dilluns, 30 de juny del 2014

Qui va matar en Palomino Molero?



De fet, qui va matar en Palomino i quan i perquè són qüestions fàcils de respondre. El lector en té indicis suficients molt aviat: la primera hipòtesi que n'elaboris és la correcta. I no obstant la fragilitat de l'enigma, la lectura és hipnòtica. Un passeig al·lucinat pel poble peruà de Talara i en certa mesura un descens a l'infern narrat amb ironia, sarcasme i una enorme humanitat.

Un pobre soldat apareix penjat, capat i empalat en un garrofer dels afores del poble. La parella de guàdies civils encarregats de resoldre el cas són el guarda Lituma i el Tinent Silva, una creació magistral i inoblidable per incloure a la llista dels investigadors més reeixits i sorprenents del gènere policíac. La relació entre ells, malgrat que contingui vagues referències a Holmes-Watson i força òbvies a Quijote-Sancho és un dels temes del relat i evoluciona a través de les menys de dues centes planes.

[El guardia Lituma és també el protagonista d'altres relats policíacs del mateix autor: La casa verde, La Chunga, Lituma en los Andes i El héroe discreto].

El narrador segueix les passes del guardia Lituma, i de vegades li cedeix la veu. Lituma observa amb admiració i distància el seu superior, un home extremadament dotat en l'art de l'interrogatori. Tan hàbil és Silva que tan sols un dels interrogatoris que du a terme en la narració es dóna a la comissaria (i és el menys eficaç). No li cal la pressió del context: Silva és capaç de fer parlar el sospitós o el testimoni en qualsevol banda, i sense recórrer a cap violència: en una platja, una taverna, un restaurant, durant una passejada pel carrer.

El Tinent Silva du la investigació amb habilitat, és prudent i alhora decidit. No descobreix els culpables i els motius per cap procés deductiu ni enginyós, sinó -una mica com el Pare Brown- perquè coneix massa bé l'espècie humana: sap de què som capaços, i quins són els instints i les emocions que ens governen. Però malgrat aquest coneixement, el pobre Tinent Silva és extraordinàriament maldestre amb les dones, ja que l'objecte obsessiu del seu amor mai no respòn als seus precs: sempre mal plantejats, fora de lloc i de to, incapaç d'interpretar la realitat. Aquesta dualitat en Silva el fa humà i entranyable, i desvetlla una simpatia instintiva en el lector, que venç la reticència inicial davant de l'oficial del bigotet i les omnipresents ulleres fosques.

Amb ¿Quién mató a Palomino Molero? (Biblioteca breve, Seix Barral, 1986) Vargas Llosa fa un relat exemplar del gènere i demostra per a què serveix el policíac: retrata una societat classista i cruel, injusta, corrompuda. Descriu una ciutat bruta, amb les platges empastifades pel petroli que extreuen els gringos i on una reixa separa els barris dels cholos dels barris dels blancos. Descrita des de la mirada d'un pobre cholo que s'ha fet guàrdia civil per fugir de la gana, sembla que fins i tot la calor tropical només faci suar la camisa dels miserables.

I també fa un exercici exemplar, brillant: no li cal abastar les dues centes pàgines per relatar una investigació, explicar una ciutat, construir -com a mínim- tres personatges impagables i organitzar un joc de referències literàries que no és fàcil d'identificar. Perquè més enllà del Tinent Silva-guardia Lituma (Quijote i Sancho) també es permet elaborar una Lolita nabokoviana però alternativa, que conté tantes similituds com nous matisos inquietants: és el personatge que genera més angoixa a la resta de personatges i alhora al lector. Sense oblidar un homenatge al western clàssic, una fugaç picada d'ull al cinema de Buñuel i al neo-realisme italià, unes subtils notes surrealistes. En aquest sentit, el text de Vargas Llosa és un referent i una fita monumental de la novel·la breu.

Més enllà de la ressenya estricta, no em puc estar d'escriure -em sembla que un cop més- allò que dintre meu anomeno la paradoxa vargasllosiana: Mario Vargas Llosa sempre se m'apareix com un personatge estranyament dual que no sé unificar. Si no sabés res de la seva figura, de les seves opinions sobre la realitat política i social (i només el conegués per l'obra literària estricta) diria que no pot ser el mateix que opina, articuleja i discurseja, perquè quan fa aquestes accions em sembla una persona profundament classista, arrogant i reaccionària. Adjectius que no posaria mai als textos que més li estimo: La guerra del fin del mundo, Pantaleón y las visitadoras, Los cachorros, El paraíso en la otra esquina... i des d'ara ¿Quién mató a Palomino Molero?



