dimarts, 21 de gener del 2014

Si no em prenguessin per boja diria... (per Montse Galera)


Havien trobat un home degollat a l’ascensor. I no era un home qualsevol, ella el coneixia. Era l’últim client que havien atès a la barberia aquella tarda. Però això ella encara ho ignorava.

La fredor dels vidres nus contra la tebior dels seus pits li va fuetejar la columna. En mirar per la finestra va constatar que aquelles sirenes que havia sentit acostar-se pel carrer pertanyien a uns cotxes de policia. Ara, aparcaven davant mateix de l'edifici. Potser la inquietud que l’havia envaït tota la nit -un malestar estrany sense forma concreta- no fos debades. Massa detalls obscurs s’havien acumulat al seu voltant en el decurs de les darreres hores. Engrunes de pa marcant un camí que l’acovardia seguir. Li feia por què podria trobar al final. Tot plegat no eren sinó percepcions intangibles que havia atribuït a la imaginació. Però la policia era allí.

Una inèrcia instintiva l’empenyia a baixar fins el portal per veure què havia passat. Un temor clavat a les temples li enterbolia el cap. Es va vestir mentre el contemplava: dormia plàcidament i totalment nu. Transpirant la tranquil·litat del qui ignora. Va tornar a mirar per la finestra. Cada cop més cotxes, més policies. De nou va fitar el llit. De cop es va espantar, ell li somreia fingint tranquil·litat, però el seu esguard punyent li atravessava els ulls com l’ham a l’esquer: espera’m si vols o vés passant, jo ara baixo, li va dir mentre ella, encara a mig vestir, va pensar que l’havien utilitzat de coartada. Hi ha la policia a baix –el va informar- i va anar passant.

Mentre ella baixava les escales s'obrien tot de portes. Com si d’un mateix rellotge de paret en sortissin una munió de cucuts donant l’hora a destemps: - Han mort un home, han mort un home, deien els cucuts entreobrint les portes dels pisos –diuen que és aquell que es feia la veïna de l’àtic- feien saber els mascles envejosos, -es veu que la picava- apuntaven les velles desenteses-. I ella baixava graó a graó mentre les pulsacions l'ensordien. L’ull d’escala convertida en una llarga laringe des d’on ressonaven simultàniament totes les veus de l’infern. 

Tot de policies, els uns uniformats i d’altres no, treballaven al portal. Uns impedien l’accés a l'escala mentre d’altres no deixaven que els veïns puguessin baixar dels pisos i s’acostessin al lloc dels fets. En veure-la, un policia de paisà va consultar una llista i li va preguntar: senyoreta, vostè viu aquí? I Una veu al seu darrera respongué per ella: - No, ha passat la nit a casa meva. I el barber, descamisat, li va posar la mà a l’espatlla.

-Els hi faria res donar una ullada, no és agradable, ho sabem... però si ens puguessin facilitar la identificació. Creiem que no es tracta de cap veí...

Segurament la col·locació del cos, mig assegut mig estirat, no guardava les formes. Segurament l’aspecte de titella mal guardat a la caixa li va passar desapercebut. El que ella no podia deixar de mirar era aquell tall. Una mena de somriure patètic que li travessava el coll de banda a banda. La cara esquitxada per la sang que havia escopit. La mà dreta no havia deixat caure una bossa de pomes.

-El coneixen? -la mà del barber la subjectava fort per la cintura com si esperés que en qualsevol moment hagués de carregar amb tot el pes de la noia. Però no va fer falta.- Sí, va ser l’últim client que vam pel... atendre a la barberia! Va respondre mentre sentia com la pressió de la mà del barber a la seva cintura augmentava amb fermesa.

-A quina hora va marxar? – va preguntar el policia sense passar per alt la familiaritat amb la que es tractava la parella- Treballen junts?

-Jo sóc el propietari, ella està llogada -va respondre el barber mentre enduria la mirada per aguantar la de l'inspector. Ella, enrojolada i sense deixar de fitar-se les sabates, li va explicar: -va marxar a tres quarts de nou, nosaltres tanquem a dos quarts, ens va fer plegar tard.

-Inspector –va interrompre un policia- L’amo de la verduleria ha confirmat que hi va anar a comprar gairebé a les nou.

-Esperin-se aquí, no marxin – va sol·licitar l’inspector- Voldria saber més coses...

La parella va seure a les escales. El cap d’ella esdevenia un laberint on les idees no trobaven ni el centre ni la sortida. Tot plegat, una bogeria. Què li podia explicar a la policia? Què podia explicar perque no semblés una trastocada? 

Si no fos perquè l’instint clamava prudència ella podria explicar. Des del moment en què aquell home havia obert la porta marcant el territori com un mascle que pixa a les cantonades, la barberia, en el seu conjunt, havia esdevingut un escenari que canviava a cada acte. L’aire es respirava més pesat i grumollós. Les reaccions del barber no tenien res a veure amb els seu tarannà habitual. Descarat i jovenívol, sovint se’n fotia una mica dels clients quan els hi preguntava – tot espolsant contra l’aire la capa que els havia de cordar al coll-:

-Serà amb conversa o sense conversa? 

-Amb conversa- podia contestar el client sorprès per la pregunta, si era nou.

-Política, futbol? Amb polèmica o sense?

Què li explicaria a la policia que fos creïble: que des del primer moment no va sentir cap deferència pel client? Que possiblement la forma de posar la navalla d’afaitar al coll li va semblar tant inusual i inapropiada com amenaçadora? Que ella hagués jurat que el barber li va acostar els llavis a la orella escopint-li alguna cosa com ara “si la tornes a tocar, si sé que li aixeques la mà una altra vegada no arribes a demà”. Que el mort, tot pinxo, li podia haver respost baixet: “uiuiuiui, i tu em mataràs?” frase a la qual el barber hauria rebatut: “no caldrà que et toqui perquè moris com una truja”.

Si fos el cas que la policia li preguntés si n’estava segura, ella hauria de dir que no. Que estava unint punts d’una forma totalment intuïtiva. Que els records estaven tan inexplicablement borrosos com inaudit era el comportament del barber. Que no tenia sentit que, mentre escombraven la barberia abans de plegar, no comentessin aquella visita tant desagradable. Ni que mai no hagués parat atenció a la forma que la samarreta blanca li descansava damunt les espatlles, de cop tant amples i rodones, ni en les venes cabaloses dels avantbraços. Ni que la seva mirada li pogués cremar les nines. Mai no l’havia mirada de fit a fit a través del mirall, ni l’havia repassada de d’alt a baix buscant-li, amb l’esguard fogós, un somriure còmplice. El barber, que mai havia saltat les distàncies, sobtadament se li apareixia enganxat a la pell. Com eren de grans les seves mans i com de petita la seva cintura! No podia explicar a la policia que la seva esquena va perdre la voluntat contra el pit d’un home que mai ni se l’havia mirada. Mai, en tants anys que feia que treballaven junts! El cos se li va fer de mantega quan ell li va preguntar: puges? I ella amb la veu molla li va respondre que sí.

Saber-ho, no ho sabia. Però hauria jurat que no havien tocat les dotze quan van sentir cridar una veïna. És clar que ells també cridaven. Per dir-ho, diria si pugués que els ulls del barber s'injectaven en sang mentre la sostenia pels malucs. Aquell home no estimava. Es buidava com si la rompés amb una rella. Si la policia li preguntava i ella pugués respondre sense temor a semblar dement, diria que aquella nit mentre el darrer client de la barberia escopia sang a l'ascensor, ella, just en aquell precís moment i no en cap altre, cavalcava un home emprenyat com un diable.

__________________________


Montse Galera diu: M’agrada la literatura, en general. I en particular la que il·lumina les parts més fosques de l'home. No sóc una escriptora professional, però davant la febre... què es pot fer si no escriure?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada