dimecres, 30 de desembre de 2015

El cementiri buit de Ramiro Pinilla


"El cementerio vacío" és la penúltima novel·la de l'escriptor de Bilbao Ramiro Pinilla. I ja no n'hi haurà més, perquè Pinilla va morir l'octubre de 2014 poc després de concloure la tercera part de la trilogia ("Cadáveres en la playa"), la que comença amb l'excel·lent "Sölo un mueto más".

Fa un temps vaig ressenyar en aquest bloc "Sólo un muerto más", aquesta peça de la narrativa negra que no tan sols és brillant, si no que aporta novetats i aire fresc als gènere. A "El cementerio vacío", Pinilla reprèn el personatge de Sancho Bordaberri, el llibreter de vell de Getxo que admira Hammet i Chandler, i que es transforma en Samuel Esparta (castellanització ingènua i còmica de Sam Spade) quan investiga un cas criminal. Amb la finalitat de narrar-lo.

La narrativa de Pinilla no es limita a explicar les aventures i les investigacions del seu detectiu rural: és una refexió profunda i aguda sobre el fet d'escriure, de convertir en paraules escrites la vida i la mort, les raons i els motius ocults que empenyen els homes a matar-se entre ells. Bordaberri-Esparta-Spade és un joc de miralls múltiple, un veu aparentment innocent (de vegades banal) que transita els carrers i que investiga les ànimes. Les individuals i la col·lectiva. Amb agilitat i lleugeresa formals, la veu de Pinilla penetra la part fosca. Pinilla tenia noranta anys quan va escriure "El cementerio vacío", i escriu amb una fluïdesa magistral que resulta quasi miraculosa. 

Situada al Getxo de 1947, en una postguerra espanyola que es perllonga com si no pogués trobar el final, Pinilla construeix més peces d'aquest fresc enorme sobre els anys terribles de la nostra història. Sense sentències ni melodrames, l'autor dibuixa les línies que duen de la repressió franquista fins al virus nacionalista, i no s'oblida de les arrels carlines del conflicte. Allò que l'assaig encara té pendent d'abordar (l'origen carlí dels nacionalismes basc i català, i les vinculacions etnicistes de tots dos fenòmens), ho fa Pinilla entre escena i escena com qui no vol, amb aquella facilitat per l'escriptura que em fa pensar en alguns versos de Rimbaud.

El títol de la novel·la està extret d'una llegenda local i romàntica dels pobles mariners: els cementiris aprop del mar es buiden per sota per l'acció del mar. Els difunts fugen cap a l'aigua, on viuran una segona existència de felicitat, lluny de la societat. L'autor fa una interpretació terrible de la llegenda:
Sí, es una de esas leyendas nuestras contadas en invierno ante el fuego de las cocinas y que unos creen y otros no, y unos terceros necesitan creer como refuerzo ancestral de un profundo delirio de lo vasco.
Com a "Sólo un muerto más", en aquesta novel·la l'enginy de Pinilla fa un estudi sociològic agut (i de vegades cruel) de la vida en un poble. Malgrat que el to i la mirada són completament diferents a Philippe Claudel, Pinilla se situa en un univers mental i literari proper a "Les ànimes grises" i a "Linforme de Brodeck": el crim és un fenomen lligat al fet humà, a la història i a les relacions socials. El criminal no és el pertorbat autista de la mala literatura negra, no és l'obra d'un foll assassí que obeeeix unes veus extramundanes. El criminal és un producte de la cultura, tal com ho és el botiguer, el polític corrupte o l'home que pega l'esposa.

Hi ha un relativisme intensament humanista en el text de Pinilla. Tot allò humà ens és proper. El seu detectiu té quelcom de Quixot (malgrat que es digui Sancho), disposat a defensar la innocència de l'acusat contra tot i contra tothom. I és una mirada lúcida, lleugerament desencisada. Explicada amb una veu dolça i suau. La veu del qui ja ho ha vist gairebé tot i que malgrat l'evidència del desastre humà, creu que dintre l'ànima hi ha un residu de bondat que també cal dir.

diumenge, 6 de desembre de 2015

L'any que vaig traficar amb dones, Antonio Salas


"El año que trafiqué con mujeres", publicat el 2004 per Temas de Hoy és un relat periodístic en primera persona, degut a l'Antonio Salas, el qui va ser reconegut amb el gairebé mític "Diario de un Skin" (2003). Salas retorna al reportatge degut a una infiltració, en aquest cas en el món extremadament sòrdid dels traficants de dones per abastir els prostíbuls, les xarxes internacionals i les ramificacions en d'altres espais de la delinqüència organitzada a gran escala.

El relat és un autèntic descens a l'infern, un viatge al no-res, al mal en estat pur i al dolor. Un mal i un dolor que, paradoxalment, tracten del plaer sexual. Allò que hi ha darrere les llums refulgents dels neons a les façanes de les cases de putes és la cara més tenebrosa de l'espècie humana: la conjugació en temps present d'un dels horrors més estrepitosos mai comesos pels nostres congèneres: l'explotació de l'home (la dona) per enriquir unes quantes butxaques. El qui pensi que l'esclavatge és un record llunyà i tèrbol del passat va errat. Els descendents morals de Francesc Cambó són entre nosaltres.

El putero (en llenguatge correcte, l'usuari de les cases de "relax") hauria de conèixer aquesta obra abans de creuar la porta i pagar per allitar-se amb la noia d'un prostíbul de carretera a la Junquera. O del capdavall de la Rambla, etc. És complicat adoptar aquesta actitud moralista: allò que permet i facilita l'existència dels prostíbuls i les xarxes que els abasteixen és un context moral, conceptual, liingüístic i polític que compartim amb absoluta indolència.

Salas posa el dit a la llaga que fa més mal: la contradicció, la paradoxa. Els empresaris dels prostíbuls solen ser, també, tipus identificats amb organitzacions d'extrema dreta nacionalista i xenòfobes. Tal com suggereix, hi ha una curiosa doble moral. Expulsar l'immigrant home i follar-se la immigrant dona. Però la qüestió no afecta tan sols l'ideologia ultra. Ens qüestiona a tots. La majoria dels alcaldes de l'Empordà fan la vista grossa, toleren o àdhuc negocien amb els amos dels grans prostíbuls. El Consell Comarcal de l'Alt Empordà, en mans de l'eterna Convergència (el cau de corruptes que avui es fa dir "Democràcia i Llibertat") troba moralment acceptable extendre la filosofia bussiness friendly amb les cases de barrets. En un d'aquells poblets entranyables de la Catalunya ultracatalana, l'empresari del prostíbul subvenciona algunes millores urbanístiques, entre les quals la restauració de la façana de l'església parroquial. No és ficció.

Avui, l'alcalde de Vilassar de Mar escriu novel·la negra. Deu conèixer els negocis sexuals que hi ha al seu municipi i m'agradaria saber què en pensa, què li diu la seva ètica nacionalista i lleugerament d'esquerres (si no m'equivoco, pertany a un partit que manté la lletra "E" d'esquerra al seu nom). 

"El año que trafiqué con mujeres" ens qüestiona a tots perquè, finalment, tot l'horror dels traficants de dones funciona gràcies a un fet molt simple: tenen clients. Clients que són camioners i treballadors, joves de casa bona, joves de casa baixa. Però també pares de família partidaris de l'ordre, polítics, empresaris mecenes de la cultura i de les arts.

El llibre dibuixa el mapa d'un dels negocis més macabres, que abasta tota la geografia peninsular. Per al lector català és especialment interessant (i esfereïdor) el capítol dedicat als prostíbuls de Castelldefels, en un dels quals la policia nacional va trobar-hi reunits uns oficials dels Mossos d'Esquadra, en un reservat. És probable que el cas es recordi poc i malament: una capa de sorra prudent i de silenci el va cobrir. Fa poc, un diputat de la Cup ho va esmentar de passada i la premsa no li va prestar atenció.

El debat sobre la sexualitat continua en mans de la moral burgesa. El conflicte moral roman invisibilitzat per un pudor còmplice i culpable. És terrible que en Gilles Deleuze estigui mort.

L'obra de Salas és una narració de fets, la majoria d'ells indiscutibles. Hi aporta dades i documentació prou definitives. Potser hi ha un excés de judicis morals, perquè aquest judici hauria de recaure sobre el lector, en el cas que sigui un adult capaç de formular-se qüestions. També conté una dosi massa gran d'una autocomplaença de Salas envers sí mateix i la seva tasca com a investigador.

Malgrat aquestes petites qüestions, "El año que trafiqué con mujeres" és un llibre que, en la ficció, podria equivaldre a "El cor de les tenebres" d'en Conrad: la narració d'un viatge al cor del mal i de la cobdícia infinita que explica qui som en la nostra pitjor versió possible. Éssers buits i cruels, posseïts per un afany de poder il·limitat. O bé persones que miren i callen, i que apliquen el concepte de la tolerància fins allà on dicta el principi del pragmatisme i de la llibertat individual, convertit en dogma d'un món insuportable.

El año que trafiqué con mujeres
Antonio Salas (pseudònim)
Editorial Temas de Hoy, Madrid 2004
2,5 euros en una llibreria ReRead

dissabte, 28 de novembre de 2015

Julián Ibáñez, Giley


Acabo de llegir per primer cop una novel·la de l'escriptor Juliàn Ibáñez (Santander, 1940). "Giley", un text de mida ajustada i de llenguatge precís. No li sobren paraules. Les que hi ha són les que calen, Els personatges i l'atmòsfera prenen cos a una velocitat de vertígen entre aquestes 200 pàgines exactes.

He arribat a en Juliàn Ibáñez després de les recomanacions que en fa en Jordi Canal (un dels qui més en sap sobre novel·la negra), i després de llegir-li alguns comentaris, secs i àcids, a propòsit de l'estat de la literatura negra espanyola. Confesso que el desconeixia, tal com desconec molts d'altres autors imprescindibles. Imprescindibles no tan sols per la qualitat de la seva obra, si no perquè formen part de la generació precedent a la meva, la que ha mantingut en bon estat el gènere.

Julián Ibáñez, no obstant això, és allò que se'n diria un escriptor maleït o un autor "de culte", depèn de com enfoquem la mirada. Invisible als mitjans i absent als festivals. No sé si per voluntat pròpia o perquè la publicitat i les grans editorials opten per d'altres autors, per d'altres estratègies comercials que miren nord enllà. Tan sols puc parlar d'allò que sé, i tan sols sé allò que he llegit a "Giley".

Amb un to que remet a Hammet i en certa manera a Thompson (intueixo que són referents d'Ibáñez), el relat s'arrossega pel paisatge polsegós de La Mancha que també va acollir el Ingenioso Hidalgo. Al fons hi ha la refineria monstruosa de Puertollano, amb les llumetes i els fums i les pudors que empastifen l'aire. Damunt la terra, les petites corrupcions d'un policia gran i cansat, les trifulques entre la policia i la guàrdia civil, els delinqüents menuts, els gitanos, les cases de putes, adolescents que desapareixen de casa durant unes hores, alcohol, tipus que exploten altres tipus, mentides, fanfarrons i macarrons.

"Giley" és un text que defineix amb precisió els paràmetres del gènere anomenat negre i en delimita el concepte. Podria servir com a paradigma i com a exemple per explicar-ho. No tan sols per la mirada que projecta sobre el món, si no també pel to i per l'ús del llenguatge. I per uns diàlegs creïbles, potents, que esquitxen la narració en la mesura justa. No és fàcil llegir diàlegs tan ben calculats i tan vibrants com els d'Ibáñez. Feia molts de temps que no llegia un autor capaç de construir diàlegs amb aquesta solvència en cap de les llengües que s'escriuen a Espanya.

"Giley" és una novel·la breu i complexa per on transiten personatges tan obscurs com ben explicats. Personatges que es defineixen per allò que fan i allò que diuen, i dels quals no cal explicar-ne ni què pensen ni si són alts o baixos, rossos o pèl-rojos. Quin sentit tindria entretenir-se en la descripció d'algú que és una ficció literària, quan només ens interessa saber com actuarà enmig de la corrupcio general i l'amoralitat? Hi ha un residu d'ètica a l'ànima humana? I si hi és: com la podem identificar?

Juliàn Ibáñez du la prosa seca fins a la vora d'una lírica que tan sols es deixa intuir, com la llum del sol al final d'un enorme banc de boira. Però no ens la deixa veure mai: el món -agradi o no- és un lloc lleig. I al damunt, l'hem cobert de merda.


Giley
Julián Ibáñez
RBA, Barcelona, 2010
9,50 euros

divendres, 6 de novembre de 2015

Londres Noir, True Crime


"Londres Noir" és el títol d'una edició magnífica que acaba de compondre l'Editorial La Felguera, i que obre la col·lecció "True Crime".

Una paorosa família de caníbals, un insensat que va difondre una falsa declaració de guerra, els plans d'una organització secreta per enderrocar el govern, uns lladres de cadàvers, un pirata intrèpid, un terrorífic assaltador de camins, parricides. Crims i càstigs. Molts crims esgarrifosos i molts càstigs cruels, terribles, molt exemplars. Aquest és el contingut de "Londres Noir".

L'edició present és una selecció dels relats que van aparèixer a The Newgate Calendar, una publicació anglesa de finals del segle XVIII que recollia els crims més esgarrifosos amb una intenció noble i didàctica: s'animava els nens a llegir-la perquè els explicava, amb una vehemència atroç, que que li la fa, la paga. I que el braç de la justícia és llarg, inflexible i eficaç.

A més a més de la selecció de relats, el llibre compta amb una introducció de Charles Dickens on hi relata la visita a la presó de Newgate, un text que era inèdit fins avui.

Es considera que "The Newgate Calendar", que duia per subtítol "El sangonós registre de malfactors", és una publicació que, junt amb la Bíblia, es podia trobar a qualsevol llar anglesa entre 1750 i 1850. Els anglesos, en aquell temps, s'enorgullien dels seus criminals tant com de les seves tropes, que conquerien el món.

La fascinació que va crear la publicació, a l'època, fou tan gran que durant molts anys es va considerar la crònica criminal com un gènere, que fou el més venut en la història d'Anglaterra.

Cal parlar de l'editorial La Felguera, que fa un treball extraordinari i exemplar. Unes edicions elaborades, tractades amb un amor poc corrent, amb autèntica devoció. Les publicacions de La Felguera recullen una literatura gairebé oculta i rescaten textos imprescindibles per comprendre el passat recent: per comprendre qui som i d'on venim. Si hom dóna una breu ullada al catàleg, se n'adonarà de la tasca que estan fent, del valor que té i del deute que la nostre memòria, tan feble i tan maltractada està adquirint amb aquesta aventura editorial.

Tenir aquest llibre a les mans és, per a mi, no tan sols un plaer si no la resposta a un imperatiu moral.


dimecres, 28 d’octubre de 2015

"Besòs Mar" sí que és novel·la negra


Diuen els experts que un dels trets més definitoris del gènere negre és que el relat acabi malament. Qualsevol alternativa suposa un endolciment desvirtuador de la novel·la, una inevitable tendència al rosa o al final feliç que nega la negritud del text.

La novel·la negra es defineix, abans de res, per la mirada que projecta sobre la realitat. Més que en les trames i els arguments i l'enjòlit, és la mirada negra i pessimista la que explica el gènere.

En aquest sentit, "Besòs Mar" ha de ser considerada una novel·la negra en sentit estricte: el final és endimoniadament pervers, fatal. El camí que mena el protagonista (un comissari de la policia nacional vell i cansat que somia en la jubilació al poble de Villanueva de la Serena) només condueix cap al desastre, i les seves passes acceleren l'arribada de l'abisme. Tan li fa si se'n vol allunyar, si vol evitar la catàstrofe: tant la seva memòria com la mala fe dels altres com la inclemència dels processos humans i divins han escrit la sentència des de bon començament, i qualsevol tasca és una tasca inútil.

El protagonista, aquest Arsenio Crespo atrapat pels errors del passat i per la velocitat angoixant amb què el món canvia (i empitjora) al seu voltant, conserva una esperança petita: la data de la jubilació com un alliberament del mal i de la lletjor que representen la feina policial, la ciutat de Barcelona, la malaltia terminal de la seva esposa, que jeu en un llit davant del mar a l'hospital que també du el nom del mar.

Però com en una tragèdia grega, l'esperança és un parany pervers. Només som lliures quan ens alliberem de l'esperança, va dir un filòsof. I sembla que el destí que espera l'inspector Crespo és precisament aquest alliberament. Malgrat que representi la llibertat perquè anul·la el desig, en el seu cas la pèrdua de l'esperança vol dir justament la pèrdua de la llibertat. L'autor no podria ser més pessismista. Ni més pervers. Per no dir més malparit.

Que finalment, vol dir "negre" amb les cinc lletres de l'adjectiu.

"Besòs Mar" no tan sols és una novel·la estrictament negra en aquesta mirada sobre la vida i el món. També ho és en les descripcions, que relaten un paisatge en descomposició. En les apreciacions sobre el fet social i sobre la història recent de Catalunya. En la negació constant d'un futur, en la construcció d'un imaginari esclafat pel pes asfixiant del passat. Tal vegada no pot sortir res de bo d'allò que fou concebut en l'horror i la misèria.

Dit amb altres paraules i per fer-se entenedor: la lectura de "Besòs Mar" podria deprimir Paulo Coelho.

Tal vegada els esforços són en va: de què serveix descobrir el culpable d'un assassinat insignificant en un món salvatge i cruel, on la pietat ha estat abolida en algun instant remot? Podria ser que "Besòs Mar" no tan sols fos estrictament novel·la negra, si no que també plantegés qüestions sobre el fet i el gènere policíac: quin sentit tindria perdre temps i energies a descobrir l'assassí (o llegir pàgines i més pàgines sobre indagacions detectivesques) quan la història és el relat d'un genocidi?

Anònim



Besòs Mar
Alrevés editorial, col·lecció crims.cat
Barcelona, 2015
16 euros

divendres, 16 d’octubre de 2015

Jordi Canal: l'emperador va nu


Bearn Black acaba de publicar una entrevista a en Jordi Canal (Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, coautor de l'assaig "La cua de palla: retrat en groc i negre" juntament amb Àlex Martín, i un dels indiscutibles noms de referència quan cal parlar de novel·la negra en aquest país).

L'entrevista, a càrrec d'en Sebastià Bennasar, aconsegueix que en Canal s'expressi amb claredat i amb contundència, i que digui allò que moltes orelles volem sentir: una mirada crítica i autocrítica sobre el paisatge de la novel·la negra. En temps d'eufòries i de satisfaccions tal poc sorgides del pensament racional, és necessari que algú faci un exercici que sembla senzill però que és insòlit: aturar-se a pensar i a dir allò que cal.

Tots els fets i els fenòmens humans necessiten aquest instant que els psicòlegs en dirien de la metacognició: aturar el carro i autoavaluar-se amb honestedat. I sobretot necessiten les veus valentes que diguin: l'emperador va nu. O: va nu, l'emperador?

He llegit l'entrevista atentament i m'he quedat amb les ganes d'intervenir-hi, però com que el lector només llegeix no ho he pogut fer. Em limito a comentar algunes de les afirmacions que em semblen més destacables.

Falta assaig sobre el gènere. Cal una visió àmplia per saber d'on venim. Aquí no tenim interès per res.

Canal compara el paisatge espanyol i català amb el francès per explicar que el públic lector no tan sols és minso, si no que també sofreix d'una greu manca de paràmetres, de guies: la crítica literària és un desert i els escassos crítics actuen com a mercenaris a sou dels interessos editorials. El panorama de la premsa mostra un declivi agònic que afecta la literatura però també el cinema i les arts en general. Quan hom publica en una editorial petita o independent ha de suplicar una crítica a la premsa fins a l'humiliació. La tinta i el paper a la premsa escrita (o els minuts als mitjans audiovisuals) es reserven per a les novetats internacionals i els bestsellers: els mitjans es genuflexen davant de Larsson i els seu epígon. Però cal no acusar tan sols els mitjans: el públic no té cap interès pels assajos, de manera que caiem en una situació de "peix que es mossega la cua".

La novel·la negra catalana i espanyola és una novel·la costumista amb policia.

Canal lamenta la desaparició de la novel·la negra que parla dels presos, la que s'escriu des de la perspectiva del delinqüent. La novel·la sobre crims no és ben bé novel·la negra, i la novel·la que descriu els procediments policials tampoc no ho és. Potser va ser encertat que els organitzadors del certàmen de l'Espluga de Francolí titulessin l'event com a "Festival de novel·la criminal", perquè tal vegada és més honest. La literatura d'en Salvador Balcells (l'organitzador del certàmen tarragoní) no és literatura negra: fa novel·les que parlen de crims, però sense cap intenció negra. I com en Balcells, una nòmina molt llarga d'autors.

En el panorama català, el policia és una imatge idealitzada de l'autor

Diria que en Canal posa el dit a la llaga: un lector com jo acaba empatxat de protagonistes policies valents, agosarats, intel·ligents i resolutius (entre moltes altres virtuts heroiques) que projecten una imatge del narrador-autor que pretén fer-se empàtic, simpàtic i enrotllat. I que només aconsegueix fer-se tediós, per no dir lamentable. Són protagonsites amb una mínima complexitat psicològica, plans i desproveïts de progrés, encantats d'haver-se conegut a sí mateixos i que no qüestionen res ni de sí mateixos ni del lector, ni de la condició humana. Homer, 800 anys abans de Crist (fa 2800 anys) ja va ser capaç d'escriure sobre un heroi humà i complex, inestable, imperfecte, que vivia en el conflicte i en el fracàs.

Hi ha un excés de novel·la "procedimental"

Entenc que la "novel·la procedimental" és aquesta novel·la en què els procediments i els protocols policials adquireixen una importància notable, i en què s'hi inclou, explícitament o implícita una certa admiració per la institució policial: penso en "L'amant xinès" de la Margarida Aritzeta però també en moltes d'altres. Es tracta de textos que mostren una simpatia òbvia pels cossos policials i que tendeixen a idealitzar l'eficàcia dels mateixos. En el cas de la literatura catalana, diria que es projecta sobre els Mossos d'Esquadra una mirada no tan sols benèvola si no admirada. Aquesta mirada es podria inscriure dins del fenomen del tarannà d'eufòria acrítica sobre el procés independentista? No em sembla una mala pregunta. Com tampoc no em sembla dolenta una pregunta derivada i marginal: com és que hi ha una literatura teòricament "negra" que vol complaure l'independentisme del govern català des d'una falta de crítica quasi absoluta?

Els llatinoamericans escriuen millor que els espanyols, i els espanyols millor que els catalans

Cal ser valent per dir allò que molts pensen (pensem). En aquesta afirmació, en Canal es mostra com una veu decidida que ens ha d'ajudar a refexional seriosament. Jo lamento la tendència molt generalitzada a Catalunya que evita la llengua literària i busca un registre periodístic en el qual les descripcions s'han evaporat, les metàfores són escasses i vulgars i es va a raure a un col·loquialisme fàcil, desproveït de cap intenció artística. Potser és cert allò que diu en Canal: els escriptors hem llegit poc i tenim com a únics referents alguns títols del cinema comercial

(Deixo la pregunta: quantes novel·les catalanes hem llegit que semblen comentaris de "Seven"? I quantes que recordin Hammet o Shakespeare o Dostoievski o Faulkner?).

Fa poc algú deia que el millor autor en llengua catalana continua sent Ramon Llull. A mi em sembla evident, malgrat que aquesta constatació impliqui admetre un desert de 700 anys d'extensió. Deixant de banda la literatura llatinoamericana -que admiro i que sempre em fascina- he de reconèixer que autors com l'Alexis Ravelo o en David Llorente (són exemples) em fan qüestionar allò que llegeixo i allò que escric en el sentit que proposen reptes creatius, fórmules i punts de vista que requereixen atenció. També penso en Sebastià Jovani, que ha decidit continuar escrivint però en castellà. Les comparacions tenen mala premsa, però segur que les comparacions són més odioses encara quan ens situen a la banda dèbil.

Potser caldria fer com el general Eisenhower quan, el 1944, el van informar que l'exèrcit de Hitler havia atacat amb una força inesperada a Les Ardenes de Bèlgica: en Dwight va respondre que no era una mala notícia, si no una oportunitat. Malgrat que no sóc gens partidari del pensament positiu, trobo que és així com cal llegir les males notícies que publica "Bearn Black". Una magnífica oportunitat.

Sembla obvi que els lectors i els autors del gènere negre necessitem amb urgència les sacsejades que ens ofereix en Jordi Canal. I seria bo que n'hi hagués d'altres i provinents d'altres veus, perquè dubto que en Canal sigui una flor solitària enmig de l'estiu.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

L'ètica segons Sebastià Jovani

L'Ètica

Si ens limitem a llegir la trama policíaca de "L'ètica" (Editorial Alrevés, crims.cat, 2014) hi trobem la recerca d'un assassí en sèrie que captura adolescents, les segresta i les assassina. Però a mida que avança la lectura, i des de ben aviat, el lector descobreix que està llegint un text molt més ambiciós, que parla de tensions i conflictes interiors, de la condició humana, de la lluita per sobreviure i de la lluita pel poder en un món hostil.

Sebastià Jovani (Barcelona, 1977), llença una mirada aguda i analítica sobre l'investigador i es pregunta si hom pot perseguir el mal sense enfangar-se. Ho fa amb agudesa, penetrant en els pensaments i les emocions, els temors i les paranoies, en una primera persona implacable enfrontada a un mirall cruel, sense subterfugis. El sergent Héctor Beltrán es descompòn davant dels ulls del lector, es trosseja amb esperit de forense implacable.

I alhora descriu amb el mateix ànim una ciutat de la qual només en veiem un barri residencial i els seus suburbis industrials, perifèrics. Mai no es diu el nom de la ciutat però hom intueix una Barcelona sota la boira, extreta d'una geografia onírica. El lector té la impressió de recórrer un paisatge de tenebra, com si sempre fos de nit, com si tot s'esdevingués en la penombra, malgrat que el narrador adverteix, de vegades "Exterior dia" (amb una innegable ironia negra). En aquest imaginari, fins i tot els interiors ordenats, pulcres i funcionals esdevenen escenaris llòbrecs i malsans.

Si no fos perquè manté viva la tensió pròpia de la novel·la de gènere (la intriga per la resolució del cas policíac), es diria que "L'ètica" és un text que parla del mal en un sentit metafísic, filosòfic. Els capítols estan organitzats com a "Proposicions" i les quatre parts del llibre (com un tractat) duen títols com "De l'estranya natauralesa de l'ànima" o "Del servilisme o les estranyes forces afectives".

En aquest plantejament de filòsof (potser nihilista) també hi caben les connexions misterioses, els símbols i els senyals d'una realitat inabastable: els noms dels personatges (Héctor, Gabriel, Helena, Belén), la presència de la senyora Moniz (com Egas Moniz, el teòric precursor de la lobotomia), un home que se sap perseguit pels invasors de Júpiter, les personalitats múltiples, el somni, la disfressa, les apetències sexuals estranyes.

"L'ètica" s'enfronta a la monstruositat i es qüestiona la relació entre ètica, moral i lògica. Juga a establir paral·lelismes amb "Alícia a través del mirall", arrossega el lector per unes pàgines on l'estrany es fa cada cop més tangible, més proper. El monstre traspassa els límits, deixa d'estar cenyit a la figura de l'assassí per convertir-se en la monstruositat. El final, impecable i implacable, és l'únic possible.

"L'ètica" és una novel·la que es destaca dins del paisatge de la novel·la negra catalana contemporània perquè traspassa el gènere sense deixar-lo: l'expandeix, l'enriqueix. No es limita al caràcter "procedimental", no cau en el maniqueïsme tan habitual i no es perd en elogis als cossos policials (aquesta mania que trobem sovint i que s'està transformant en hàbit). Reflexiona sobre el propi gènere i usa els termes de la filosofia sense perdre el tremp, sense caure en excursos. És una narració lineal que transcorre al llarg de quinze dies justos, amb la concisió i la contundència d'un conte on tot encaixa i mostra la càrrega simbòlica, l'aire d'un somni (un malsòn), un viatge al costat fosc que, finalment, engoleix el lluminós i el fagocita. La matèria obscura, l'alquímia que transforma el somni de l'or en la realitat del fang. 

L'ètica
Editorial Alrevés, col·lecció Crims.cat número 11, Barcelona 2014
18 euros

diumenge, 27 de setembre de 2015

Raquel Picolo, una nova dama del crim (l'entrevista)



Raquel Picolo (1961) és una de les tretze autores del recull "Noves dames del crim", publicat per Llibres del Delicte, a cura d'Anna M. Villalonga. Té una llarga trajectòria com a autora de contes, condueix grups de lectura i fa cursos d'escriptura creativa. Una part del treball es pot seguir al blog que condueix, www.raquelpicolo.net.

El conte que publica és "Juliana", un relat breu i intens que, apartir d'un triangle amorós en un entorn rural i salvatge, li permet navegar per una atmosfera malsana, en una gran creació d'un món claustrofòbic, de silencis i de sexualitat obsessiva. La lectura du a pensar en alguns referents de la literatura catalana i alhora de la pintura i del cinema, de manera que li vull demanar per aquestes qüestions. 

Nigra Sum: La família és un infern? O senzillament és l'infern? 

Raquel Picolo: La família pot ser un infern, i moltes vegades ho és. Però també poc actuar com a aixopluc, i sovint ho fa, enfront d'inferns de fora de la família. D'altra banda, la família basicament és un microcosmos que reflecteix els models i les idees dominants a la societat. Potser els pitjors inferns són els interiors.

NS: Es mata millor al camp que a la ciutat? La pregunta sembla un mal acudit, però hi ha qui li reclama a la novel·la negra que sigui novel·la urbana. No obstant això, hi ha grans textos del gènere que transcorren en l'ambient rural, i infinitat de grans cintes del cinema que ho exploten. Què en diries? 

RP: Es pot matar bé a tot arreu, però es mata diferent. A l'entorn rural els personatges viuen envoltats de natura i és probable que matin d'una forma més primària i salvatge, menys refinada. A mi m'interessa molt l'atmosfera i crec que el joc que donen els ambients rurals i els urbans és molt diferent. Quan penso en negre ho faig en clau rural o suburbana i, si he d'agafar referents, penso en Patricia Hisghsmith i Truman Capote, i en els Dos taüts blancs i dos de negres, de Pep Coll.

NS: “Juliana” és un text breu i concentrat, on es crea una atmosfera claustrofòbica, terrible. L'escena inicial, amb les persones vetllant el mort, em du a pensar en una pintura del jove Picasso i fins i tot en Rembrandt. Hi ha molta visualitat en el text. Quins referents pictòrics o cinematogràfics tenies en escriure'l? 

RP: Com m'agrada que em diguis que l'atmosfera és claustrofòbica i terrible, perquè era l'efecte que buscava, una densitat ambient que ofega. Pel que fa a la imatge de l'escena inicial, és possible que tingués algun referent pictòric al darrere, perquè m'agrada molt la pintura i les arts plàstiques en general, però no en sóc conscient. M'ha marcat molt la formació com a guionista, vull dir que les tècniques que he après del guionatge em serveixen molt com a narradora, i quan començo a escriure tendeixo a buscar una imatge que cristal·litzi el sentit i l'efecte de la narració. És una imatge que visualitzo i em guia per desplegar la història. En el cas de Juliana és la que tu menciones, la de l'inici del conte, el triangle format per la morta, que és dins del taüt i les dues persones que la vetllen. 

NS: Alhora, “Juliana” també m'ha fet pensar en la Víctor Català de “Solitud” (sobretot per la relació entre la Juliana i en Rafel) i dels “Drames rurals”. I fins i tot en alguns contes d'en Vayreda i d'en Ruyra que serien bons de recordar. T'identifiques amb alguna d'aquestes veus? O tal vegada els teus referents són completament diferents... 

RP: "Solitud" és una de les meves obres de capçalera i segur que això surt per algun lloc. Els Drames rurals també els trobo molt interessants. En aquestes obres la natura pesa molt, com a element grandiós i romàntic i com a gran limitació, i els personatges porten la tragèdia als gens. Són textos molt condensats i efectistes, escrits amb un llenguatge molt ric i plàstic. Em sembla que Juliana no és tan efectista ni tan preciosista, però si en alguna cosa recorda a Solitud o als Drames rurals em sento molt satisfeta. 

NS: Passem a parlar del conjunt dels relats que formen el llibre. Trobes que hi ha cap fil conductor, un nexe o algun element que els unifiqui? O tan sols estan agrupats pel criteri de gènere? 

RP: Igual que el primer recull, "Elles també maten", per mi la gran singularitat de "Noves dames del crim" és que sigui una antologia d'escriptores (això és molt rellevant, perquè malauradament encara fa falta), i que l'estil de les autores sigui força diferent.
El fet que les autores siguem totes dones crec que marca el to del conjunt de les històries, on no es mata tant per poder com per alliberar o alliberar-se, i on les relacions personals i la psicologia dels personatges tenen molt relleu. En general hi ha una mirada cap a la negror més quotidiana i domèstica. 

NS: Trobes que el 2015 i en aquest país cal reivindicar les autores i visibilitzar el gènere femení? I sigui quina sigui la resposta: per què? 

RP: Sí, tant de bo el 2020 ja no calgués. No hi ha una bona correspondència entre la visibilitat i la realitat. Som moltes les lectores i escriptores, les consumidores i productores de literatura i aquesta quantitat i qualitat no té un reflex proporcional de visibilitat. 

NS: Més enllà del gènere, també hi ha la qüestió de la llengua. Quins diries que són els reptes més importants que tenim els qui escrivim en català en aquest món global? 

RP: Jo he patit la pèrdua del pallarès per tal d'adaptar-me, més o menys, al català estàndard i no voldria perdre res més. La pèrdua del dialecte mare afecta negativament la meva capacitat creativa. El que no es fa servir es perd i, de vegades ja no es pot recuperar. En un futur llunyà és possible que només tinguem tres dos dits les mans. He decidit intentar recuperar el que pugui del pallarès i no estic per perdre el català o restar-li importància, perquè és la meva llengua creativa. 
Crec en la traducció, que és una recreació que suma en lloc de restar. Vull bons intermediaris, ponts entre dues llengües i cultures, que em presentin en altres idiomes. Puc traduir jo mateixa les meves creacions literàries al castellà, però les creo en català. 
La comunicació sí que guanya amb la globablització i l'ús d'unes llengües dominants. Els missatges circulen ràpid i arriben a tot arreu. En un món global és més pràctic comunicar-se en les llengües majoritàries. Guanyem per una banda i perdem per una altra. 
Els meus reptes personals són molt petits: recuperar el pallarès sense escarrassar-me i continuar escrivint en català. De moment, encara tinc cinc dits i els faig servir tots per teclejar a l'ordinador.

NS: I finalment hi ha la qüestió del conte breu. Sóc lector de contes, i recordo perfectament que vaig entrar a la lectura gràcies als contes. D'en Poe, d'en Cortázar, d'en Borges, d'en Calders. No sabria dir si, sense aquells grans contistes, hagués tingut la vida de lector que tinc. No obstant això, es publiquen pocs relats breus i fins i tot alguns autors que ho feien amb un cert èxit (penso en Quim Monzó) han deixat de publicar. Quina explicació li trobes a la desaparició del llibre de contes? 

RP: No només sóc lectora i escriptora de contes, sinó que el conte literari és el meu gènere preferit. Té una tradició important en la literatura catalana i em consta que hi ha lectors que els hi agraden, com tu mateix. Per què se'n publica tan pocs? Per què tot el món editorial ha decidit que és un gènere que no té sortida i no fa cap inversió en publicació ni promoció? No ho sé, però penso que és una qüestió de números i de comoditat, que segurament és més fàcil vendre moltes còpies d'una bona novel·la que d'un bon llibre de contes.
Sóc conductora de clubs de lectura i a les llistes de lectures també hi posem reculls de contes. Hi ha alguns lectors que prefereixen llegir novel·les, però la majoria gaudeixen de la lectura d'ambdós gèneres i d'altres prefereixen els contes. El conte sovint exigeix un major esforç lector, però la compensació és brutal i immediata.
Tinc l'original d'un recull de contes de gènere fantàstic que m'encantaria publicar i que sé que em costarà molt. Un dels contes del recull, a banda de fantàstic, és ben negrot.

NS: Podries respondre molt breument a aquestes qüestions... 

La darrera novel·la que he llegit és... "Canvis", de Mo Yan, traducció de Carles Prado-Fonts. Ara estic llegint "Las bostonianas", de Henry James, traducció de Sergio Pitol. 

La darrera pel·lícula que he vist és...10.000 kms. 

Si hi ha una lectura que em va transformar en escriptora és..."Crim i càstig", de Dostoiesvki.

Moltes gràcies, Raquel!

27 de Setembre, 2015



diumenge, 20 de setembre de 2015

Te quiero porque me das de comer, David Llorente o la literatura quàntica


Imagina un mosaic del qual en veus totes les peces al mateix temps, simultàniament, com si se't presentessin les unes superposades a les altres. Un temps quàntic en què passat, present i futur són instàncies intercanviables perquè en realitat hi eren totes des de bon començament. Imagina una mecànica tan inexorable que permet alterar la lògica clàssica.

Si tot el temps és aquí, pretederminat o preestablert des de sempre, l'ordre en què s'esdevenen els fets és tan sols el recurs cognitiu d'un cervell limitat que només pot comprendre fets seqüenciats. El relat és la gran ficció imprescindible que ens permet viure, i imaginar que vivim segons un argument amb aparença de lògic, que hi ha una lògica de causa-efecte, d'anterior i posterior.

Tal vegada tot s'esdevé al mateix temps, al mateix instant. L'eternitat és aquest segon en què passa tot i després torna a passar, i en acabat un altre cop. Fins a l'infnit: l'home de les cavernes i jo som el mateix home. I no cal construir una cosmogonia global de teòric de la física de partícules per explicar-ho. Tal vegada es pot fer entendre en una novel·la de tres-centes pàgines justes i que no surt mai del barri madrileny de Carabanchel. Un barri que podria ser molts barris, perquè mentre llegia el relat de Carabanchel hi podia veure barris que conec, alguns dels quas són a Barcelona i d'altres del Vallès occidental. Carabanchel és Sant Adrià de Besòs o Can Puiggener de Sabadell, perquè tots els barris marginals són un de sol i tota la marginalitat és una de sola. Com el temps, l'espai també és una repetició tràgica.

En David Llorente (Madrid, 1973) escriu una novel·la sobre el simultani i l'inevitable. Una revisió del destí fatal segons els poetes grecs situada en un suburbi madrileny, europeu, mundial. Dura i negra, la novel·la no deixa cap marge per a la l'optimisme ni per a la lírica. Ni un instant per agafar aire, cap consessió a l'optimisme, ni tan sols a l'escepticisme: vivim a l'infern i només un ximple seria capaç de trobar-li virtuts, moral o bondat innocent en aquest lloc. En l'univers simultani i ubicu de "Te quiero porque me das de comer", la bondat és tan sols una màscara provisional i efímera que pren -de vegades i per tacticisme- una maldat còsmica, gratuïta i absurda. La maldat còsmica, gratuïta i absurda que defineix el món on vivim, o el món que hem construït entre tots, com formiguetes obreres.

"Te quiero porque me das de comer" és un text nihilista i definitiu que esborra a consciència i amb eficàcia els residus de la mirada pietosa que encara podem mantenir sobre el fenomen accidental de la vida humana, és un text que qüestiona inevitablement el lector, perquè en aquest llistat meticulós i extens de baixeses, maldats i mesquineses acabarà per trobar-se assenyalat, identificat o al·ludit.

"Te quiero porque me das de comer" té alguna cosa de manifest filosòfic del nihilisme més estricte que em du a pensar en el Thomas Ligotti de "The conspiracy against the human race", que és una prolongació de les idees més negres i pessimistes que -en literatura- va expressar HP Lovecraft. En aquest cas sense necessitat de monstres fantàstics: no hi ha res més monstruós que l'egoïsme, la cobdícia, el desig de poder i de control dels éssers humans més simples. Que ens matem els uns als altres, al capdavall, sembla una anècdota en aquest mosaic simultani en què un assassí en sèrie ens resulta un tipus conegut. Tan conegut o tan desconegut com tu, com jo mateix.

Te quiero porque me das de comer
David Llorente
Editorial Alrevés, Barcelona 2014
18 euros

divendres, 18 de setembre de 2015

El rastrejador (relat negre de sexe negre)


Les dones que busquen s'han de buscar pel carrer, és a primera instrucció que li donen i deu ser la més important, perquè hi insisteixen, s'hi extenen. En posen exemples i detalls, i especifiquen molt bé no tan sols les virtuts del mètode de recerca si no també les sancions, les conseqüències que tindria infringir la primera llei. La resta de les normes del joc semblen secundàries, anècdotes.

L'escenari és una saleta polsegosa, inundada per la llum gris que trasllueix la tela blanca, tupida com un domàs, barroera, que fa de cortina improvisada. L'han penjada amb cinta adhesiva de color d'alumini. A la paret del fons hi ha una estanteria de mecano plena fins dalt. Caixes de cartró, impressores velles, piles de revistes i de diaris, rotlles de paper de wàter, embalums de roba plegada de qualsevol manera, ampolletes d'aigua, una cafetera nespresso trencada, una maleta amb rodetes. Seria impossible dir què hi fan en aquest lloc, quin argument expliquen la col·lecció d'objectes, quina relació tenen que no sigui una convivència casual, aleatòria.

Els dos homes que seuen davant seu, a l'altre cap de la taula blanca damunt la qual tan sols hi ha un cendrer enorme, una llauna de coca-cola rebregada i un paquet de mocadors també semblen antitètics. El qui parla més sembla que mani, però podria ser el contrari perquè és obvi que vol complaure l'altre, que escolta i que se'l mira amb uns ulls com de vidre que apenes si parpellegen, d'un color gris clar que ressalta el punt negre d'una nineta metàl·lica, com el cap d'una agulla. El que parla és ros, cabell curt i clenxinat com si s'acabés de dutxar. Du una samarreta negra amb unes lletres estampades on tan sols pot llegir-hi “Rules” i endevinar-hi el dibuix d'un pop o d'un calamar, alguna bèstia amb tentacles alçats, crispats en un gest elèctric. Malgrat el color negre de la samarreta, du un parell de taques d'oli molt evidents quatre dits per sota del coll. Té les galtes rosades i diries que és un tipus aficionat al menjar i al beure, dels que coneixen restaurants i que se saben una pila d'acudits de memòria, dels que s'emborratxen a consciència mirant un partit de futbol al sofà de casa o al bar. Podria estar casat i tenir fills, podria ser un pare permissiu i bona gent, al qui els seus fills deuen adorar. Potser té quaranta anys o potser tan sols ha estrenat la trentena.

El que calla, en canvi, aquest home dels ulls grisos, és eixut. La pell té la pal·lidesa transparent dels cadàvers recollits del mar, vesteix una camisa blava planxada amb una cura professional o obsessiva i sembla que dugui el coll emmidonat. El cabell negre, mitja melena ben enllustrada, estudiada, com de seductor passat de moda i de club de golf. Deu tenir més de cinquanta anys i fuma amb una ànsia que el traeix, perquè altrament semblaria un individu pausat i reflexiu.

-Completament prohibit fer cap recerca per internet. La xarxa deixa rastres, i no volem deixar rastres. Cap. Ni un -fa una pausa per subratllar els darrers mots- Treballem com sempre, com ho fèiem abans. Sempre ens havia anat bé i per tant no tenim cap intenció de canviar. Només els cretins farien la feina per l'internet, i nosaltres no volem treballar amb cretins.

Després d'aquesta intervenció, l'home de la camisa planxada ja no intervé més. Assenteix de tant en tant, fuma i no treu mai els ulls grisos del damunt del seu interlocutor. És l'altre, el de la samarreta negra, el qui explica la feina que li encarreguen.

Busquem dones joves, i per joves entenem dones que siguin majors d'edat, i que no superin els quaranta, però allò més important és l'aspecte, no pas la data de naixement. Ens entenem, oi? Suposo que entre homes això resulta molt fàcil d'entendre. Cal parar atenció a les mans, perquè les mans no enreden mai i no es poden operar. Oblida't dels pits, dels morros, de les arrugues de la cara. Les mans, les mans no t'enreden mai.

Hi ha uns llocs concrets on podem anar a buscar. És clar que en deus saber d'altres, però els nostres són llocs segurs. Locals on es practica la prostitució de forma discreta, bars i cafeteries del centre de Barcelona i d'altres poblacions on hi acuden dones amateurs, no les professionals de tota la vida, que aquestes no ens interessen ni les volem per res. Busquem dones que passen per un mal moment de quartos. Aquesta és la mena de dona que busquem. Ara n'hi ha moltes, és clar, l'atur i les hipoteques i tot plegat... Són dones que es poden convèncer amb uns quants bitllets i una mica de tacte. Cal treballar-les bé, això sí, i aquí és on et caldrà demostrar la teva habilitat però en fi, d'això en parlarem després.

Sabem uns quants locals on van aquesta mena de dones amb problemes econòmics, i tu potser en saps algun de nou. Això sí, abans de tirar pel dret ens ho consultes i nosaltres et donarem llum verda quan ho certifiquem. També hi ha algun club d'intercanvi de parelles on podem trobar el perfil que ens interessa, i algun altre lloc... Cal evitar les professionals com sigui i sense cap mena de dubtes, perquè aquestes tenen macarres i organitzacions al darrere. En el cas de les estrangeres és especialment complicat, de manera que, a priori, és millor evitar-les. Ni romaneses ni senegaleses. Amb les sudamericanes és més dubtós, de vegades són fiables i de vegades no. Ja saps que als països d'allà el tema del sexe va diferent i són lleugeres de cascos. Les brasileres són fàcils però solen tenir protectors que volem evitar, les equatorianes són més ingènues i de més bon enredar. Això sí, han de ser de pell clara, no volem indígenes amb aspecte de caníbal.

Queda clar quina és la nostra preferència? Dones del país, joves i que necessitin diners per mantenir els fills i pagar la hipoteca. Que siguin solteres, divorciades o separades. Hauràs d'assegurar-te que el marit o ex-marit o nòvio o demés variants no importin gaire. Els nòvios gelosos són pitjors que els macarres.

Te les has de treballar una mica. Aquí és on volia anar a parar abans. Un parell de polvets, les convides a sopar o te les endus un cap de setmana a un hotelet de la costa, ja et direm a quins. Que et xerrin, que t'expliquin la seva vida. Quan ho vegis clar els expliques el negoci i llavors, si ho veus segur al cent per cent, llavors és quan nosaltres entrem en escena. I tu desapareixes.

No tolerem errors, cap ni un. Pots guanyar diners si no hi ha errors. Molts diners. Són diners ràpids però no diners fàcils. En aquet món ningú no regala els diners, i molt menys encara diners que van de deu mil en deu mil. Els tipus que descarreguen camions han de treballar un any i dotze hores al dia per guanyar el que tu pots guanyar en una setmana. Si el paio que descarrega camions dotze hores al dia trenca una caixa el foten al carrer i llestos. Si tu la cagues, com comprendràs bé perquè ets llest, no ens podem limitar a fotre't al carrer. No som de la beneficència, això és un negoci de molta pasta i que va en sèrio. No hi ha segones oportunitats ni collonades d'aquestes.

L'home dels ulls grisos apaga la cigarreta que acabava d'encendre, s'alça i marxa. A l'altra banda de la porta hi ha una buidor negra, una tenebra sense matisos. Tal vegada és una nau industrial enorme i a les fosques, però potser tan sols hi ha una cambra menuda, seria impossible distingir-ho. Mentre tanca la porta li clava la mirada per darrer cop. Ell té la impressió que ja no el veurà mai més.

-En tot això hi ha una cosa important que ja deus haver entès, és clar, i quan arribo en aquest punt sempre se'm fot difícil d'explicar. El rastrejador ha de ser un home discret, hàbil i etzètera. Però sobretot ha de ser un home. Suposo que ens estem entenent perfectament. I si m'has de dir res, ara és el moment. Si em dius que ens entenem tirem endavant. Si em dius que no, ens acomiadem aquí i llestos, no ha passat res. Si proves d'enredar-me no anirem bé.

Tota aquella imatge de bonhomia, de pare tolerant i de tipus simpàtic que beu cerveses mentre mira partits del Barça al sofà de casa rodejat per la família s'ha esvaït en una mil·lèssima de segon. Fins en aquell instant semblava un professional seriós, compromès, capaç de fer una feina brutal, però al qui la brutalitat no envaïa l'animeta que du a dins. Ara ja no. El canvi no és subjectiu, no és una sospita o una paranoia. Per emfasitzar la transformació s'ha alçat de la cadira i ha començat a caminar pel davant de les lleixes on s'apilen els objectes polsegosos. Ara per fi pot llegir què diu la samarreta: "Chtulhu rules". El dibuix que encerclen les dues paraules és un pop tan hàbilment dibuixat que és alhora pueril i terrorífic. El cap de l'animal podria ser una calavera humana, de la mandíbula del qual en brollen tentacles espirals i trenats enlloc de dents, traços rampants que omplen la circumferència entre les lletres.

-Com que ara podries dir-me missa i explicar-me no sé què, ho farem diferent. Si ets el que dius que ets, no has de patir per res -es passa la mà pels cabells, aspira aire, repassa la cambra- Perquè tu ets el dius que ets, no?

No sap què cal respondre, tot i que intueix el què s'esdevindrà. L'home torna a seure, però ara en una cadira allunyada de la taula, en un racó, i adopta una actitud absent, enllaçant els braços damunt de l'abdomen. La porta s'obre. Entra una noia rossa de cabell curt, que li dóna una llauna d'Aquarius. No va completament nua: du unes calces negres. Després avança cap a ell i se li asseu al davant, posant el cul a la taula. Li mira els ulls. Són uns ulls massa foscos per a una persona rossa, i estan exageradament dilatats. Tenyida i drogada, pensa ell. Mentre li arriba la olor de la pell càlida, del sexe, d'un perfum vague o tal vegada d'un sabó de dutxa o un oli de massatges dels que venen als supermercats.

-Hola, guapo -mormola ella, amb una veu afònica que la fa impersonal.

Uns trenta anys, pensa ell. Ho infereix a partir de la pell del rostre, de la gravidesa dels pits. Tal vegada li volen explicar quin és el perfil de dona que busquen a partir d'un cas pràctic. Abans que pugui continuar amb les inferències, la dona es treu les calces amb un gest àgil i se li agenolla al davant. Ell desplaça la mirada i després tanca els ulls, i la darrera imatge que reté és el tipus de la samarreta negra que, al fons de la cambra, ha començat a fregar-se els genitals amb fúria pel damunt dels pantalons texans. Havia previst que podia trobar-se en aquesta situació, però en la seva previsió havia imaginat una gravació en video. Anava errat, i de fet ells li ho han dit ben clar pocs minuts abans: no es refien de l'electrònica perquè deixa rastres, i no es pot córrer el risc de deixar rastres en aquest negoci.

Amb els ulls clucs concentra tota l'atenció al penis, deixa caure el cap enrere i procura experimentar el plaer estricte, el que prové de la calidesa humida. És una prova difícil, Prova d'abstreure's de qualsevol altra informació. Un temps immesurable més tard, que pot ser un temps de minuts o de tan sols trenta segons, quan està segur de la resposta del seu cos i de l'erecció, s'alça, empeny la dona damunt la taula i la penetra tal com pensa que li agradaria de veure com es penetra una dona a l'home que seu al fons. Amb força, amb una intenció despreocupada i alhora rabiosa, tal com ha vist fer a les pel·lícules pornogràfiques. Mentre ho fa, i mentre busca per dins imatges que el duguin a una excitació que li sembla impossible en aquest lloc, obre els ulls i contempla de nou la dona, i tot d'una és conscient dels seus gemecs, que no semblen fingits.

Llavors se n'adona que coneix aquesta dona, que l'ha vista abans i que sap qui és. I en aquest instant, en l'instant del reconeixement, s'esdevé una reacció orgànica que no hauria pogut preveure. Ara, de sobte, sent un plaer real, visceral. Té ganes de penetrar-la de veritat i se sent desbordat, pres per una excitació que el sobrepassa. Deu haver transmès aquesta passió a l'home de la samarreta negra que seu al fons, perquè veu com es desabotona els pantalons i es masturba com enfollit, entre grinyols adolescents.

Aquesta dona és un agent de la policia com ell. Van coincidir -ho recorda perfectament- en un curs de formació per a policies candidats a infiltrar-se en organitzacions de delinqüents. L'havia vista a l'aula, entre els assistents, el primer dia. Llavors, potser fa vuit o deu mesos, duia els cabells més llargs i eren de color castanya. En una de les pauses ell la va voler abordar mentre feien un cafè, i ella es va fer l'orni. Li va doldre el menyspreu, i per això no ho va tornar a provar en els tres mesos següents que va durar el curs. També recorda que duia un anell de casada que era no hi és, no du cap anell en cap dels dits d'aquestes mans que esgarrapen la taula, perquè ella sent plaer o simula que el sent.

divendres, 11 de setembre de 2015

La pau dels sepulcres, Jorge Volpi



a l'Ilya Pérdigo, editor, que me'l va fer conèixer


De l'obra d'en Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) en coneixia "En busca de Klingsor", una novel·la extraordinària i ambiciosa que remet i reconcilia amb la gran literatura. No tan sols per l'estil ric, polièdric i evocador si no per la temàtica suggerent (la relació entre la moral i la ciència), i per com incorpora a l'argument la complexitat i la incertesa que són el signe dels nostres temps, per com sap enllaçar filosofia i sentiments, allò abstracte amb allò concret, l'íntim i el col·lectiu.

"La pau dels sepulcres" ofereix una mirada més reduïda, de manera que el lector de Volpi provinent de les grans novel·les anteriors s'hi trobarà allò que pot anomenar una "obra menor". No obstant això, i per continuar usant els tòpics, aquí li escau allò del pot petit i la bona confitura. Són poc més de dues-centes pàgines escrites sense interrupció ni particions en capítols, com un riu que flueix constant i imparable vers una desembocadura inevitable. Una prosa sense descans i amb un equilibri quasi perfecte entre acció, reflexió, records i descripcions, que s'apropa al monòleg interior sense perdre el ritme trepidant i ascendent, de vegades angoixant: una espiral de paraules vertiginoses.

Tractar de la corrupció política (i policial, i funcionarial, i empresarial i periodística) a Mèxic no sembla, a priori, que plantegi res de nou, res que pugui sorprendre un lector mig informat de la realitat del país que va seduir Luis Buñuel. Però allò que converteix un text en literatura no és què s'hi tracta si no com es tracta. Volpi parla en primera persona a través d'un periodista de la crònica negra que va creixent i fent-se complexe a mida que passen les pàgines, una veu que va adquirint matisos i que ens deixa veure, a poc a poc i amb una mesura calculada, qui és aquest personatge.

La dosificació de la informació és exemplar i plena de jocs intel·ligents: el lector descobreix lentament qui és el narrador que li parla alhora que descobreix les pistes i els secrets de la trama criminal. A poc a poc, es comprèn que el narrador, la trama i la resta de personatges (víctimes i culpables) estan units per un vincle estret i dens. Així per exemple, el nom del protagonista-narrador no es descobreix fins més enllà de les primeres cinquanta pàgines, que és, també, quan el lector s'adona que no està llegint tan sols el relat d'una investigació criminal.

Quan el narrador pren nom (Agustín Oropeza), el lector s'adona que és el Dante dut per la mà de Virgili en una visita a l'infern. I que aquest infern, que és intrínsecament mexicà, és alhora un infern reconeixible perquè és el que hem construït els humans: un infern que pren l'adjectiu de mexicà a Mèxic, d'italià a Itàlia i de català a Catalunya. Si res humà no ens és aliè, res infernal tampoc. El crim que enceta el relat és un crim que tal vegada només és versembant (possible) a Mèxic. Aquest factor em sembla essencial, i em fa pensar en les paraules de l'Alberto Mussa a l'inici de "La casa dels intercanvis": els crims són allò que expliquen millor que res com és el lloc on es donen. En aquesta especificitat hi rau la universalitat del text.

El text inclou referències cultes i populars, demostra un cop més que Volpi és un home capaç de combinar registres, que sap mesclar el coneixement que prové de la lectura dels clàssics (jo diria que l'Odissea homèrica és present a tot el relat) amb els programes televisius més horteres del dissabte a la tarda. A "La pau dels sepulcres" també hi ha alguna cosa d'en Paul Auster de "Leviatan" aquell relat que entrellaça el destins del narrador i els personatges, una reflexió metaliterària sobre la ficció i la vida, sobre la memòria com a eina capaç de contenir la veritat i alhora com a trampa enganyosa, el territori de la confusió (i de l'autocompassió).

Saber fer tot això mentre no es perd el pols narratiu d'un relat criminal em sembla digne d'un mestre, un model vàlid i un indiscutible camí a (res)seguir des d'aquí, des d'aquest país que busca crear-se una nova literatura que sigui alhora popular i alhora digne, interessant i capaç de crear lectors. Deixo una reflexió adreçada als escriptors catalans del gènere: em sembla oportú pensar com és el crim català, quina és la mena de criminal i de delicte que ens expliquen, perquè és això el que ens farà "universals".

La paz de los sepulcros
Jorge Volpi
Alrevés editorial, Barcelona 2013
17 euros

diumenge, 6 de setembre de 2015

Un cos al mirall (conte negre)

Finals de l'estiu
Es mira al mirall. Hi veu l'home cansat i decebut, i intueix el vell que serà aviat. Contempla els ulls que se'l miren des de l'altra banda. Pensa de quin animal podrien ser aquests ulls, en el cas que ell fos un animal. Vet aquí un joc al que juga des que era un nen. És impossible pensar en el llop, l'àliga o el tigre que va voler ser anys enrere i que potser algun cop va aconseguir ser, ni que fos per un instant de joia i de foc, perdut al fons del temps. I si fos el temps i no el lloc, allò que reflexen els miralls?

Evita la temptació depriment i fugaç que sempre el ronda, aquella tendència avorrible del seu cervell per presentar-li les pitjors possibilitats imaginables: evita pensar en els ulls submisos dels gossos, els dòcils dels xais, els tètrics dels gripaus. Roman absort uns minuts estranyament llargs, durant els quals el pensament el du fins a la paraula “xaman” i després fins a la màgia negra, la blanca i finalment la prestidigitació, com una caiguda sostinguda, imparable cap a la banalitat i la impotència. Malgrat els esforços per vorejar els pensaments pessimistes, veu els ulls del seu pare quan ja era un home gran, quan estava tan cansat i tan decebut que només volia dormir, només parlava dels qui es mereixen la mort, furiós de saber que el sobreviurien individus que no es mereixien la vida.

Desplaça la mirada cap a la vora del rostre que el desafia des del mirall. Des de petit que sempre ho ha sospitat: la imatge del mirall és la pròpia i alhora no ho és, hi ha indicis molt minúsculs però certs que no ho és. El rostre del mirall és una possibilitat del teu rostre però res més que això, com si la superfície del vidre que reflexa contingués un esperit maligne que juga a burlar-se de tu posant-te petits paranys que qüestionen la teva intel·ligència, el teu amor propi i fins i tot la teva vida.

L'esperit del mirall vol jugar a una variant perversa del joc de trobar els errors en la còpia, que en aquest cas no són ni tres ni set: és un sol error, però tan críptic i tan terrible (i tan evident, tan definitiu) que mai no et veus en cor d'acceptar el repte. Un cop més desplaça la mirada mentre pensa que algun dia no renunciarà al joc i romandrà amb els ulls en els ulls, i que els hi mantindrà fins on calgui, fins al final: ni que sigui la darrera decisió que prengui, perquè pot intuir que, quan ho faci, hi veurà la mort. No és pas la pueril calavera dels pintors barrocs la solució del joc, és una mort més gran i sense formes, un buit de línies i un univers infinit d'indiferència i dolor inútil. 

Al darrera de la imatge del mirall s'extén la perspectiva invertida del corredor llarg, en la penombra, al fons del qual hi ha la taca groguenca de la lampareta art-déco que va recollir fa poc del carrer, al costat d'un contenidor d'escombraries. El passadís és ple de clapes fosques: els fragments florits del paper de les parets, els objectes deixats per terra (la manta feta un bolic, una sabata, una tauleta de nit coixa, una pila de diaris, una cafetera elèctrica incompleta). La llum groga del fons és dèbil, però tot i així en té prou perquè es pugui distingir el cos que jeu. Se'n veuen perfectament les cames nues, els calçotets verds i els mitjons negres o blau marí. La samarreta podria ser blanca o de color cru. El cos podria ser un ninot, un maniquí guerxo i abandonat.

Si no fos perquè sap del cert que és un cadàver, perquè són les seves mans les qui han provocat la transformació alquímica de l'home anterior en el cadàver actual. N'observa les proporcions i les característiques, tot i que la distància les fa enganyoses, i se n'adona que aquest cos podria ser el seu. En l'impuls de matar hi ha el desig de matar-se a un mateix, o com a mínim de matar alguna part d'un mateix.

És previsible pensar que la policia trucarà a la porta aviat, aquesta idea no prové de la tendència pessimista si no del raonament més sa, més empíric i més racional. L'acte de l'assassinat ha estat sorollós, maldestre, imprudent: les parets són primes i els veïns tafaners i malfiats, i n'hi ha un un que espera des de fa temps un motiu per trucar el 112 i denunciar-lo.

També és previsible pensar que a les presons hi ha miralls (els presos deuen tenir dret a pentinar-se i afaitar-se amb els estris que considera imprescindibles la normativa d'inspiració humanista que regeix les presons nacionals d'avui en dia), de manera que la cel·la sembla un bon destí. La presó serà un lloc oportú i en certa manera tranquil, un espai confortable i un temps còmplice que li permetrà reprendre el joc del mirall.

*

El temps ha continuat davallant. Ara ja deuen ser hores allò que ha transcorregut des de la primera línia i potser ja som a demà. Ningú no ha trucat a la porta: tal vegada conserva algun poder residual d'aquella màgia dels xamans que tant havia estudiat. O bé encara domina els trucs infal·libles dels prestidigitadors de bar de nit que enganyen l'audiència. Ho recorda bé: el públic aplaudeix l'engany, agraït i entusiasta.
[Tal vegada aquest fenòmen també explica les majories excepcionals d'alguns polítics i la victòria dels liders feixistes al llarg de la història de la democràcia europea. Fer aparèixer o desaparèixer un conill, un colom: tots desitjàvem l'engany, tots ens aferràvem a la possibilitat d'un món bonic i fantàstic, lliure de les lleis de la gravetat i de la lògica. Tots volem ser nens de sis anys a la falda de la mare mentre ens explica el conte de la lluna que parla amb el sol, dels animals que col·laboren, de la bondat que regna. Volíem pensar que la misèria i els captaires eren culpa d'en Franco i que la màgia democràtica ens duria al món ideal dels iguals, dels justos i dels bons].
Potser és per això que no hi ha hagut denúncies i que no ve la policia, i que una gràcia diabòlica el manté impune, a recer de les conseqüències dels humans i els seus codis penals. Potser -malgrat tot- encara és aquell tigre dintre la selva. Potser són uns ulls de tigre, encara, aquests que veu al mirall. Un tigre lleugerament fatigat, però encara rei de la selva. Potser no és el mirall el qui ens enganya, si no nosaltres els qui enganyem el mirall i vet aquí el secret.

Tot això ho pensa durant un instant que podria ser un minut o una hora, però després alguna cosa el desconcerta. Hi ha un canvi. 

Ara li sembla que el cos que jeu al fons del corredor, sota el cercle de llum groga, podria ser el cos d'una dona. Això li passa pel cap al mateix instant que observa com el cos es mou amb uns moviments entorpits, que s'alça i que camina ranquejant i grotesc pel corredor, en direcció al mirall.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Del Matarranya al Besòs, i vicerversa




[Aquest text apareix el dia en què s'anuncia el tancament d'una altra llibreria de Barcelona, Negra y criminal]


Un dia d'aquests, la novel·la "Besòs Mar" es presentarà oficialment i serà en algunes llibreries que, si tingués un bon esperit comercial, qualificaria de "les millors llibreries".

Com que "Besòs Mar" l'he escrita jo, hauria de dir que la recomano i etc, però dit amb una elegància i una subtilesa que no fessin pensar al lector que m'estic fent publicitat, perquè aquesta actitud genera, comprensiblement, al·lèrgia o burla.

Hauria d'explicar l'esforç i a voluntat que hi he posat. Hauria de dir que va guanyar un premi de novel·la negra i que, mentre l'escrivia, pretenia dir no ta sols coses noves en el gènere si no que també pretenia fer-ho d'una manera nova. Explicaria que es titula "Besòs Mar" perquè l'acció transcorre entre les dues ribes del riu, la barcelonina i la de Santa Adrià. I perquè aquell territori riberenc és un bon lloc per situar un text que qüestiona algunes coses de la transició democràtica, de la història recent de Catalunya i de la nostra identitat.

Però en fi, tot això és definitivament poc subtil: continua sent molt egocèntric.

I per això mateix me'n vaig fins al Matarranya, perquè aquell riu no té cap relació amb el Besòs, tret del fet quasi aleatori que desemboca al mateix mar. El cas és aquest: que la novel·la Besòs Mar, és a dir, els llibres acabats d'imprimir a DC Plus Serveis Editorials, es va vendre per primer cop en una paradeta de Vall-de-roures, i a la fira surrealísticament titulada de "Sant Jordi d'Agost" que organitza el senyor Octavi Serret, el de la llibreria Serret de la vil·la del Matarranya.

Vall-de-roures és una vil·la renaixentista i esplèndida les pedres de la qual parlen (com les d'Arnes, per exemple) d'un temps no massa llunyà i en canvi ric, tot i que goso imaginar terriblement desigual en la distribució de la riquesa. Però és clar... qui gosaria qüestionar des del 2015 la distribució desigual de la riquesa al segle XVI?

Sota els para-sols del senyor Serret, ens vam aplegar un bon nombre d'autores i autors del gènere anomenat negre procedents de gairebé totes les bandes de la península en bona harmonia sota el sol (és a dir, protegits d'ell), i benauradament indiferents als debats territorials que ens imposen les autoritats competents.

I feia bo de veure com circulaven persones de totes les bandes, i feia bo de veure que hi ha persones que compren llibres deixant-se endur per l'instint, malgrat que la publicitat també dóna fruits saborosos. El senyor Octavi Serret, que és una de les ànimes del festival, es mereix esdevenir personatge en alguna novel·la. Tal vegada com a llibreter, tal vegada com a comerciant agosarat, tal vegada com a nom d'un personatge que podria ser el detectiu. O el delinqüent.

Recordo del sant Jordi de Vall-de-roures que em va tocar de veí un autor malagueny de novel·la històrica i criminal (història i criminal sembla redundant), que es mirava els núvols negres que s'enlairaven pel damunt del castell. Jo veia el núvols reflexats a les seves ulleres de sol, i em sembla que aquest és el record més nítid que guardo. Una imatge útil que explica què és la literatura, aquest reflex una mica platònic projectat sobre un vidre fosc, tot i que no fos ben bé negre.

En acabat de Vall-de-roures i del Matarranya, hi havia una llarga carretera (em nego a passar per les autopistes d'Abertis-La Caixa) que es va acabar en un punt imprecís, però que puc situar entre el Llobregat i el Besòs, que també són dos d'alguns dels rius que diuen qui sóc, cap on vaig.


dimecres, 26 d’agost de 2015

Ignacio Padilla, El daño no es de ayer


Té cap sentit explicar històries de detectius que descobreixen la veritat, on els culpables confessen tot just abans de pagar pels delictes que han comès? És aquest relat el que ens explica a nosaltres? La història -la història dels homes i les dones, i no la dels llibres d'Història- sembla que es deu als crims inconfessos i a l'absència de detectius. Podria ser que la Història l'hagin escrita uns narradors més aviat no fiables.

Aquestes qüestions i moltes d'altres se les demana l'Ignacio Padilla (Ciutat de Mèxic, 1968) en una novel·la tan fascinant com polièdrica (i alhora estranya, metaliterària, prenyada de surrealisme i d'erudició) com "El daño no es de ayer", publicada aquí per l'editorial Alrevés a la col·lecció Literaria.

El narrador, del qual no en sabem el nom (tan sols el sobrenom d'Emilio que li dóna un dels personatges, en una al·lusió irònica a Emilie Brönte), ha arribat a un poble perdut del Mid West a la recerca d'una història per explicar que justifiqui no tan sols la feina d'explicar històries si no el mateix sentit de l'existència. Hi ha un aire de Juan Rulfo en aquest poble de western crepuscular, un deix d'aquell "páramo" que sembla un purgatori dantesc habitat per apàtrides i ànimes en pena, fugitius i excombatents de guerres tan antigues com absurdes.

Si la viuda Lönnrot es va suïcidar o va ser assassinada, que seria l'argument de l'obra en cas que el lector vugui llegir la novel·la en clau de gènere negre, no és allò més rellevant. Tot i que mai no perd l'interès i, si s'arriba fins al final, hi ha un premi per al lector inquiet en aquests termes. Perquè malgrat que en Padilla planteja així l'arrencada del text, hom s'adona de seguida que el riu imparable de les pàgines el duran cap a d'altres bandes. La realitat és alguna cosa tan complexa que inclou les realitats paral·leles i les seves ombres: les societats secretes el secret de les quals és que no hi ha secret, l'espiritisme probablement fraudulent de Madame Blavatsky, la vida dels autòmates, la lectura de males traduccions de Gérard de Nerval... El segle XIX i el XXI s'assemblen de tal manera que tan sols cal canviar la posició d'aquest "I" insignificant per comprendre-ho.

La prosa de l'Ignacio Padilla és hipnòtica i captivadora, i riquíssima en lèxic i en sintaxi, en girs, en registres i en descripcions, en les reflexions que assoleixen la profunditat des d'una lleugeresa aparent, en l'ús de temps verbals agosarats. Un autèntic plaer per a la lectura lenta i que reconcilia el lector amb la prosa que no renega de la poesia, de la cita, de la referència cinefílica. El lector es pot deixar anar en qualsevol dels nivells de lectura que li ofereix en Padilla, perquè qualsevol d'ells el trobarà suggerent. I li permetrà comprendre el vincle subtil que uneix els grans textos de l'Europa central amb la literatura d'avui a l'Amèrica central. Kafka, Walser, Eliade, Rulfo, Fuentes, etc.

Entenc perfectament aquella observació d'en Luis Buñuel exiliat a Mèxic quan diu que a Mèxic el surrealisme és quotidià en una mesura superior que a Espanya. Que ja és dir. 

Malgrat que en Padilla s'inscriu en l'anomenada Generació del Crack (junt amb Jorge Volpi i d'altres), hi ha un fil tal vegada intangible, o tangible només per als grans erudits, que és el "quid" de la literatura de debò i sense gèneres, la bona.


dilluns, 17 d’agost de 2015

La casa dels intercanvis, Alberto Mussa


Les ciutats es defineixen pels seus crims, explica el brasiler Alberto Mussa a l'inici del text. Els crims són més útils per conèixer com és una ciutat que no pas l'arquitectura, la gastronomia o els seus prohoms. Hi ha crims que tan sols es poden haver comès en una ciutat, i el que explica a "La casa dels intercanvis" tan sols podia haver-se esdevingut a Rio de Janeiro. Aquesta és una de les tesis de la novel·la, i si quan el lector arriba a la darrera plana hi està d'acord, podríem dir que en Mussa ha acomplert un dels seus objectius.

El lector barceloní (o català) conclourà que el cas policíac concret que es narra en aquest text brillant no podria pertànyer a Barcelona, i es demanarà quins són els crims que expliquen Barcelona. Com totes les bones novel·les, la de Mussa interpel·la constantment el lector, juga amb els ritmes, els excursos, les reflexions, la metaliteratura. Em queda pendent respondre la pregunta: quin seria el crim que defineix Barcelona? El cas de l'Enriqueta Martí? El seu epígon del pederasta del Raval? L'assalt de l'anarquista Facerías al meublé La Casita Blanca? L'assassinat de Carmen Broto?

"La casa dels intercanvis" és una novel·la policíaca, tot i que en l'immens joc literari del text, que té molt d'aquell "artilugi literari", també és una història i una geografia humana de Rio, una gran novel·la de personatges i un tractat sobre la condició humana. Que sigui policíaca sembla, de vegades, una estratègia de l'editor, perquè quan Mussa recorda, dins del text, que allò que estàs llegint és un text policíac sembla que es burli de sí mateix i del text, però no del lector: una de les grans virtuts de la novel·la és el respecte constant per la intel·ligència del lector.

La novel·la d'en Mussa usa la trama policial per a enlairar-se i sobrevolar Rio de Janeiro, per anar-se'n fins als episodis terribles de la seva fundació, per baixar fins als carrers -des dels barris elegants fins a la Favela-. Així, si bé arrenca d'un assassinat i d'una intriga de caire detectivesc, de seguida opta per explicar el context humà, geogràfic i històric. En aquest viatge usa l'anècdota banal, la cita erudita, la ironia o la digressió extemporània en una mescla indistingibe que tracta tots els registres amb el mateix respecte i sobretot amb el mateix mestratge narratiu. Mussa és extraordinari, proper i sensible tant quan parla del segle XVI com quan, a continuació, descriu una escena sexual en un "llit rodó", a la cambra fosca del local d'intercanvis.

El relat qüestiona constantment els tòpics i els prejudicis, i és especialment saludable per al lector occidental: quan explica els origens de la ciutat ens recorda que després dels primers pobladors "hi va haver uns altres invasors salvatges": els portuguesos i els francesos. Allò que van aportar els europeus a la ciutat brasilera no és cap valor superior. Però no hi ha maniqueïsme: la novel·la conté una història de la "capoeira" que sorprèn el lector europeu, i presenta els rituals i les creences autòctones (mags, vudú, candombé etc) amb el mateix distanciament que usa per explicar la influència dels ritus i les cerimònies catòliques. "La casa dels intercanvis" és un retrat de la complexitat que apropa la novel·la cap a l'antropologia.

La novel·la avança en espiral, de manera que els retrocessos en el temps són imprescindibles per agafar noves embranzides. Al centre d'aquesta espiral, hi ha la casa dels intercanvis (que fou un palauet dels colonitzadors) i ara és una mescla de prostíbul i de centre de trobada per realitzar tota mena de fantasies i de dinàmiques sexuals: hi acuden homes, dones i parelles. La casa actua com una metàfora de la societat, ja que en ella hi tenen cabuda, també, totes les classes socials d'una manera o d'un altra. El narrador es mou en un aiguabarreig d'aparença caòtica i alhora lògica: no és casual que el policia encarregat de resoldre el cas sigui, també, un client habitual del prostíbul. Un prostíbul que adquireix categoria de centre del món i de la trama. Un centre del món primigeni i essencial, perquè allà es mesclen els fluïds corporals que són, finalment, els fluïds d'on en brolla la vida.

La literatura d'en Mussa és, senzillament, bona literatura o literatura de veritat. I tan li fa si es presenta com a negra o policíaca. Malgrat l'abundància dels excursos narratius i les reflexions, el text flueix amb una lleugeresa que és alhora profunda i que obliga el lector a suspendre la lectura per pensar, per documentar-se. Tal com fan Borges o Perucho (entre d'altres), cal distingir entre realitat o ficció, entre fet històric i anècdota inventada, entre cita verídica i apòcrifa (malgrat que, si no es fa, la novel·la pot continuar avançant sense cap impediment).

"La casa dels intercnvis" no és una novel·la més en el paisatge bigarrat i confús de l'oferta editorial, si no que podria ser un model que enllaça la gran literatura passada amb la contemporània. Per al lector no és difícil trobar-li el rastre de Borges -ja esmentat-, i del millor d'en Jorge Amado. Diria que també hi ha senyals de la literatura europea (Barnes, Magris i d'altres) i també dels autors contemporanis del món àrab (Maalouf com a mínim): un compendi d'estils i de referències que reconcilien el lector amb el llibre.

No puc acabar la ressenya sense fer un esment (i sense felicitar amb un aplaudiment) l'editorial Angle i especialment els dos traductors de l'obra: Pere Comelles i Susanna Ramos. Malgrat això, tampoc no em puc estar de demanar perquè una novel·la que du el títol original de "O senhor do lado esquerdo" es tradueix en castellà per "El misterio de la Casa de los Trueques" i en català per una traducció del títol castellà. Tal vegada hi ha raons que defugen la meva o les inevitables raons del mercat, que ens remeten a aquell univers en el qual (per exemple) el suggerent "Rosemary's baby" esdevé un explícit i vulgar "La semilla del diablo".