dimarts, 28 de gener del 2014

Angel, Harold


Harold: vius en un somni perquè la vida de veritat és un malson. A favor teu puc dir que cap pecat no entenc millor (ni envejo més) que pactar amb el diable. No es tracta d'aconseguir diners ni dones ni fama ni possessions. Es tracta precisament de tot el contrari: abandonar-ho tot i aconseguir una dolça amnèsia. Que em permeti no saber qui vaig ser. Viure com un gris obrer en un pis petit, en una discreta i humida ciutat de províncies més aviat bruta, sorollosa, molt al sud,

En plegar de la fàbrica vull fer una cervesa poc freda damunt el taulell corcat, mirar estupideses al televisor del fons o perdre'm en el no-res d'un partit de futbol, no saber si sóc a Detroit o a la Gorky soviètica: la cadena de muntatge a la fàbrica de cotxes és simètrica a les dues ciutats, 

Una ciutat calurosa i remota on les tardes passen a poc a poc, les postes es fan llargues i els malves del cel conviuen durant moltes hores amb els taronges i els blaus encesos. Núvols de tant en tant, olor d'aigua dolça estancada amb caimans hieràtics, el front i les aixelles plenes de perles, sempre massa roba, massa mitjons, quina enveja els nens amb calça curta i xancles xipollejant als tolls,

Somiar cavalls blancs muntats per genets nus i de pell daurada, Arearea, xafogor i vestits blancs, salabror, les nits càlides i la lluna groga. Però... però de tant en tant torna el teu passat, Harold. Hi havia bitllets, molts bitllets. En diuen show-bussines o espectacle o entreteniment de les masses. Les masses han de ser constantment entretingudes perquè vés a saber què se'ls passaria pel cap si no les entretinguéssim, potser se'ns complicaria tot i calarien foc als contenidors dels carrers cèntrics, a les nits,

Ho has de comprendre: no hi ha prou pasta al món per pagar un policia per cada ciutadà: més val que siguin homes i dones entretinguts que no pas ciutadans. Podríem inventar-nos el nacionalisme, l'independentisme, el Barça o la Bono-lotto, qualsevol cosa que els entretingui. Els nens a les escoles, els adults a les oficines i les fàbriques. Els vells als sanatoris. I sobretot -sobretot!- les pantalles arreu, pantalles ben grans i ben lluents,

De vegades el passat et ve a buscar. És un home ben vestit que sembla un home de negocis. Sembla que sorgeixi d'un somni, però afirma que és real. Tu, Harold, encara una mica ingenu creus que et pots amagar altre cop al somni, i somies somiar un somni més endins del somni però potser tan sols has sortit del somni i vet aquí el món: un home vestit amb trajo i corbata, com un banquer o un inversor,

I si no és el somni et diuen que hi ha el vudú i la màgia negra, que allà encara t'hi podries refugiar, aixoplugar-te del món dels negocis i els deutes i les nòmines i els rebuts, factures, buròcrates, bàrmans, sots-inspectors, semàfors, anuncis classificats, hipoteca, contracte, subvenció, conseller de cultura. Però l'amo de la botiga d'elixirs, espelmes, naips i cartes astrals és aquest mateix home, el del trajo i la corbata, potser d'Unió Democràtica de Catalunya, potser de jove bona persona tan sols una mica gilipolles, és clar,

La ciutat sempre és una sola ciutat, Dunwich, la ciutat governada per un horror antic i sense carrers de sortida: totes les carreteres descriuen una paràbola perversa que et torna cap dins, com si fossis als filaments de la gran Medusa que juga una estona amb tu abans d'engolir-te,

Harold: si vas pactar amb diable va ser per la teva pròpia voluntat, què carai, perquè quan eres jovenet sí que sabies trobar la carretera que du cap a les muntanyes i els rius gelats on l'aire era net, les noies, les oliveres flairoses després de la pluja i la gran nit d'estiu amb els cometes que plouen, perquè Harold, ho has de comprendre, ho hauries de comprendre: no es pot pactar amb el diable dues vegades,



__________________
Aquest text és la primera ressenya que vaig escriure sobre Fallen Angel o Cor d'àngel, la novel·la de William Hjortsberg que he ressenyat abans. Com que aquesta no s'hauria entès massa bé, he decidit penjar les dues ressenyes per separat,






Cyphre, Louis


El detectiu Harold Angel rep l'encàrrec de trobar el cantant Johnny Favorite, desaparegut fa més d'una dècada. Una arrencada normal, diguem que canònica. El detectiu intueix ben aviat que la desaparició amaga un enigma complex, i que tal vegada el desaparegut tenia ganes de desaparèixer i d'esborrar, meticulosament, les petges que duen fins a ell.

L'investigador aplica els mètodes i les estratègies conegudes. De seguida, inevitablement, s'endinsa als baixos fons, en ambients ocults. Es troba rodejat de persones singulars, estranyes, sorprenents. Entre els quals aquest Louis Cyphre que he escollit per al títol. Individus que malviuen entre els cabarets i els espectacles, un circ de l'extrarradi, soterrats locals de jazz i de blues. Un mag que de vegades s'atansa a la màgia negra.

Quan se'n vol adonar, el detectiu és enmig d'un bosc confús i fosc. Fins aquí, encara, tot seria d'allò més convencional en el gènere dels detectius. Fins i tot les escenes nocturnes al novaiorquès Central Park, les corredisses pels túnels del metro de la gran ciutat. Però poc després ja no hi ha res conegut: ha traspassat un llindar tenebrós i ha entrat al regne del sobrenatural.

Això seria el que pot fer una síntesi de Cor d'àngel (Falling Angel en el títol original -que no vol dir ben bé el mateix) sense revelar-ne els secrets. La novel·la de William Hjortsberg és una de les lectures que em va fer venir ganes d'escriure mentre la llegia i que em van ensenyar com es poden fusionar els gèneres policíac i fantàstic -o de terror: cosins germans perquè mostren la vida com un misteri que, tot i semblar convencional, és profundament estrany. (Confesso -amb la consciència tranquil·la- que quan em vaig posar a escriure Aire brut tenia alguns elements de la novel·la de Hjortsberg dins del cap).

M'arrisco una mica més i em demano si Hjortsberg no es va inspirar en l'antiga tragèdia de Sòfocles.

El rei més famós de Tebes va donar el nom a un dels complexos freudians més populars, però la tragèdia d'Èdip no explica tan sols que es va casar amb la seva mare. El jove, ingenu i gairebé innocent, té la notícia d'un crim i decideix investigar-lo (el primer detectiu de la literatura?): la tragèdia consisteix en que és ell mateix l'origen del crim: el misteri és al seu passat, allò que li ha estat ocultat. Allò que investiga el jove i ingenu Èdip és a sí mateix. A l'origen sempre hi ha algun factor fosc, miserable o criminal. Aquesta és la tragèdia de l'home i allò que finalment, després de la revelació, l'empeny a arrencar-se els ulls per a no veure mai més el món.

Més enllà d'aquesta hipòtesi, Hjortsberg construeix un misteri claustrofòbic que s'endinsa en una atmosfera onírica, progressivament angoixant i que arrossega a la bogeria. 


Annex
L'any 1987, l'irregular i efectista director de cinema Alan Parker va adaptar la novel·la al cinema, amb el títol de Angel Heart. No és una gran cinta però en va fer una bona adptació, i traslladar l'acció de Nova York a Nova Orléans és un encert des de la perspectiva visual. En aquelles dates Mickey Rourke encara estava de bon veure i va fer una bona parella amb Robert de Niro. La banda sonora és del gran Trevor Jones. I els secundaris, impressionants.

diumenge, 26 de gener del 2014

A la negra Tiana

Foto: Autors de collita 2013 al Tiana Negra. Lluís Bosch, Salvador Balcells i Rafael Vallbona
Amb Rafael Vallbona i Salvador Balcells

Jordi de Manuel, Juli Alandes i Francesc Santolaria

M'agradaria haver escrit una crònica més o menys periodística del festival Tiana Negra, que enguany fa la segona edició i -jo diria que- duplica el públic i els participants. Pel gener del 2013 hi vaig anar una estona, d'oient. En aquell moment jo acabava de lliurar un original als editors de Crims.cat i és clar, pensava vés a saber si el 2013 em tocarà seure a les butaques del damunt de la tarima. Em mirava aquest organitzador i presentador excel·lent que és en Sebastià Bennassar i no sabia predir si seuria al seu costat el 2014.

Enguany he tingut el plaer de seure a la tarima però també a les butaques del públic, i el gust de participar en els debats des de les dues bandes. No sabria dir on m'ho he passat més bé, però això no és important: el que importa és justament haver-ho passat bé malgrat el cel gris, la humitat i que no m'agrada matinar en dissabte.

Foto: Sherlock i Pedrolo. Parlem de clàssics. Sebastia Bennassar Àlex Martín Escribà
David Aliaga, Sebastià Bennassar i Àlex Martín


Juli Capell (policia autonòmic), Anna M. Villalonga i Josep Forment

Aquest país on visc demana, reclama i de vegades somica ser un país normal, però per ser un país normal (què vol dir país i què vol dir normal ho deixo per als filòsofs i els sociòlegs, jo sóc un discapacitat per respondre) cal dur endavant accions com aquesta -entre moltes d'altres: parlar de literatura de gènere, parlar de cultura popular, anomenar Philip K. Dick al costat de Jordi de Manuel o The Wire al costat del Rafael Vallbona. Ni complexos ni banderes. Seure al costat de professores i professors d'universitat com l'Anna Maria Villalonga i sentir-se igual.

De vegades un dissabte esdevé Sabbath i és un dia especial.

Nota: les fotografies han estat gentilment manllevades a l'Anna M. V.

[Demano disculpes als lectors i lectores del bloc que s'han habituat a trobar relats negres, pessimistes o sardònics. De vegades -tan sols de vegades però per fortuna- els qui projectem una inevitable mirada negra sobre el món, en projectem una de rosa. ]

dijous, 23 de gener del 2014

La trista i dramàtica història del primer consultori filosòfic on-line



En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, el xicot que va venir d'Islamabad fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent que li va donar ciquanta mil euros pel negoci.

I vet aquí que tot just després de morir-se el pare vidu, en Frederic es va quedar sense feina. Inesperadament, la vida li donava temps lliure i quaranta mil euros (el vell se n'havia rebentat deu mil sense saber com, en un viatge llampec a Santiago de Cuba). Va poder fer allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se i pensar. Però per més tombs que li donava, no sabia què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín del Camp de l'Arpa. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. A un local de qualitat.

En Frederic coneixia en Felipe de feia anys, i sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que calia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar perspectives i conceptes. La gent no demana prostitució: allò que demanen és filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de vint megues. Així va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques tan estimades a Catalunya, i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura, de La Línea de la Concepción a Les Cases d'Alcanar. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Però de vegades la realitat no s'ajusta als estudis, i els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat no arribaven. Fins a sis mesos més tard -sis mesos de treure teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:
Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.
Quan va enviar la resposta hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

Filòsof dels pebrots:  no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu bloc que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.
(En Frederic, consternat, va tenir prou seny per no respondre). Quatre setmanes més tard va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:
Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un ésser que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, em cal considerar que això és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.
Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.
Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges que té llogada mon pare.
La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic van desaparèixer per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa absolutament català). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:
Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).
Tres dies més tard, els Mossos de l'Espadaler van haver de rebentar la porta del pis: l'ordinador estava destrossat. El cos d'en Frederic Roures presentava un estat lamentable que estalviaré als lectors i sobretot a les lectores. El sots-comissari Fernando Robles (ex-sots-comissari de la policia nacional però amb carnet de Convergència Democràtica de Catalunya des del 2001) sap que l'assassí és un dels tres clients. Però quin d'ells? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament filosòfic a la dissortada Espanya.



Versió en català a càrrec de l'immens Roger Mas:

dimarts, 21 de gener del 2014

Si no em prenguessin per boja diria... (per Montse Galera)


Havien trobat un home degollat a l’ascensor. I no era un home qualsevol, ella el coneixia. Era l’últim client que havien atès a la barberia aquella tarda. Però això ella encara ho ignorava.

La fredor dels vidres nus contra la tebior dels seus pits li va fuetejar la columna. En mirar per la finestra va constatar que aquelles sirenes que havia sentit acostar-se pel carrer pertanyien a uns cotxes de policia. Ara, aparcaven davant mateix de l'edifici. Potser la inquietud que l’havia envaït tota la nit -un malestar estrany sense forma concreta- no fos debades. Massa detalls obscurs s’havien acumulat al seu voltant en el decurs de les darreres hores. Engrunes de pa marcant un camí que l’acovardia seguir. Li feia por què podria trobar al final. Tot plegat no eren sinó percepcions intangibles que havia atribuït a la imaginació. Però la policia era allí.

Una inèrcia instintiva l’empenyia a baixar fins el portal per veure què havia passat. Un temor clavat a les temples li enterbolia el cap. Es va vestir mentre el contemplava: dormia plàcidament i totalment nu. Transpirant la tranquil·litat del qui ignora. Va tornar a mirar per la finestra. Cada cop més cotxes, més policies. De nou va fitar el llit. De cop es va espantar, ell li somreia fingint tranquil·litat, però el seu esguard punyent li atravessava els ulls com l’ham a l’esquer: espera’m si vols o vés passant, jo ara baixo, li va dir mentre ella, encara a mig vestir, va pensar que l’havien utilitzat de coartada. Hi ha la policia a baix –el va informar- i va anar passant.

Mentre ella baixava les escales s'obrien tot de portes. Com si d’un mateix rellotge de paret en sortissin una munió de cucuts donant l’hora a destemps: - Han mort un home, han mort un home, deien els cucuts entreobrint les portes dels pisos –diuen que és aquell que es feia la veïna de l’àtic- feien saber els mascles envejosos, -es veu que la picava- apuntaven les velles desenteses-. I ella baixava graó a graó mentre les pulsacions l'ensordien. L’ull d’escala convertida en una llarga laringe des d’on ressonaven simultàniament totes les veus de l’infern. 

Tot de policies, els uns uniformats i d’altres no, treballaven al portal. Uns impedien l’accés a l'escala mentre d’altres no deixaven que els veïns puguessin baixar dels pisos i s’acostessin al lloc dels fets. En veure-la, un policia de paisà va consultar una llista i li va preguntar: senyoreta, vostè viu aquí? I Una veu al seu darrera respongué per ella: - No, ha passat la nit a casa meva. I el barber, descamisat, li va posar la mà a l’espatlla.

-Els hi faria res donar una ullada, no és agradable, ho sabem... però si ens puguessin facilitar la identificació. Creiem que no es tracta de cap veí...

Segurament la col·locació del cos, mig assegut mig estirat, no guardava les formes. Segurament l’aspecte de titella mal guardat a la caixa li va passar desapercebut. El que ella no podia deixar de mirar era aquell tall. Una mena de somriure patètic que li travessava el coll de banda a banda. La cara esquitxada per la sang que havia escopit. La mà dreta no havia deixat caure una bossa de pomes.

-El coneixen? -la mà del barber la subjectava fort per la cintura com si esperés que en qualsevol moment hagués de carregar amb tot el pes de la noia. Però no va fer falta.- Sí, va ser l’últim client que vam pel... atendre a la barberia! Va respondre mentre sentia com la pressió de la mà del barber a la seva cintura augmentava amb fermesa.

-A quina hora va marxar? – va preguntar el policia sense passar per alt la familiaritat amb la que es tractava la parella- Treballen junts?

-Jo sóc el propietari, ella està llogada -va respondre el barber mentre enduria la mirada per aguantar la de l'inspector. Ella, enrojolada i sense deixar de fitar-se les sabates, li va explicar: -va marxar a tres quarts de nou, nosaltres tanquem a dos quarts, ens va fer plegar tard.

-Inspector –va interrompre un policia- L’amo de la verduleria ha confirmat que hi va anar a comprar gairebé a les nou.

-Esperin-se aquí, no marxin – va sol·licitar l’inspector- Voldria saber més coses...

La parella va seure a les escales. El cap d’ella esdevenia un laberint on les idees no trobaven ni el centre ni la sortida. Tot plegat, una bogeria. Què li podia explicar a la policia? Què podia explicar perque no semblés una trastocada? 

Si no fos perquè l’instint clamava prudència ella podria explicar. Des del moment en què aquell home havia obert la porta marcant el territori com un mascle que pixa a les cantonades, la barberia, en el seu conjunt, havia esdevingut un escenari que canviava a cada acte. L’aire es respirava més pesat i grumollós. Les reaccions del barber no tenien res a veure amb els seu tarannà habitual. Descarat i jovenívol, sovint se’n fotia una mica dels clients quan els hi preguntava – tot espolsant contra l’aire la capa que els havia de cordar al coll-:

-Serà amb conversa o sense conversa? 

-Amb conversa- podia contestar el client sorprès per la pregunta, si era nou.

-Política, futbol? Amb polèmica o sense?

Què li explicaria a la policia que fos creïble: que des del primer moment no va sentir cap deferència pel client? Que possiblement la forma de posar la navalla d’afaitar al coll li va semblar tant inusual i inapropiada com amenaçadora? Que ella hagués jurat que el barber li va acostar els llavis a la orella escopint-li alguna cosa com ara “si la tornes a tocar, si sé que li aixeques la mà una altra vegada no arribes a demà”. Que el mort, tot pinxo, li podia haver respost baixet: “uiuiuiui, i tu em mataràs?” frase a la qual el barber hauria rebatut: “no caldrà que et toqui perquè moris com una truja”.

Si fos el cas que la policia li preguntés si n’estava segura, ella hauria de dir que no. Que estava unint punts d’una forma totalment intuïtiva. Que els records estaven tan inexplicablement borrosos com inaudit era el comportament del barber. Que no tenia sentit que, mentre escombraven la barberia abans de plegar, no comentessin aquella visita tant desagradable. Ni que mai no hagués parat atenció a la forma que la samarreta blanca li descansava damunt les espatlles, de cop tant amples i rodones, ni en les venes cabaloses dels avantbraços. Ni que la seva mirada li pogués cremar les nines. Mai no l’havia mirada de fit a fit a través del mirall, ni l’havia repassada de d’alt a baix buscant-li, amb l’esguard fogós, un somriure còmplice. El barber, que mai havia saltat les distàncies, sobtadament se li apareixia enganxat a la pell. Com eren de grans les seves mans i com de petita la seva cintura! No podia explicar a la policia que la seva esquena va perdre la voluntat contra el pit d’un home que mai ni se l’havia mirada. Mai, en tants anys que feia que treballaven junts! El cos se li va fer de mantega quan ell li va preguntar: puges? I ella amb la veu molla li va respondre que sí.

Saber-ho, no ho sabia. Però hauria jurat que no havien tocat les dotze quan van sentir cridar una veïna. És clar que ells també cridaven. Per dir-ho, diria si pugués que els ulls del barber s'injectaven en sang mentre la sostenia pels malucs. Aquell home no estimava. Es buidava com si la rompés amb una rella. Si la policia li preguntava i ella pugués respondre sense temor a semblar dement, diria que aquella nit mentre el darrer client de la barberia escopia sang a l'ascensor, ella, just en aquell precís moment i no en cap altre, cavalcava un home emprenyat com un diable.

__________________________


Montse Galera diu: M’agrada la literatura, en general. I en particular la que il·lumina les parts més fosques de l'home. No sóc una escriptora professional, però davant la febre... què es pot fer si no escriure?

diumenge, 19 de gener del 2014

Sobre com va venir l'home dels cucs


El meu pare era ateu (malgrat que es considerés agnòstic) i la meva mare cristiana. Tot i que cristiana de base, d'aquelles persones que creuen en el Jesucrist del pobres. Recordo que, per a ella, el darrer Papa rellevant fou Joan XXIII: respecte dels posteriors, va fer com si no haguessin existit mai. El meu pare es quedava al defora de les esglésies en els batejos, comunions i bodes familiars, amb l'excusa que era fumador. Ella entrava i prenia la comunió, però en acabat sempre deia no hi ha res com aquelles ermites romàniques de la muntanya, tan humils...

El pare parlava de la religió i del futbol en tant que opi del poble: volia citar Marx als seus fills però sense citar-lo, perquè de tan agnòstic com era tampoc no creia del tot en Marx. La mare em deia que el Crist no és la figurota dels absis si no el pobre de la cantonada, el malalt que es mor tot sol a l'hospital, el captaire. Havia descobert que Déu se li manifestava cada cop que donava aigua al qui té set, menjar al qui té gana, amor al qui ningú no estima. Jesús és el captaire de la cantonada, em va dir un dia, amb els ulls humits i la veu tremolosa, cada cop que un pobre, un malalt o un maleït et truca a la porta, és Jesús qui et truca.

La frase de la mare Jesús és el captaire de la cantonada em va impressionar durant una bona part dels meus anys de pre-adolescent. Perquè a la cantonada de casa durant aquell temps solia haver-hi un captaire: era un home temible, fosc, barbut i esdentegat. Tan pudent com sigui imaginable. El seu alè proclamava el vi, la cervesa i el conyac. Els proclamava als quatre vents, gairebé com un miracle. Les clivelles del rostre i de les mans estaven resseguides per unes línies negres inquietants, fossilitzades. Duia unes bosses de plàstic lligades als peus que li feien de sabates i els seus cabells, dignes d'un Beethoven suburbial, acollien i emparaven insectes de tota mena. Cada cop que passava per davant seu sentia un trasbals espiritual: una mescla d'horror i de pietat m'electritzava l'ànima. Créixer és una acció complexa, solitària i plena de contradiccions.

Em temo que mai no he après a sintetitzar aquelles emocions. Davant dels captaires més bruts penso que cal lluitar per la justícia humana, que cal fer-se monjo per poder resar molt per la humanitat o que tan sols hauria d'abraçar-los. De vegades penso que vull ser Juan García Oliver, de vegades el Subcomandante Marcos o el Che, i de vegades desaparèixer en un glop d'aire fresc del matí.

Un dia vaig repensar la frase Jesús és el captaire de la cantonada, però aquest cop vaig imaginar-me que jo era Judes (el traïdor). És clar que això va passar molts anys més tard, quan la mare i el pare ja eren morts. La frase va canviar de sentit i va prendre l'aspecte d'una maledicció. Vaig recordar els insectes que niuaven a la cabellera prodigiosa d'aquell captaire i vaig pensar que, en certa manera, Jesús de Natzaret és una larva: aquell home de Palestina -real o imaginari- no deuria ser conscient de totes les coses, fenòmens i desgràcies que generaria en el futur. Tal com el cuquet no es deu imaginar que serà una papallona.

És molt probable que si mai no hagués llegit Edgar Allan Poe, HP Lovecraft, Arthur Machen o Robert Bloch (entre molts d'altres) mai no hagués obtingut unes imatges tan lamentables i mai no les hagués volgut deixar escrites. Però la vida passa, no s'hi pot fer res, alea iacta est.

És així com, un dia d'hivern, vaig escriure aquest conte.


divendres, 17 de gener del 2014

Ward, Charles Dexter


El setze de gener del dos mil catorze és el dia en què unes forces desconegudes van decidir manifestar-se'm. Compte amb els dies parells dels anys parells, em deia la meva iaia valenciana, espiritista i supersticiosa... Ho explicaré ordenadament: fa un parell de setmanes vaig comprar (a través d'una llibreria on-line) The Case of Charles Dexter Ward, en edició castellana (*). Deu dies més tard vaig rebre un correu de la llibreria on em demanaven disculpes per la demora, i m'explicaven que un error irrepetible havia impedit el funcionament normal que la seva eficàcia augura.

El dia setze, en tornar a casa (les sis en punt de la tarda) em vaig trobar un sobre a la bústia. El remitent és un tal J. Bosch. L'adreça postal és un apartat de correus de Tarragona. El sobre conté El caso de Charles Dexter Ward publicat per Alianza Editorial l'any 1979. Els fulls estan tan esgrogueïts com podríem imaginar-los després dels trenta-cinc anys viscuts. La primera plana està arrencada, i a la segona hi apareix un codi numèric: tot fa sospitar que l'exemplar prové d'una biblioteca. La veritat és que em va emocionar, perquè és exactament l'edició que jo havia llegit fa uns trenta anys. En recordo perfectament la portada.

El mateix dia setze i a les vuit del vespre truquen a l'intèrfon. Seur, le traigo un paquete a nombre de Luis B. El paquet conté El caso de Charles Dexter Ward, en la magnífica edició de Valdemar de l'any 2011. Situo tots dos exemplars de costat damunt la taula i els faig una fotografia, tot i que he de repetir l'operació quatre vegades perquè la imatge s'obstina en aparèixer desenfocada, com si els llibres es moguéssin.

[Sé que un dels dos llibres l'he de regalar, i sé segur que quan sigui el moment alguna cosa m'indicarà quin dels dos exemplars marxarà de casa, i a quines mans anirà a parar.]

Més tard (a les nou i deu i quan ja duc trenta pàgines llegides de Lovecraft), sona el telèfon. És una veu femenina. Diu que truca des del departament comercial d'Endesa. Em pregunta per quin motiu vaig plantar la seva companyia, em demana si li puc dir a quina companyia m'he abonat i em promet una sucosa oferta si torno al seu redòs. Li demano que s'esperi un moment. Obro la darrera factura de l'electricitat, que va arribar fa tres dies. Comprovo el logotip: efectivament és Endesa, perquè mai no he canviat de companyia. Li ho comunico a la veu de l'altre cap del fil.
-Diria que segueixo sent client seu, o en tot cas m'acaben de cobrar la factura del desembre.
Hi ha un segons de silenci i després un minut de música de Yann Tiersen. (Ho sap la SGAE?).
-Perdoni -diu finalment- Ha estat un error informàtic, no tornarà a passar.

M'ajec de nou al sofà i torno a la lectura de Lovecraft. Però pocs minuts més tard m'alço d'una revolada amb una suor glacial que m'humiteja el front i m'estremeix l'esquena. Me n'adono que està passant alguna cosa estranya: potser hi ha dues dimensions fent un fals contacte, potser hi ha dues versions paral·leles de mi que s'estan trobant i en qualsevol moment rebré una trucada de mi mateix o em trobaré al lavabo, a la cuina o dins del llit.

Repasso què puc haver fet jo per a provocar l'anomalia. Fa una setmana que he deixat de fumar, això deu ser el més rellevant. Sospito que això podria haver obert una porta. Intueixo que el meu paral·lel, (que també ha comprat el Charles Dexter Ward però s'ha donat de baixa d'Endesa) no deu fumar, i s'està produint un curtcircuit entre les dimensions. Mare de Déu... què he fet? Quina porta he obert? La sabré tancar? N'hi haurà prou amb tornar a fumar?

____________________
(*): Lovecraft té escassíssimes traduccions en llengua catalana (jo tan sols he trobat una discreta traducció de At The Mountains of Madness deguda a Laertes l'any 1985), un fet que hauria de fer reflexionar els editors del país que vol ser normal i ensems els qui proclamen certes superioritats culturals, intel·lectuals i àdhuc polítiques.

Nota important: l'autor promet i perjura que tot allò narrat en aquest text és absolutament real. Fins i tot la suor freda i la inquietud que apareixen al final del text. Tan sols és dubtós que escoltés la música de Tiersen que se cita al cinquè paràgraf.


dimecres, 15 de gener del 2014

Un home a la cantonada


La primera vegada va ser a començaments de gener, potser el dia 3. Com cada matí vaig eixir de casa amb pressa, esbufegant pel carrer costerut que du a l'estació del tren. A la segona cantonada i abans d'arribar a la plaça que sempre travesso en diagonal -trepitjant la gespa davant la façana de l'església- vaig topar-me'l. Era una figura estàtica massa abrigada, perquè tot i la data hivernal el termòmetre mai no baixava dels catorze graus. Duia un abric fosc que li arribava als peus, el rostre ensorrat dins una bufanda marró i un capell de feltre gris fins a les orelles.

Al primer moment vaig pensar que m'observava, però després em vaig adonar que tan sols tenia la mirada fixada en la meva direcció. En arribar davant seu vaig creure que ni tan sols no em veia, que no mirava res.

Al matí següent l'home continuava allà. Immòbil. Amb la mateixa roba. I així fou cada dia, fins que em vaig acostumar a la seva presència, com si fos una peça més de l'arquitectura. El dia tretze -un dilluns- hi va haver un canvi. Una cosa blanquinosa se li bellugava als llavis. De lluny estant vaig creure que duia una flor pàl·lida presa entre les dents, però quan vaig ser davant seu em vaig adonar, amb una sorpresa i un fàstic enormes, que tenia la boca empastifada per un eixam de larves que s'agitaven furiosament. Tot i que els llavis eren invisibles sota la massa de cucs, vaig descobrir que aquest cop em somreia amb displicència. Era el primer cop que la seva mirada i la meva es trobaven. Vaig accelerar el pas i vaig procurar dissimular la contrarietat i la nàusea.

