divendres, 3 de gener de 2014

El que dorm amb els ulls oberts




La ciutat dins de la ciutat. Carrers de silenci i flors als balcons, i de vegades xiu-xiu de boques a mig obrir, i glug-glug de bec de coloms. Ciutat amb herois i víctimes i grisos anònims. Exaltats i moderats, pactistes i pistolers. Vells revolucionaris i conservadors de soca-rèl. Patriotes i botiflers (botiflers com jo, dormint la migdiada). Desnonats, residències palauesques, barraques. Prohoms i pàries. Hi ha una colla de cognoms que són el meu, coneguts, desconeguts. Hi ha boques obertes, pacients, amb la quietud del cocodril antic.

Hi ha hereus de fàbriques tèxtils feixistes, botiguers anarquistes, lladres franquistes que després van ser catalanistes, socialistes i sòciovergents, nens de casa bona, adults que no van deixar de ser nens i independentistes, gitanos, senyores felices i senyores cobertes de pudor i pudor de sagristia, de resclosit i de narcís. Llegeixo por i alegria, gràcies i merda!. Una velleta tota sola -tan sola com jo- busca amb passes petitones i aixeca pols pels camins. Cau pols daurada de sol i de migdia. El migdia mai no fou lliure, però hi havia més llum.

Esquerra, dreta, dreta altre cop i esquerra finalment, a la tercera cantonada. Aquestes són les pistes que et duran al que dorm amb els ulls oberts. Remor de fulles i llum que mai no s'apaga mai, avanço de genolls els darrers metres i em somriu el monjo guardià que custodia el temple. M'adormo als peus del temps, perquè res no ha canviat dintre meu en els darrers deu mil anys. Sempre he temut i adorat la Medusa.

_______________

Poc després de gravar el video que encapçala el text, vaig ser informat que per gravar o fer fotografies al cementiri del Poble Nou cal obtenir un permís municipal, costerut de preu i de burocràcia. En conseqüència, el post és la prova d'un delicte i per això he cregut oportú posar-lo al bloc dedicat al relat negre i policíac. Si les autoritats competents també dormen amb els ulls oberts és probable que l'autor pugui escriure aviat sobre una estranya experiència judicial.

2 comentaris:

  1. a mi m'agrada molt anar a visitar el cementiri de la Salud (conyeta de nom) sobretot la part antiga, i sovint faig fotos, malgrat a l'entrada hi ha un rètol que ho prohibeix. Potser les faig per aixó.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cementiri del Poble Nou també té la seva conya, si no fos perquè tothom sap que és un barri barceloní, però ja em diràs... Això sí, que un cementiri es digui de "La Salut"... en fi: a Sabadell teniu sort que el Luis Buñuel no us va conèixer, perquè si no...

      Elimina