanitat o que tan sols hauria d'abraçar-los. De vegades penso que vull ser Juan García Oliver, de vegades el Subcomandante Marcos o el Che, i de vegades desaparèixer en un glop d'aire fresc del matí.

Un dia vaig repensar la frase Jesús és el captaire de la cantonada, però aquest cop vaig imaginar-me que jo era Judes (el traïdor). És clar que això va passar molts anys més tard, quan la mare i el pare ja eren morts. La frase va canviar de sentit i va prendre l'aspecte d'una maledicció. Vaig recordar els insectes que niuaven a la cabellera prodigiosa d'aquell captaire i vaig pensar que, en certa manera, Jesús de Natzaret és una larva: aquell home de Palestina -real o imaginari- no deuria ser conscient de totes les coses, fenòmens i desgràcies que generaria en el futur. Tal com el cuquet no es deu imaginar que serà una papallona.

És molt probable que si mai no hagués llegit Edgar Allan Poe, HP Lovecraft, Arthur Machen o Robert Bloch (entre molts d'altres) mai no hagués obtingut unes imatges tan lamentables i mai no les hagués volgut deixar escrites. Però la vida passa, no s'hi pot fer res, alea iacta est.

És així com, un dia d'hivern, vaig escriure aquest conte.


3 comentaris:

  1. ara tot lliga amb el conte anterior. Per cert, el meu sogre tampoc entrava mai a l'esglessia amb la mateixa excusa (era fumador) Ni tan sols hi va entrar per la comunió de la seva filla.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he seguit la tradició paterna, i no assisteixo a cap cerimònia catòlica, sigui la que sigui sense distincions de cap mena. M'agrada molt l'arquitectura i la pintura romànica, però no penso seure, agenollar-me ni alçar-me sota les indicacions d'un sacerdot molt ptobablement pederasta. La vida pot ser un conte de terror, però la vida laica és una mica més tranquil·la. Records al teu sogre, és una bona persona.

      Elimina
    2. Va traspassar fa anys, als 69 (el quart infart) era comunista de sóc a rel, dels de veritat, i si, era una bona persona....molt bona persona.

      Elimina