El dia catorze vaig decidir canviar la ruta habitual, perquè al cap i a la fi hi ha alternatives per arribar a l'estació del tren. Però vaig sortir uns quants minuts tard i ja no em podia permetre aventures ni variacions, de manera que vaig anar de dret cap a la cantonada de l'home dels cucs. Després he reflexionat sobre aquesta mena de lapsus, i he pensat que potser en el fons desitjava veure'l altre cop. Ja sigui per mirar de nou aquelles bestioles vomitives o per respirar alleugerit en comprovar que no hi eren. Qui ho sap? El catorze fou un dia núvol, i aquest cop massa fred. Des que havia posat el primer peu al carrer sentia que duia poca roba, i quan vaig distingir el seu abric llarg, la bufanda i el barret vaig pensar que l'home de la cantonada estava molt més calent que no pas jo. Les larves li cobrien gairebé tot el rostre i amb prou feines si deixaven lliures els ulls. Crec que em somreia amb una compassió infinita, com si em perdonés.

Quan era davant seu, un dels cucs va caure a terra i va començar a retorçar-se d'una forma angoixant, com enfollit de dolor. Llavors l'home em va suplicar amb la mirada que recollís la larva. Però jo la vaig trepitjar amb fúria i vaig arrencar a córrer. Després, una volta assegut al tren, vaig fregar la sola de la sabata amb fruïció per esborrar aquella taca de mucositat repugnant.

A la nit vaig somiar que caminava un fins a la cantonada. En el somni, l'home era una dona gran i grossa, vestida com per anar a l'òpera. El rostre i les mans estaven coberts de larves i en passar per davant seu me'n va llençar un grapat al pit. Em vaig quedar paralitzat mirant com els insectes se m'enfilaven coll amunt i buscaven els meus llavis. Dins la lògica fosca del somni vaig sentir una calma enorme. Com si dugués tota la vida esperant aquell moment, aquella escena. Com si els infinits esdeveniments de la vida, anècdotes, amors i desamors, problemes i alegries haguessin estat distraccions lleus en aquesta espera. Com si sempre hagués esperat i desitjat l'instant en què els cucs em volien besar els llavis. Em penso que en aquell somni passaven altres coses, però no les recordo.

Em vaig llevar cruixit per les imatges de la nit. Mentre em vestia em sentia marejat, i vaig adonar-me que tenia la pell més freda del que era habitual. Potser he agafat una grip, vaig dir-me. Tot i que sé molt bé que la idea de la grip tan sols volia amagar una veritat que ja sabia. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar fins al carrer. En arribar al portal vaig consultar l'hora al telèfon mòbil, per saber si m'havia d'apressar gaire. Llavors vaig pensar que el telèfon no sonava des de feia temps. Hi va haver una trucada important fa dies, amb les instruccions precises. Després no res, el silenci. Llavors em van aparèixer els dubtes: on és la feina on vaig cada dia? Faig d'oficinista, de paleta o de corrector de textos? Sóc l'empleat d'una agència de viatges? I perquè em paguen tants diners?

Sempre he tingut idees: qui guanya massa diners sempre els deu a un engany, a una traïció. Era més net quan em pagaven poc, i els trenta mil euros en bitllets verds com la gespa davant del temple són diners bruts. Per força ho han de ser.

En arribar a la cantonada vaig descobrir que l'home de la l'abric i les larves no hi era. Enlloc seu hi havia bullici de gent, un aldarull de veus i cames i braços i flaixos. I vehicles oficials amb pampallugues blaves, sirenes, megàfons, crits. Un helicòpter al cel, a la vertical precisa. També hi havia una ambulància amb les portes obertes de bat a bat. I una enorme massa de mucositat blanca a les llambordes. Funcionaris amb uniformes de color morat corrien ridículament amunt i avall, es xisclaven consignes i proferien ordres pels telèfons. Damunt la llitera de l'ambulància s'hi recargolava una larva de mida humana lligada amb cintes de color taronja. Un suc grogós brotava d'una ferida horrorosa, a través de la qual es descobrien unes potetes semitransparents amb set o vuit ditets a cada extrem que s'agitaven amb espasmes irregulars.


Dos policies de paisà es van llençar damunt meu, em van abocar a terra i van emmanillar-me a l'esquena. Vaig sentir una fiblada metàl·lica als pulmons. Un d'ells devia haver-me clavat el genoll a les costelles. Ara cridaven gairebé amb joia, eufòrics i enrabiats. Un altre dels agents explicava per la ràdio del cotxe que havien detingut el traïdor. Judes, Judes, deia.

Des de terra vaig contemplar l'àmplia plaça i la verdor de la gespa, la façana de l'església que es dreça a l'altra banda, aquest temple barroc amb quatre columnes retorçades al porxo i la imatge de l'insecte crucificat al capdamunt.

dilluns, 13 de gener del 2014

Tulipes grogues, per Eulàlia Mesalles


Tulipes grogues

Avui farà tres mesos. I quantes coses que han passat. Tres mesos des del dia tràgic en què el barri, generalment tranquil, es va trasbalsar. En els quinze anys que fa que visc al carrer de Madrazo, mai no havia passat una tragèdia així. Menteixo: hi va haver aquell fet, fa temps, al carrer de Muntaner. Potser recordareu la notícia del trinxeraire que volia atracar un forn i se li va escapar un tret. Per sort era maldestre i el merder va quedar en un forat al sostre que els amos de la botigueta van conservar durant uns anys com a reclam per fer calaix. Ja em diràs tu, atracar un forn...! Si hagués estat l’oficina del banc de la cantonada... Recordo que durant uns mesos les velletes s’agafaven espaordides a les seves bosses mentre anaven a la Pastisseria Tívoli per menjar-se el suís dels dijous. Tenien por, però no perdonaven una tassa de xocolata amb nata. 

Si un fet sense víctimes va causar aquell desori, imagina’t l’assassinat de fa tres mesos! Tot ha estat confús des de l’inici. Dins de casa, mentre dormien, sense motius aparents, assaltats a traïció. No se sap res de la investigació de la policia. I els mitjans, que els primers dies seguien àvids la notícia, ara ja han perdut tot l’interès. Els veïns encara especulen: un robatori, una venjança, vés a saber... 

Avui, mentre la Gemma dormia, he sortit a passejar pel barri. Encara era fosc. M'he atansat al Mercat de Galvany. M’agrada veure el traginar de les furgonetes i camions que descarreguen. Verdures i peix. Carn i flors. Al nostre pis encara hi ha la llum apagada i just al damunt de la placa amb el número 104, hi penja el rètol. Pis de lloguer.

A l’hora d’esmorzar he sabut que era el final. La Gemma s’ha assegut a la taula, no m’ha esperat i no respost ni una de les meves preguntes. Marxarem d’aquest pis d'aquí a una setmana. No sé com un assassinat al barri la pot afectar tan profundament. De vegades somriu melancòlica mentre l’abraço dins del llit. Però he sabut que no em somreia a mi sinó a algú altre. Quan he tornat de la caminada s’ha deixat fer un petó gairebé d’esma. Feia olor de perfum. Aquell que li vaig regalar el dia del nostre aniversari. Feia mesos que no se l’havia posat i just avui ha destapat l’ampolla. Amb els ulls brillants s’ha posat dues gotetes. Se’m remouen les entranyes, la Gemma m’enganya. L’he mirada mentre es vestia, amb aquell vestit negre que em fa parar boig. Però avui, després de sentir que ja l’havia perduda, ni tan sols no he gosat insinuar-me. 

L’he seguida. L’he vista com pujava Santaló amunt balancejant-se sobre els talons d’agulla. Se m’esquinça l’ànima d'imaginar que ja no m'estima. Davant la parada de l'autobús l’olor dolça de l’obrador l’ha fet dubtar un moment. Després d’un segon d’incertesa ha entrat, i n’ha sortit amb un paquetet. Un regalet dels seus. M’encanten els pastissets de l’obrador. 

Després, un cop a la cantonada, ha entrat a la floristeria. Unes flors pel seu amant, segur. He esperat fora. Caminant amunt i avall davant la porta de la botiga com un lleó engabiat. La gelosia em consumia i cinc segons més tard, llargs com cinc anys, he entrat a la floristeria disposat a trencar la farsa.

—Un ram de tulipes grogues... molt encertat, Gemma. Li podem posar un llaç amb el nom del seu marit, dels que solem posar als rams per dur al cementiri.


Eulàlia Mesalles
_____________________________
L'Eulàlia Mesalles va inaugurar un blog ja mític, el Riell bulevard, on jo també em vaig iniciar en aquest món. Després de diverses trobades i destrobades, aquesta col·laboració podria tancar el cercle. I m'alegra saber que també tracta -ni que sigui tangencial o marginal- el gènere negre.



dissabte, 11 de gener del 2014

Federico


Tres àngels d'atzabeja que descendien entre flames d'orgull i de ràbia em van venir a buscar quan el sol encara no s'alçava per damunt dels enormes formiguers. Jo comptava les adelfes del jardí de la meva mare quan van arribar. Vaig sentir olor d'aixella bruta, de cuir i de pólvora. Duien els genitals podrits d'odi i els fusells torçuts i flàccids. I la bandera ben dreta, franges de sang i d'or. Venien pel camí de llevant.

Abans no pronunciéssin el meu nom em vaig abocar a la font del jardí per veure'm els ulls. Enlloc del meu rostre vaig veure-hi aquella boca oberta, la gola profunda i negra, esdentegada. Era la forma nua i paralitzada que gairebé havia oblidat o pensat com una figura retòrica que temps enrere vaig usar per descriure un estat de l'ànima. Però ja no era una bonica imatge de la imaginació. El reflexe li donava un encant nou.

Les serps es movien embolicant-se'm pels turmells i pels canells i pel coll, i sigiloses penetraven la boca del rostre, oberta en un crit, i li brollaven pels ulls. A la profunditat del mirall s'hi van obrir dos ulls del color del vi mesclat amb aigua. I aquells ulls es van entrecreuar amb els meus, però no en un mirall. I la boca xisclava però no emetia cap so. On és el món? On són les meves paraules? Però ja no hi havia ni món ni paraules.

De vegades sento remor de passes que aixequen una pols cansada que em busca. Però aquí, senyor Cocodril i senyora Medusa, aquí no hi ha pols. I l'inspector Màrquez es mira amb ulls circumspectes la vident que s'ha fet dur des d'Amposta, que tant li havien recomenat. Va localitzar un munt de cossos al càmping de Els Alfacs, diuen. I va donar bones pistes de les nenes d'Alcàsser.
-Això és tot el que em sap dir, senyora?

Però la senyora vident ja no se l'escolta. És vint metres més enllà, rere una olivera. El seu cos està cobert pel cos jove i daurat del Nourdin, el xòfer de l'inspector Màrquez. Ha sentit un espetec de crits i un udol de fusells i ha pensat què carai, la vida són dos dies. Màrquez s'eixuga el front xop de suor amb un mocador de paper. Merda, merda de país, pensa. Federico no está aquí tecleja al whatsapp del superintendent Valls, i a prendre pel sac.

dijous, 9 de gener del 2014

L'Hotel, de Francesc Puigcarbó



I ara suposem que us explico tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que he de confessar que no sé exactament quan va passar ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us explico.

Entenc perfectament que no soc gens explícit, qüestió greu quan hom pretén explicar una història. Però és tot el què puc dir, immers com estic en un trasbalsament mental que espero sigui transitori.

Si decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema: ¿Com sabreu que ho estic explicant tot? Aviso d'entrada -perquè no hi hagi malentesos- que no ho penso explicar tot. Perquè per més que hom ho intenti mai no ho explica tot: el subconscient pot més que el conscient i genera una barrera que frena detalls i moments concrets. Per tant, malgrat voler sincerar-me amb vosaltres, ja sé que no ho aconseguiré. Deixem-ho doncs en què només parlem d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible. 

No us sorprengui doncs que més endavant caigui en contradiccions més o menys aparents, incongruències fins i tot. No sé si arribareu a esbrinar què va passar en realitat, ni tampoc si arribaré a interessar-vos prou com perquè tingueu interès en fer-ho. No us ho posaré fàcil, aquest és el joc que us estic proposant: una endevinalla, aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total. 

Potser sóc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa. Quedem que no sóc a Praga però tampoc no sóc a casa meva, les vivències que us narraré podrien estar situades en un lloc geogràfic concret: Anoharra.

Però Anoharra no seria una ciutat com Paris. Paris! He anomenat Paris... De Paris sí que en podria parlar, hi he estat. Però em fixo poc en les coses i em costaria molt situar carrers, places o barris de manera que la narració fos versemblant. Aquí sí que em perdria del tot, i al lector que conegués la capital de França se li faria totalment increïble -per no dir decebedora. Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no sé quin és, ni Praga ni París i, en realitat, tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant. 

De la mateixa manera que hom dóna voltes a les paraules mentre no troba la resposta adequada, això és el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant. En aquest precís moment estic intentant escriure sobre paper, donant voltes a les paraules, entrellaçant-les per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos: no sé qui sóc, ni on sóc. Aquesta es l'única veritat que us he explicat fins ara, perquè en aquest precís moment -quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure aquesta paraula encara no s'ha assecat- sóc conscient que és l'única. Ho sé des que he despertat avui de matinada. Me n'he adonat un cop m'he tret de sobre les bromes del son. Reconec que només sé allò que us acabo de dir: no sé res de mi. Ni com em dic, ni d'on sóc, ni on visc. A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, d'intentar descobrir qui sóc realment. Aquest lloc on m'esticés l'única certesa que tinc, on carall és.

Són les sis del matí i plou. Des que m'he despertat aquesta matinada -encara és negra nit-, no aconsegueixo recordar res més, no sé què faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot allò que m'envolta i jo mateix em resulta desconegut. Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he assegurat pessigant-me fins a fer-me mal per convènce'm que no era un malson, el producte d'una mala nit. 

És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn. Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. 

El terra és de moqueta gris clar i els quadres -litografies de Van Gogh - tant assèptics com tota la cambra. Trist destí -em dic- el d'en Vincent Van Gogh: tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat als museus, en mans de col·leccionistes adinerats o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc, amb un vidre al davant per que sigui més pràctic treure'n la pols. 

Es estrany: sé perfectament qui era aquest pintor. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós. Totes aquestes observacions de l'entorn m'han dut a deduir això, que estic instal·lat a l'habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no: és l'habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.

Miro per la finestra. Tot el que puc veure és un carrer estret i antic, més aviat ranci. No observo cap placa amb el nom del carrer. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys sé que sóc en una ciutat mitjana o gran. O això em penso, perquè a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada, a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer els viatgers necessitats de plaers carnals. Aquí comença i acaba el coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn. Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em són totalment desconegudes.

No hi ha res que podríem considerar habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia. Res de res. No sé si la nit anterior vaig beure més del compte o si alguna droga m'ha deixat amnèsic. Recordo haver llegit en algun diari que algunes prostitutes droguen els clients mentre dormen i llavors els roben. Però com que no recordo res, tampoc no sé si aquesta podria ser l'explicació. Però si fos això el que m'ha passat... perquè s'hauria endut un raspall de dents o una pinta? 

Abandono l'explicació de la prostituta, no té cap ni peus. Em preocupa que sigui capaç de recordar coses aparentment intranscendents i en canvi no sàpiga on visc, de què treballo. He regirat les dues tauletes de nit. Són buides. A l'armari, llevat d'uns quants penjadors i d'un parell de mantes, no hi ha res més. Ni una maleta, res de res.

A la cambra de bany hi ha el que deu ser la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei de color cru. Les sabates són sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui dir res de la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i un bitllet doblegat de cinquanta euros. Sí, ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'hotel, però no puc anar a la recepció i dir: Perdoni'm, no sóc capaç de recordar qui sóc ni on sóc. M'ho podria dir vostè?

El recepcionista es riuria de mi, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre un recepcionista d'hotel. Potser quan deixi la clau em retornarà la documentació que vaig deixar al moment d'inscriure'm.

Si fos així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat. Potser esperaré que s'aixequi el dia i sortiré al carrer per identificar la ciutat, i entretant també és possible que recuperi la memòria. O potser tot plegat no és res mes que un malson del qual em despertaré alleujat en qualsevol moment. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho sé... tot plegat és massa real. No, no estic somiant. Malauradament tot el que m'està passant és totalment real, i la veritat és que començo a estar molt inquiet. He de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en què em trobo i és evident que si em quedo tancat a l'habitació no ho resoldré. Tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.

Baixo a la recepció. No hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta i allí em dirigeixo. És una sala enorme, el terra és de marbre, amb lloses blanques i negres com un enorme joc d’escacs. La sala és gairebé buida: al fons una dona gran toca el piano. M’hi atanso i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.

- Hola! Em diu. Fa molt que has arribat?
- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui sóc ni on sóc. M’ho pot dir vostè?.

L’anciana somriu.

-Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap al més enlloc que és l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona que em trobo...






_______________________________


Francesc Puigcarbó és un dels pioners en l'ample món dels blocs en català, i alhora autor de diversos gèneres, des de la poesia a la narrativa. Home decididament inquiet (potser hiperactiu, fins i tot) ha fet incursions en el gènere negre i de la ciència ficció.

Podeu trobar-ne més informació i contacte a:

dimarts, 7 de gener del 2014

Thomas Ligotti, Converses en una llengua morta





Ligotti (Detroit, 1953) és un narrador de la inquietud i l'estrany més que no pas d'allò que convenim en anomenar relat negre. Però la seva prosa navega per un oceà sense límits, i voreja costes i atraca en ports de totes les banderes. La seva darrera obra, The Conspiracy Against the Human Race, (sense traducció de moment) és alhora una guia literària, un tractat de filosofia nihilista i un llibre imaginari. Si resseguim el riu que brolla de Poe i transita per Lovecraft, podríem tenir una idea de l'aigua en què s'emmirallen aquests relats on l'horror és absència i aquest enorme silenci negre de l'Univers.

Si Poe va descobrir que l'horror s'esmuny dins la ment i Lovecraft el situa al cosmos més enllà del nostre abast i la nostra comprensió, Ligotti planteja que l'horror és encara més inabastable: perquè l'essència de l'Univers és la buidor i la negror. Una negror que s'expressa a través d'infinites vies (l'amoralitat en seria una) i que, en darrer terme, es manifesta a través de la indiferència còsmica: en aquesta infinitut negra la vida humana és irrellevant. O ridícula.

Les ciutats són decorats buits i els personatges marionetes grotesques. En aquest univers sense intenció allò que predomina és la destrucció i el no-res. Si l'univers tingués algun propòsit no seria cap altre que el fracàs i per això l'ésser suprem de la creació pot ser la medusa: sense ulls i sense codis ètics. Diria que Ligotti se situa, també, a la negra carena de la literatura del grotesc, que passa pels cims de Büchner, Wedekind, Schnitzler, Hoffman, Meyrink i Kafka. En pintura, seria inevitable que les seves imatges no ens remetessin a Bruegel, De Chirico, Tanguy o Max Ernst, o en l'obra experimental de Dalí.

Però jo diria que més enllà del discurs de la buidor i del nihilisme de dimensió còsmica, Ligotti troba l'espai i el lloc -encara- per a construir peces breus de delicat i brillant format en la tradició del conte negre, de crim i maldat a escala petita, a escala humana. I on, paradoxalment, hi ha una justícia sobrenatural que actua per castigar el malvat. Tot i que -cal advertir-ho- aquesta justícia és tan perversa i malvada com el mal que l'ha motivada.

Converses en una llengua morta és un relat breu, de catorze pàgines. Organitzat en tres actes i un epíleg, de factura clàssica i amb hipèrboles al·lucinants, assistim a tres nits de Halloween consecutives. A la segona s'insinua l'existència d'un crim espantós. A la tercera, una força horrible que prové del més enllà apareix en forma d'espectre per a venjar la víctima. Però Ligotti és pervers i enigmàtic, i dins de la hipèrbole oculta una possibilitat macabra: potser no hi ha hagut cap intervenció fantàstica. Potser ni tan sols no hi ha hagut un crim i la víctima és un botxí extraordinàriment sàdic. Potser l'horrible venjança ha estat executada per una tendra criatura que semblava tan innocent. Com en la immensa majoria dels seus contes, el darrer paràgraf obliga a rellegir tot el relat i entretenir-se en trobar-hi les claus: perquè delicadament situades com qui no vol, les claus hi són i ens presenten una segona versió, molt més esgarrifosa del que havíem imaginat. A la segona lectura, la possibilitat més pèrfida pren cos.

Deu ser inevitable que Converses en una llengua morta remeti el lector a Robert Bloch, un dels autors més prolífics i interessants del gènere negre-fantàstic. Potser el deixeble més important de Lovecraft (i responsable en gran mesura dels celebrats Mites de Cthulhu), Bloch té un relat pervers (A Toy for Juliette) on es permet enllaçar la Julieta del Marquès de Sade amb Jack l'Esbudellador. I jo diria que alguna cosa hi ha de tot això en aquest conte de Ligotti.

No tinc el coneixement de la llengua original de Ligotti que em permetria llegir-lo en versió original, però precisament per això celebro la traducció de Marta Lila Murillo que edita Valdemar a la seva encomiable col·lecció Gótica. La llengua de Ligotti no és senzilla: frases breus i sovint inacabades, insinuar sense dir, hipèrboles encadenades, adjectius paradoxals i reflexions oníriques: el lector ha de fer un esforç constant en la lectura que finalment esdevé una celebració de la literatura -quan ho és en majúscules.

No em puc estar de dir allò que intueixo: que totes les expressions artístiques de la humanitat arrenquen de l'impuls per expressar l'inexpressable i el misteri. Des de la pintura a la fotografia (per què els primers fotògrafs van pretendre fotografiar fantasmes?) a la literatura oral i primitiva, invariablement destinada a narrar cosmogonies fantàstiques i somnis. I per tant Ligotti recupera, reedita i actualitza la literatura fantàstica en un espai oníric on hi flota la insinuació d'algun ritual compartit entre el qui escriu i el qui llegeix.



___________________
Aquest text maldestre i atabalat és el que inaugura l'etiqueta de les ressenyes en aquest bloc. Com en qualsevol altra opció, el boc també està obert a la participació en aquest apartat.

diumenge, 5 de gener del 2014

Endins de l'aire, per Mariona Lorente


Prop del cel,
allà on els ocells
viuen i moren
endins de l'aire;
he pensat en tu,
suspès, ingràvid,
lúcid i sense cos
aliè a cap destí,
a la fi deslliurat
del suplici de la carn,
lluny del misteri
d'una consciència
que tan sols dura
mentre vivim.


Mariona Lorente


________________________________________
Aquest text és un text molt especial. Inaugura la participació d'altres autors i autores en aquest bloc, que és una vella (i bella?) aspiració. Penso que havia de fer una contribució real a la idea del coneixement compartit i alhora al temps líquid on vivim, on cal repensar les fronteres amb la intenció de franquejar i d'esborrar totes les que puguem.
La Mariona Lorente (l'obra de la qual vaig conèixer fa anys quan escrivia sota un pseudònim que no diré) conté un ingredient que no puc anomenar negre però que, en tot cas, qui la llegeixi comprendrà de seguida quin lligam hi té. Tal com jo ho entenc s'atansa a l'oníric i el melancònic, i posa un peu en el misteri.
També escriu en un bloc: http://etvaigveureenunsomriure.blogspot.com/

________________
L'arbret de la fotografia que encapçala el text es va morir al meu balcó ara fa dos anys. Per raons que no sé argumentar el vaig deixar allà i l'he regat cada dia des de llavors. La mateixa nit en què vaig rebre el text del post, el vent el va arrencar: aquella aigua que jo li havia donat deuria rovellar-li les arrels.

divendres, 3 de gener del 2014

El que dorm amb els ulls oberts




La ciutat dins de la ciutat. Carrers de silenci i flors als balcons, i de vegades xiu-xiu de boques a mig obrir, i glug-glug de bec de coloms. Ciutat amb herois i víctimes i grisos anònims. Exaltats i moderats, pactistes i pistolers. Vells revolucionaris i conservadors de soca-rèl. Patriotes i botiflers (botiflers com jo, dormint la migdiada). Desnonats, residències palauesques, barraques. Prohoms i pàries. Hi ha una colla de cognoms que són el meu, coneguts, desconeguts. Hi ha boques obertes, pacients, amb la quietud del cocodril antic.

Hi ha hereus de fàbriques tèxtils feixistes, botiguers anarquistes, lladres franquistes que després van ser catalanistes, socialistes i sòciovergents, nens de casa bona, adults que no van deixar de ser nens i independentistes, gitanos, senyores felices i senyores cobertes de pudor i pudor de sagristia, de resclosit i de narcís. Llegeixo por i alegria, gràcies i merda!. Una velleta tota sola -tan sola com jo- busca amb passes petitones i aixeca pols pels camins. Cau pols daurada de sol i de migdia. El migdia mai no fou lliure, però hi havia més llum.

Esquerra, dreta, dreta altre cop i esquerra finalment, a la tercera cantonada. Aquestes són les pistes que et duran al que dorm amb els ulls oberts. Remor de fulles i llum que mai no s'apaga mai, avanço de genolls els darrers metres i em somriu el monjo guardià que custodia el temple. M'adormo als peus del temps, perquè res no ha canviat dintre meu en els darrers deu mil anys. Sempre he temut i adorat la Medusa.

_______________

Poc després de gravar el video que encapçala el text, vaig ser informat que per gravar o fer fotografies al cementiri del Poble Nou cal obtenir un permís municipal, costerut de preu i de burocràcia. En conseqüència, el post és la prova d'un delicte i per això he cregut oportú posar-lo al bloc dedicat al relat negre i policíac. Si les autoritats competents també dormen amb els ulls oberts és probable que l'autor pugui escriure aviat sobre una estranya experiència judicial.

dimecres, 1 de gener del 2014

Edat en què la salut esdevé un bé preuat



Gairebé sense voler, sense pensar. Com qui s'allita fatigat després d'un dia atepeït d'imatges. Com qui es lleva sense saber el dia del calendari. Com el qui arriba, foraster, en una ciutat on no ha estat mai i descobreix carrers i places que troba noves però vagament conegudes. Com el qui es fica a la dutxa sense recordar si ha engegat l'escalfador. Així he arribat a l'edat en què la salut és un bé preuat.

Hi ha una olor que flota vagament pels carrers de la ciutat esquelet on visc. De petit en deien Zotal, ara no sé quin nom té però em fa pensar en el lleixiu mesclat amb el líquid verd que venen al Mercadona per fregar el terra del pis. Penso que piso en argentí i suelo en castellà són la mateixa paraula.

S'apareix ma mare jove i vestida de blanc, amb roba de lluitadora de judo. Amb gestos ràpids i precisos em llença a terra, contra una maqueta del cementiri de Montjuïc que cruixeix perquè és de cartó (això ho vaig somiar ahir, de matinada). Quan em desperto, sóc en una estació de trens.

No he estat mai en aquest poble de grans avingudes massa amples sense cotxes i sense fanals. Tan sols al capdavall veig la llumeta la pensió Europa una bombeta groga i terminal. La recepcionista dorm sobre un toll de vi roig. El corredor du fins a un pati andalús amb dones que ballen nues i jo els faig que gràcies però no. Tinc molta imaginació encara mormolo però el meu cos necessita dormir aviat de seguida. Transito per cambres de portes obertes i miro sacrificis humans d'amics i parents que vaig conèixer sento com els peus (perquè vaig descalç?) xipollegen en aigua de fang els cabells sota una crosta de calç on és el tinent Kurtz? Em palpo els genitals encongits sota un embolcall de roba crua sonen flautes i gongs.

El del mirall no sóc jo però vaig ser jo i l'home de la gavardina i el barret de lona. Hi ha un rellotge de butxaca que dorm jo també vull dormir. Al radio-casset han posat Omega, el disc de l'Enrique Morente que jo escoltava ahir. Un home amb boca de sípia o de pop em diu el nom el llegeix en una llista escrita en un paper de wàter el reconec és el rotlle doble capa d'oferta a l'Eroski aquesta setmana.

Sense saber encara quin día és al calendari em llevo. Faig un pipí. M'emmirallo, em rento les dents. Poso la cafetera i m'assec al sofà mentre guaito, estèril d'emocions, els missatges que ha guardat el xip del telèfon. Ni tan sols ara, crec jo, no m'acabo de fer a la idea de què m'han regalat un altre dia al planeta Terra.