Notes de la lectura: El llibre va ser adquirit al Mercantic de Sant Cugat del Vallès el diumenge dia 29 de juny a les 13 hores, i la lectura es va acabar el mateix dia a les 23 hores. Va costar 2 euros.

dissabte, 21 de juny del 2014

Els bons trinxeraires de Zambujal (i Cortils)


Crónica dos Bons Malandros es va publicar a Portugal el 1980 i el juny de 2012 en va arribar la versió catalana, Crònica dels bons trinxeraires, -a Alrevés editorial, col·lecció Crims.cat (en una excel·lent traducció d'Anna Cortils, jo diria que exemplar pels motius que exposo al final).

Zambujal i els seus trinxeraires van tenir un èxit impressionant al seu país, on se'n va fer una adaptació teatral i una al cinema, de la mà de Fernando Lopes. L'adaptació teatral (que desconec) no deuria exigir un gran treball, ja que l'estructura de les escenes, els llocs i el ritme de la novel·la breu són gairebé una peça teatral.

En poc més de cent cinquanta planes (a l'edició catalana) s'explica una anècdota de la banda de petits malfactors més o menys dirigida per Renato el Pacífic. La narració explica la planificació, l'execució i els terribles fets posteriors a un atracament de gran volada, encarregat a la banda per un misteriós estranger. Però Zambujal usa l'anècdota com a excusa per desgranar la història personal dels set malfactors, el seu curriculum vital i delictiu.

Retrata amb humor negre i amb una extraordinària calidesa humana les vides dels qui mai no han tingut ni una mala oportunitat a la societat de Lisboa (i qui diu Lisboa diu Barcelona o tot el món). La comicitat dels personatges s'organitza en una mala sort congènita i cruel que mai no els ha desemparat, una desgràcia que semblaria una maledicció o una tragèdia grega si no fos per la mirada còmplice, empàtica, profundament humanista de l'autor.

Crònica dels bons trinxeraires s'inscriu en la llarga tradició de la literatura picaresca, de gran implantació a la península ibèrica (per què deu ser?) i al món llatí, i recull referències cultes i populars de tota mena, des de L'Ase d'or d'Apuleu, l'inevitable Lazarillo de Tormes, La xava del Vallmitjana, Sang a les drassanes del Francesc Madrid o la molt contemporània La estrategia del pequinés de l'Alexis Ravelo fins al cinema -jo diria que sobretot italià i espanyol.

Durant la lectura vaig pensar molts cops en la inoblidable Rufufu de Gassman (mal versionada pel Woody Allen decadent a Small Time Crooks, Granujas de medio pelo), en La Strada i altres films dels principis de Fellini, i en una colla de cintes del brillant tàndem Berlanga-Azcona. Una llista on també es podria parlar de Ken Loach: totes elles peces del cinema que fan un apropament similar a l'ànima del petit delinqüent des de l'afecte i una simpatia distanciada, de ressons brechtians. Zambujal té la virtut de situar els seus petits delinqüents en un mirall que ens mira i que ens desvetlla el petit xoriço malhaurat, de vegades ridícul i terriblement humà que duem a dins la majoria dels qui habitem a les proximitats de la Mediterrània.

(Ja no compartiria la comparació amb Quentin Tarantino que he llegit per alguna banda, perquè em sembla que Tarantino gasta una crueltat i un cinisme que són absents en el món de la sensibilitat humanista i mediterrània. [Queda pendent per a més endavant el debat entre els models nord-americà versus mediterrani]).

Indubtablement influïda per l'estructura i el ritme narratiu del cinema, la Crònica de Zambujal és trepidant, desbocada i avança en crescendo fins al paroxisme final d'unes corredisses per Lisboa que duen el lector des del somriure inicial fins a la riallada sonora. Les escenes de la cloenda les vaig imaginar en blanc i nege i en cinema mut, amb aquell ritme boig de Chaplin o de Harold Lloyd. Caldria estar molt trist o molt deprimit per no poder esclatar a riure durant la lectura: jo ho vaig fer fins i tot en la solitud del meu sofà de les lectures, i justament quan era a l'atur i  mentre em sacrificava per la pàtria, els seus polítics i funcionaris i la seva prima de risc: una situació que no resulta especialment graciosa.

No puc acabar aquesta ressenya sense esmentar la traducció. Anna Cortils fa un exercici difícil i el resol amb un excel·lent: no és gens fàcil dur al català un text en el qual s'usa l'argot de la delinqüència i d'allò que abans en dèiem lumpen. No es tracta tan sols dels diàlegs -en què els personatges s'expressen en una variant que ha de ser creïble-: també el narrador tendeix al registre col·loquial i al de la marginació delinqüent per tal de mostrar aquesta proximitat envers el petit xoriço. Jo diria que la traducció de malandros per trinxeraires és tota una troballa i una elecció que conté riscos: cal arriscar-se, i només per això em sembla que cal fer una felicitació pública. La llengua catalana (i especialment el seu estàndart literari i periodístic) pateix des de fa molts anys un dèficit dramàtic que -malgrat algun petit progrés- no acaba de resoldre, i que es fa visible precisament en la novel·la negra: com parlen els delinqüents (i els policies?), quin és el registre i el lèxic que fa versemblant una novel·la negra?

Es tracta d'un debat llarg i profund que caldria afrontar amb honestedat i sense prejudicis derivats de la política:

  • la delinqüència de parla catalana -d'ençà del final de la guerra civil- sembla que només sigui de coll blanc: com si per davall de l'estrat social de Fèlix Millet, Lluís Prenafeta, Oriol Pujol o Xavier Crespo no existís. En conseqüència, no sabem res de l'idioma que parlen.
  • els delinqüents del carrer i de classe baixa només parlen castellà (o àrab o romanès)? Si és així, perquè no hi ha una literatura negra bilingüe (o trilingüe o quadrilingüe) que sigui honesta i que mantingui relació amb la realitat social i cultural del país?
  • quan es va estroncar (i per què) el fil que van saber construir Vallmitjana, Francesc Madrid, Domènec de Bellmunt i altres periodistes i escriptors anteriors al franquisme?
  • sento una gran admiració per l'esforç que va fer en Jaume Fuster (a De mica en mica s'omple la pica, per exemple), però em sembla que és un text fallit i quasi ridícul en l'aspecte sociolingüístic. L'Andreu Martín (referent indispensable en la construcció del negre català post-franquista) opta pel castellà i n'insinúa els motius a l'entrevista que li fa Anna Villalonga a Les veus del crim. En aquest sentit, cal analitzar les estratègies reeixides de Manuel de Pedrolo.
  • els parlants usem de forma massiva i inevitable termes castellans quan parlem d'una part de la realitat de la qual ni l'IEC ni la Tv3 no ens en facilita els mots: mangante, quillo, choni, cutre, putilla, chungo, chorar, dispuesta, ramasar, jambo o jamborrillo, merchero, comemierda, julai, careto, perroflauta, lache, gilipollas... I un etzètera molt llarg. Parlar (o escriure) en català estàndart no ha de ser ni un acte heroic ni un recurs constant a la cursiva. (Paradoxalment hi ha més terror als barbarismes que no pas als errors sintàctics i prosòdics).
  • la literatura té -entre d'altres- la funció de rescatar, mantenir i normalitzar un bagatge cultural que és de tots: l'elecció dels trinxeraires que ha fet Cortils em sembla molt oportuna perquè el mot trinxeraire és sonor i ric, i mon pare el feia servir amb naturalitat però el sento i el veig molt poc avui per avui. També he de dir que, a Lleida, el terme malandrins no és estrany.
Davant d'aquest panorama, la traducció de l'Anna Cortils és un element interessant perquè aporta respostes i noves preguntes.


Mário Zambujal


dimarts, 17 de juny del 2014

El lloc del crim (segons Alfonso Sastre)


M'ha arribat a les mans el juny de 2014, però es va editar el juny del 1982. El lugar del crimen ha tardat trenta-dos anys exactes en arribar-me a les mans (a les mans sota els ulls àvids de llegir, i sota la llumeta de consum baix). Crec que necessito parlar amb l'Alfonso Sastre de tu a tu, a veure si me'n surto.

Trenta-dos anys és una fracció de temps molt petita si la comparem amb el temps que ha transcorregut entre la publicació de Tristram Shandy i l'instant en què vaig llegir-ne la primera plana (dos-cents trenta anys), però per raons que no sabria explicar no em sembla comparable. Allò que més m'inquieta és que el 1982 jo no tan sols trepitjava la terra si no que era un lector comprensiu, i no obstant això no sabia que existís un autor com l'Alfonso Sastre, nascut i vivent a la mateixa pell del brau que habitàvem tots dos. De vegades no són els enigmes del passat allò que ens fa sentir la meravella, sinó les intrigues del present que habitem.

Fa dos anys l'Alfonso Sastre em va fer passar un dels millors hiverns de la meva vida: fou durant la lectura de Las noches lúgubres. La vaig llegir al Pirineu, quan la meva feina em va enviar a treballar a Bellver de Cerdanya. La tenebra i el fred inhumans d'aquell racó del món es van omplir de joia, de llum i de calidesa mentre passava d'una plana a l'altra. Això no és fàcil d'agrair.

Avui he rebut El lugar del crimen, enviat des de la llibreria El boletín del carrer Pallars de Barcelona. He tardat poc en jeure i començar a llegir aquestes planes esgrogueïdes que, des del primer instant, m'han encadenat feliç i submís a la seva grogor de tres dècades.

Amb la lectura de Las noches lúgubres el lector es pregunta com és que Sastre, el rei del realisme social en temps de la foscor franquista, gosa parlar de vampirs. Fins que s'adona que Sastre parla d'una variant social del vampir i que sap dur el vampirisme fins a l'àmbit on mai no s'havia dut la qüestió. No m'agrada gens fer allò que ara s'anomena un espòiler (però no sé si és possible fer l'espòiler d'una novel·la publicada fa quaranta-nou anys, el 1964): en tot cas, el vampir de Sastre és l'home ric i malalt que, en la postguerra espanyola, compra la sang que el guarirà als miserables que ronden les tavernes dels baixos fons.

El lugar del crimen torna a explorar la realitat darrera, aquesta realitat amb aspecte d'irreal que viu entre nosaltres però molt més enllà. Sastre es defensava dels qui li recriminaven els textos poc realistes explicant justament aixó: a la nostra societat hi ha una classe mitjana visible, observable i explicable. També hi ha una marginació. Però darrera de la marginació coneguda encara n'hi ha una altra, molt més oculta i no obstant completament real. En aquest àmbit es donen situacions i persones absolutament reals, però difícils de creure.

Jo hi afegiria que la vida (i la realitat) s'explica i es comrpèn en els seus límits i en les seves excepcions. El mateix univers cosmològic s'entén millor des del límit. La naturalesa és comprensible a partir de tot allò que és excepcional, estrany o anormal, i no pas des dels elements que compleixen la norma. De la mateixa manera que entenem la ciutat quans ens situem en els suburbis, en la frontera i en el no-lloc on acaba, també podem comprendre què som els humans quan ens situem en els extrems.

De fet, no hi ha res més realista per explicar la realitat de l'espècie que els límits. A mi sempre m'ha semblat més humà l'home de les barraques del Somorrostro que el botiguer de la Diagonal.

divendres, 13 de juny del 2014

Chesterton, Gilbert Keith


Com que els terroristes nihilistes van decidir infiltrar-se a Scotland Yard i els agents policials s'infiltraven a les cèl·lules terroristes, va arribar un moment en què Scotland Yard estava constituïda per nihilistes, i les cèl·lules anarquistes estaven formades per policies de la secreta. I no obstant això, tots desconfiaven de tots i provaven de desemmascarar-se... entre ells mateixos. Això era el caos. [Manel Prat és un anarquista nihilista infiltrat a la cúpula dels Mossos d'Esquadra? No és una hipòtesi gens descabellada.]

La societat és tan ordenada -tan avorrida i fastigosament ordenada- que anhela el caos, tal com l'individu racional espera el moment d'anar a dormir per a somiar.
Per què tots els empleats que van en tren a la feina fan una cara tan trista i cansada? Us ho diré. Perquè saben que el tren va a l'hora i va bé. Saben amb tota certesa que sigui quin sigui el lloc on van, allí aniran a parar. Perquè saben que un cop passada l'estació Passeig de Gràcia, la propera serà Diagonal i cap més que Diagonal. Però si la propera parada fos, per un inexplicable esdeveniment, Besòs Mar... quina folla exultació sentirien! Com els brillarien els ulls, com uns estels. I les seves ànimes semblarien tornades a l'Èden.
(En aquest fragment he canviat les estacions de Londres de l'original per estacions del metro de Barcelona, és una llicència que m'he pres) 
Ara hi afegeixes un grup de poetes de diferents tendències estètiques, no tan sols diverses si no radicalment antagòniques. Les tavernes de Londres on es reuneixen els cenacles poètics, els anarquistes conspiradors i els espies de l'estat. Hi ha un home que es desvetlla després d'una visió. No recorda gairebé res, ni pot distingir si les situacions viscudes han estat reals o irreals. Només sap que es va desmaiar davant del rostre de Diumenge. I també recorda que havia estat passejant amb el poeta pèl-roig, el sorprenent senyor Lucien Gregory. La descripció de Gregory és de les descripcions que es fan inoblidables:
Hi havia una cosa que ajudava la seva colpidora aparença externa i que ell explotava, cal dir-ho, tant com podia. Pentinat amb clenxa enmig, el cabell rogenc, el seu rostre semblava el d'una dona i l'emmarcava amb lleugera ondulació, com en una verge d'un quadre pre-rafaelita. D'aquest oval amb aura de santedat en sobresortia un rostre aspre, ample i brutal, d'un menyspreu murri; sensació ben combinada que aterria i excitava els nervis d'un públic neuròtic. Semblava un pecat vivent, una barreja d'àngel i de simi.
L'home que fou dijous (1908) explora el gènere policíac amb una visió moderna i audaç, fusionant-lo amb la política, la sàtira del món dels escriptors i, per extensió, de la societat. El text fa una incursió en l'oníric i en allò que podríem situar en l'estètica pre-surrealista: potser res no és el que sembla i el món és un joc de miralls que inverteixen. Potser la intel·ligència i els sentits no són les millors eines que tenim per a comprendre.

Chesterton és un home que va viure la complexitat: des d'un agnosticisme militant va traslladar-se a l'anglicanisme per via eròtica (perquè es va casar amb Frances Blogg, anglicana practicant) i finalment es va convertir al catolicisme de la mà del capellà John O'Connor (l'inspirador del Pare Brown). Va publicar poesia i assaig, i és autor de frases i aforismes de tota mena, amb l'agudesa del qui pensa per sí mateix i es permet tenir opinions pròpies: dubta, pren distància. Observa i explica la vida humana amb escepticime i ironia, però alhora des d'una empatia profunda i creïble. És profund i savi, però alhora innocent. A mi m'agrada: Déu no ens ha donat els colors pintats al llenç, si no a la paleta.

Chesterton va assolir una popularitat enorme, segurament a partir de la sèrie de relats policíacs del Pare Brown, un capellà que no aplica el raonament lògic en la resolució dels crims si no un sorprenent coneixement de la naturalesa humana.

Deuria ser aquesta popularitat qui el va dur a Barcelona el 1926, aparentment convidat pel PEN Club o potser per Josep Maria Junoy. La visita de G.K. Chesterton a Barcelona sembla un altre relat de misteri i d'intriga, però en aquest cas molt català. Si algú té ganes de passar una estona en aquest misteri, hi ha diversos articles relacionats amb una vella polèmica que -com tantes altres coses- la guerra espanyola i les seves conseqüències van endur-se vers l'oblit i l'abisme.

Dada curiosa: L'home que fou dijous va inspirar el video joc Deus Ex: Human revolution.




diumenge, 1 de juny del 2014

El que menja freixures en la foscor

Un relat situat a la Catalunya porcina, amb ingredients de Lovecraft

L.B., 2014

L'Arcadi Puigcercós havia treballat tota la vida de comptable a Embotits Balfegó, però quan va arribar la crisi l'empresa va fer llufa. En Balfegó va desaparèixer. Es deia que s'havia fugat al Carib amb els diners i la senyoreta Pallerols, una secretària que també era regidora de Plataforma per Catalunya a la bonica vila de Torelló.

L'Arcadi va estar prou de sort quan, en acabar-se el subsidi d'atur, un amic del partit que treballava al Banc de Sabadell li va trobar una feineta a mitja jornada. Es tractava de dur notificacions de desnonament als qui havien signat una hipoteca immobiliària i no pagaven amb diligència.
-Com que has treballat de comptable, t'he buscat una feina relacionada amb els diners.
-Al teus peus i als de la teva senyora.
-Et demano que, com que tornes a treballar, paguis la quota íntegra del partit. Catalunya et necessita.

Fou en l'exercici de la nova professió que, un vespre osonenc i glacial es va arribar als suburbis de Manlleu. Mai no havia caminat per aquell barri i se sentia desorientat. La boira es feia tupida i sentia els peus xipollejant en un fang negrós i pudent. No hi havia ningú. Es va doldre en comprovar que en aquells blocs no hi hagués estelades pels balcons. Va memoritzar la informació per a exposar-la a la propera reunió de la sectorial.

Un urbanista foll deuria haver fet la distribució laberíntica dels edificis. Semblaven enormes túmuls de roca que haguessin rodolat muntanya avall. En Puigcercós no era capaç d'entendre quina lògica seguien els carrers. El Passeig del General Moragues, per exemple, desapareixia i tornava a aparèixer tres cantonades més endavant. Va fer tantes voltes que es va desorientar i va sentir un deix de pànic.

Quan ja es feia fosc els peus el van dur fins al número trenta-dos del carrer Enriqueta Martí, l'adreça que buscava. Estava segur que havia passat tres vegades per aquell tram, però les altres vegades el rètol de la cantonada no deia res de l'Enriqueta sinó que hi posava Francesc Cambó. Malgrat que Enriqueta Martí fos un nom indubtablement català, una emoció estranya el va inquietar.

Va pujar escales amunt. Va buscar l'interruptor de la llum en va, i va orientar-se a les palpentes. Una ferum de peix mort inundava l'aire enrarit, ple d'humitats malsanes i de miasmes putrefactes. Quan va arribar al tercer es va adonar que la porta estava oberta. Potser l'havien vist arribar des del balcó. Un líquid espès i relliscós cobria les rajoles. Al fons del corredor s'intuïa una llum groga i feble, segurament una espelma. Potser l'inquilí és molt devot i està resant, va pensar, li sabria greu interrompre una pregària.

Va arribar a la saleta minúscula que deuria ser el menjador. Allà hi havia l'espelma solitària, damunt la taula. Després de tants anys treballant en una fàbrica d'embotits, coneixia perfectament els estris que s'usen en l'ofici. Eren tots allà, il·luminats per la flameta. Llavors va sentir una esgarrifança. Uns ulls vidriosos el contemplaven. Era la mirada més gèlida i més penetrant que mai li havien dirigit. Aquells ulls blavosos, tan immòbils, escrutant-lo. Algú el contemplava des del darrera la taula, deuria estar agenollat perquè només n'hi veia la testa.
-Així doncs, senyoreta Pallerols, no se n'havia anat a Cuba?
Ella no va respondre. Ni tan sols no va parpellejar.

En Puigcercós es va atansar una mica més al rostre. La tenebra li havia impedit comprendre: no hi havia ningú agenollat, senzillament el cap estava dipositat damunt la taula. La resta del cos deuria haver pres la forma de les hamburgeses i les butifarres que hi havia escampades per les safates.

-El meu bon i sol·lícit Puigcercós -va fer llavors una veu profunda i rogallosa al seu darrere- Ens hem retrobat... Ja veu com és la vida, oi? Sempre dóna tombs. Van embargar-me la casa de Vic i vaig haver de venir a viure al piset que li havia posat a la pobreta senyoreta Pallerols. Però vet aquí, ara me'l volen fotre. Ja veu que la crisi ens afecta a tots, al capdavall. No puc pagar ni la llum. I digui'm... a què dec aquesta visita?


_________________________
Nota: Els noms de General Moragues, Francesc Cambó, Enriqueta Martí, Pallerols, Puigcercós i Balfegó que apareixen en aquest conte de por són la meva contribució als actes del Tricentenari. Hi afegeixo el logotip, lleugerament falangista, per veure si el senyor Homs em dóna una subvencioneta.