diumenge, 6 de desembre de 2015

L'any que vaig traficar amb dones, Antonio Salas


"El año que trafiqué con mujeres", publicat el 2004 per Temas de Hoy és un relat periodístic en primera persona, degut a l'Antonio Salas, el qui va ser reconegut amb el gairebé mític "Diario de un Skin" (2003). Salas retorna al reportatge degut a una infiltració, en aquest cas en el món extremadament sòrdid dels traficants de dones per abastir els prostíbuls, les xarxes internacionals i les ramificacions en d'altres espais de la delinqüència organitzada a gran escala.

El relat és un autèntic descens a l'infern, un viatge al no-res, al mal en estat pur i al dolor. Un mal i un dolor que, paradoxalment, tracten del plaer sexual. Allò que hi ha darrere les llums refulgents dels neons a les façanes de les cases de putes és la cara més tenebrosa de l'espècie humana: la conjugació en temps present d'un dels horrors més estrepitosos mai comesos pels nostres congèneres: l'explotació de l'home (la dona) per enriquir unes quantes butxaques. El qui pensi que l'esclavatge és un record llunyà i tèrbol del passat va errat. Els descendents morals de Francesc Cambó són entre nosaltres.

El putero (en llenguatge correcte, l'usuari de les cases de "relax") hauria de conèixer aquesta obra abans de creuar la porta i pagar per allitar-se amb la noia d'un prostíbul de carretera a la Junquera. O del capdavall de la Rambla, etc. És complicat adoptar aquesta actitud moralista: allò que permet i facilita l'existència dels prostíbuls i les xarxes que els abasteixen és un context moral, conceptual, liingüístic i polític que compartim amb absoluta indolència.

Salas posa el dit a la llaga que fa més mal: la contradicció, la paradoxa. Els empresaris dels prostíbuls solen ser, també, tipus identificats amb organitzacions d'extrema dreta nacionalista i xenòfobes. Tal com suggereix, hi ha una curiosa doble moral. Expulsar l'immigrant home i follar-se la immigrant dona. Però la qüestió no afecta tan sols l'ideologia ultra. Ens qüestiona a tots. La majoria dels alcaldes de l'Empordà fan la vista grossa, toleren o àdhuc negocien amb els amos dels grans prostíbuls. El Consell Comarcal de l'Alt Empordà, en mans de l'eterna Convergència (el cau de corruptes que avui es fa dir "Democràcia i Llibertat") troba moralment acceptable extendre la filosofia bussiness friendly amb les cases de barrets. En un d'aquells poblets entranyables de la Catalunya ultracatalana, l'empresari del prostíbul subvenciona algunes millores urbanístiques, entre les quals la restauració de la façana de l'església parroquial. No és ficció.

Avui, l'alcalde de Vilassar de Mar escriu novel·la negra. Deu conèixer els negocis sexuals que hi ha al seu municipi i m'agradaria saber què en pensa, què li diu la seva ètica nacionalista i lleugerament d'esquerres (si no m'equivoco, pertany a un partit que manté la lletra "E" d'esquerra al seu nom). 

"El año que trafiqué con mujeres" ens qüestiona a tots perquè, finalment, tot l'horror dels traficants de dones funciona gràcies a un fet molt simple: tenen clients. Clients que són camioners i treballadors, joves de casa bona, joves de casa baixa. Però també pares de família partidaris de l'ordre, polítics, empresaris mecenes de la cultura i de les arts.

El llibre dibuixa el mapa d'un dels negocis més macabres, que abasta tota la geografia peninsular. Per al lector català és especialment interessant (i esfereïdor) el capítol dedicat als prostíbuls de Castelldefels, en un dels quals la policia nacional va trobar-hi reunits uns oficials dels Mossos d'Esquadra, en un reservat. És probable que el cas es recordi poc i malament: una capa de sorra prudent i de silenci el va cobrir. Fa poc, un diputat de la Cup ho va esmentar de passada i la premsa no li va prestar atenció.

El debat sobre la sexualitat continua en mans de la moral burgesa. El conflicte moral roman invisibilitzat per un pudor còmplice i culpable. És terrible que en Gilles Deleuze estigui mort.

L'obra de Salas és una narració de fets, la majoria d'ells indiscutibles. Hi aporta dades i documentació prou definitives. Potser hi ha un excés de judicis morals, perquè aquest judici hauria de recaure sobre el lector, en el cas que sigui un adult capaç de formular-se qüestions. També conté una dosi massa gran d'una autocomplaença de Salas envers sí mateix i la seva tasca com a investigador.

Malgrat aquestes petites qüestions, "El año que trafiqué con mujeres" és un llibre que, en la ficció, podria equivaldre a "El cor de les tenebres" d'en Conrad: la narració d'un viatge al cor del mal i de la cobdícia infinita que explica qui som en la nostra pitjor versió possible. Éssers buits i cruels, posseïts per un afany de poder il·limitat. O bé persones que miren i callen, i que apliquen el concepte de la tolerància fins allà on dicta el principi del pragmatisme i de la llibertat individual, convertit en dogma d'un món insuportable.

El año que trafiqué con mujeres
Antonio Salas (pseudònim)
Editorial Temas de Hoy, Madrid 2004
2,5 euros en una llibreria ReRead

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada