diumenge, 6 de setembre de 2015

Un cos al mirall (conte negre)

Finals de l'estiu
Es mira al mirall. Hi veu l'home cansat i decebut, i intueix el vell que serà aviat. Contempla els ulls que se'l miren des de l'altra banda. Pensa de quin animal podrien ser aquests ulls, en el cas que ell fos un animal. Vet aquí un joc al que juga des que era un nen. És impossible pensar en el llop, l'àliga o el tigre que va voler ser anys enrere i que potser algun cop va aconseguir ser, ni que fos per un instant de joia i de foc, perdut al fons del temps. I si fos el temps i no el lloc, allò que reflexen els miralls?

Evita la temptació depriment i fugaç que sempre el ronda, aquella tendència avorrible del seu cervell per presentar-li les pitjors possibilitats imaginables: evita pensar en els ulls submisos dels gossos, els dòcils dels xais, els tètrics dels gripaus. Roman absort uns minuts estranyament llargs, durant els quals el pensament el du fins a la paraula “xaman” i després fins a la màgia negra, la blanca i finalment la prestidigitació, com una caiguda sostinguda, imparable cap a la banalitat i la impotència. Malgrat els esforços per vorejar els pensaments pessimistes, veu els ulls del seu pare quan ja era un home gran, quan estava tan cansat i tan decebut que només volia dormir, només parlava dels qui es mereixen la mort, furiós de saber que el sobreviurien individus que no es mereixien la vida.

Desplaça la mirada cap a la vora del rostre que el desafia des del mirall. Des de petit que sempre ho ha sospitat: la imatge del mirall és la pròpia i alhora no ho és, hi ha indicis molt minúsculs però certs que no ho és. El rostre del mirall és una possibilitat del teu rostre però res més que això, com si la superfície del vidre que reflexa contingués un esperit maligne que juga a burlar-se de tu posant-te petits paranys que qüestionen la teva intel·ligència, el teu amor propi i fins i tot la teva vida.

L'esperit del mirall vol jugar a una variant perversa del joc de trobar els errors en la còpia, que en aquest cas no són ni tres ni set: és un sol error, però tan críptic i tan terrible (i tan evident, tan definitiu) que mai no et veus en cor d'acceptar el repte. Un cop més desplaça la mirada mentre pensa que algun dia no renunciarà al joc i romandrà amb els ulls en els ulls, i que els hi mantindrà fins on calgui, fins al final: ni que sigui la darrera decisió que prengui, perquè pot intuir que, quan ho faci, hi veurà la mort. No és pas la pueril calavera dels pintors barrocs la solució del joc, és una mort més gran i sense formes, un buit de línies i un univers infinit d'indiferència i dolor inútil. 

Al darrera de la imatge del mirall s'extén la perspectiva invertida del corredor llarg, en la penombra, al fons del qual hi ha la taca groguenca de la lampareta art-déco que va recollir fa poc del carrer, al costat d'un contenidor d'escombraries. El passadís és ple de clapes fosques: els fragments florits del paper de les parets, els objectes deixats per terra (la manta feta un bolic, una sabata, una tauleta de nit coixa, una pila de diaris, una cafetera elèctrica incompleta). La llum groga del fons és dèbil, però tot i així en té prou perquè es pugui distingir el cos que jeu. Se'n veuen perfectament les cames nues, els calçotets verds i els mitjons negres o blau marí. La samarreta podria ser blanca o de color cru. El cos podria ser un ninot, un maniquí guerxo i abandonat.

Si no fos perquè sap del cert que és un cadàver, perquè són les seves mans les qui han provocat la transformació alquímica de l'home anterior en el cadàver actual. N'observa les proporcions i les característiques, tot i que la distància les fa enganyoses, i se n'adona que aquest cos podria ser el seu. En l'impuls de matar hi ha el desig de matar-se a un mateix, o com a mínim de matar alguna part d'un mateix.

És previsible pensar que la policia trucarà a la porta aviat, aquesta idea no prové de la tendència pessimista si no del raonament més sa, més empíric i més racional. L'acte de l'assassinat ha estat sorollós, maldestre, imprudent: les parets són primes i els veïns tafaners i malfiats, i n'hi ha un un que espera des de fa temps un motiu per trucar el 112 i denunciar-lo.

També és previsible pensar que a les presons hi ha miralls (els presos deuen tenir dret a pentinar-se i afaitar-se amb els estris que considera imprescindibles la normativa d'inspiració humanista que regeix les presons nacionals d'avui en dia), de manera que la cel·la sembla un bon destí. La presó serà un lloc oportú i en certa manera tranquil, un espai confortable i un temps còmplice que li permetrà reprendre el joc del mirall.

*

El temps ha continuat davallant. Ara ja deuen ser hores allò que ha transcorregut des de la primera línia i potser ja som a demà. Ningú no ha trucat a la porta: tal vegada conserva algun poder residual d'aquella màgia dels xamans que tant havia estudiat. O bé encara domina els trucs infal·libles dels prestidigitadors de bar de nit que enganyen l'audiència. Ho recorda bé: el públic aplaudeix l'engany, agraït i entusiasta.
[Tal vegada aquest fenòmen també explica les majories excepcionals d'alguns polítics i la victòria dels liders feixistes al llarg de la història de la democràcia europea. Fer aparèixer o desaparèixer un conill, un colom: tots desitjàvem l'engany, tots ens aferràvem a la possibilitat d'un món bonic i fantàstic, lliure de les lleis de la gravetat i de la lògica. Tots volem ser nens de sis anys a la falda de la mare mentre ens explica el conte de la lluna que parla amb el sol, dels animals que col·laboren, de la bondat que regna. Volíem pensar que la misèria i els captaires eren culpa d'en Franco i que la màgia democràtica ens duria al món ideal dels iguals, dels justos i dels bons].
Potser és per això que no hi ha hagut denúncies i que no ve la policia, i que una gràcia diabòlica el manté impune, a recer de les conseqüències dels humans i els seus codis penals. Potser -malgrat tot- encara és aquell tigre dintre la selva. Potser són uns ulls de tigre, encara, aquests que veu al mirall. Un tigre lleugerament fatigat, però encara rei de la selva. Potser no és el mirall el qui ens enganya, si no nosaltres els qui enganyem el mirall i vet aquí el secret.

Tot això ho pensa durant un instant que podria ser un minut o una hora, però després alguna cosa el desconcerta. Hi ha un canvi. 

Ara li sembla que el cos que jeu al fons del corredor, sota el cercle de llum groga, podria ser el cos d'una dona. Això li passa pel cap al mateix instant que observa com el cos es mou amb uns moviments entorpits, que s'alça i que camina ranquejant i grotesc pel corredor, en direcció al mirall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada