divendres, 18 de setembre de 2015

El rastrejador (relat negre de sexe negre)


Les dones que busquen s'han de buscar pel carrer, és a primera instrucció que li donen i deu ser la més important, perquè hi insisteixen, s'hi extenen. En posen exemples i detalls, i especifiquen molt bé no tan sols les virtuts del mètode de recerca si no també les sancions, les conseqüències que tindria infringir la primera llei. La resta de les normes del joc semblen secundàries, anècdotes.

L'escenari és una saleta polsegosa, inundada per la llum gris que trasllueix la tela blanca, tupida com un domàs, barroera, que fa de cortina improvisada. L'han penjada amb cinta adhesiva de color d'alumini. A la paret del fons hi ha una estanteria de mecano plena fins dalt. Caixes de cartró, impressores velles, piles de revistes i de diaris, rotlles de paper de wàter, embalums de roba plegada de qualsevol manera, ampolletes d'aigua, una cafetera nespresso trencada, una maleta amb rodetes. Seria impossible dir què hi fan en aquest lloc, quin argument expliquen la col·lecció d'objectes, quina relació tenen que no sigui una convivència casual, aleatòria.

Els dos homes que seuen davant seu, a l'altre cap de la taula blanca damunt la qual tan sols hi ha un cendrer enorme, una llauna de coca-cola rebregada i un paquet de mocadors també semblen antitètics. El qui parla més sembla que mani, però podria ser el contrari perquè és obvi que vol complaure l'altre, que escolta i que se'l mira amb uns ulls com de vidre que apenes si parpellegen, d'un color gris clar que ressalta el punt negre d'una nineta metàl·lica, com el cap d'una agulla. El que parla és ros, cabell curt i clenxinat com si s'acabés de dutxar. Du una samarreta negra amb unes lletres estampades on tan sols pot llegir-hi “Rules” i endevinar-hi el dibuix d'un pop o d'un calamar, alguna bèstia amb tentacles alçats, crispats en un gest elèctric. Malgrat el color negre de la samarreta, du un parell de taques d'oli molt evidents quatre dits per sota del coll. Té les galtes rosades i diries que és un tipus aficionat al menjar i al beure, dels que coneixen restaurants i que se saben una pila d'acudits de memòria, dels que s'emborratxen a consciència mirant un partit de futbol al sofà de casa o al bar. Podria estar casat i tenir fills, podria ser un pare permissiu i bona gent, al qui els seus fills deuen adorar. Potser té quaranta anys o potser tan sols ha estrenat la trentena.

El que calla, en canvi, aquest home dels ulls grisos, és eixut. La pell té la pal·lidesa transparent dels cadàvers recollits del mar, vesteix una camisa blava planxada amb una cura professional o obsessiva i sembla que dugui el coll emmidonat. El cabell negre, mitja melena ben enllustrada, estudiada, com de seductor passat de moda i de club de golf. Deu tenir més de cinquanta anys i fuma amb una ànsia que el traeix, perquè altrament semblaria un individu pausat i reflexiu.

-Completament prohibit fer cap recerca per internet. La xarxa deixa rastres, i no volem deixar rastres. Cap. Ni un -fa una pausa per subratllar els darrers mots- Treballem com sempre, com ho fèiem abans. Sempre ens havia anat bé i per tant no tenim cap intenció de canviar. Només els cretins farien la feina per l'internet, i nosaltres no volem treballar amb cretins.

Després d'aquesta intervenció, l'home de la camisa planxada ja no intervé més. Assenteix de tant en tant, fuma i no treu mai els ulls grisos del damunt del seu interlocutor. És l'altre, el de la samarreta negra, el qui explica la feina que li encarreguen.

Busquem dones joves, i per joves entenem dones que siguin majors d'edat, i que no superin els quaranta, però allò més important és l'aspecte, no pas la data de naixement. Ens entenem, oi? Suposo que entre homes això resulta molt fàcil d'entendre. Cal parar atenció a les mans, perquè les mans no enreden mai i no es poden operar. Oblida't dels pits, dels morros, de les arrugues de la cara. Les mans, les mans no t'enreden mai.

Hi ha uns llocs concrets on podem anar a buscar. És clar que en deus saber d'altres, però els nostres són llocs segurs. Locals on es practica la prostitució de forma discreta, bars i cafeteries del centre de Barcelona i d'altres poblacions on hi acuden dones amateurs, no les professionals de tota la vida, que aquestes no ens interessen ni les volem per res. Busquem dones que passen per un mal moment de quartos. Aquesta és la mena de dona que busquem. Ara n'hi ha moltes, és clar, l'atur i les hipoteques i tot plegat... Són dones que es poden convèncer amb uns quants bitllets i una mica de tacte. Cal treballar-les bé, això sí, i aquí és on et caldrà demostrar la teva habilitat però en fi, d'això en parlarem després.

Sabem uns quants locals on van aquesta mena de dones amb problemes econòmics, i tu potser en saps algun de nou. Això sí, abans de tirar pel dret ens ho consultes i nosaltres et donarem llum verda quan ho certifiquem. També hi ha algun club d'intercanvi de parelles on podem trobar el perfil que ens interessa, i algun altre lloc... Cal evitar les professionals com sigui i sense cap mena de dubtes, perquè aquestes tenen macarres i organitzacions al darrere. En el cas de les estrangeres és especialment complicat, de manera que, a priori, és millor evitar-les. Ni romaneses ni senegaleses. Amb les sudamericanes és més dubtós, de vegades són fiables i de vegades no. Ja saps que als països d'allà el tema del sexe va diferent i són lleugeres de cascos. Les brasileres són fàcils però solen tenir protectors que volem evitar, les equatorianes són més ingènues i de més bon enredar. Això sí, han de ser de pell clara, no volem indígenes amb aspecte de caníbal.

Queda clar quina és la nostra preferència? Dones del país, joves i que necessitin diners per mantenir els fills i pagar la hipoteca. Que siguin solteres, divorciades o separades. Hauràs d'assegurar-te que el marit o ex-marit o nòvio o demés variants no importin gaire. Els nòvios gelosos són pitjors que els macarres.

Te les has de treballar una mica. Aquí és on volia anar a parar abans. Un parell de polvets, les convides a sopar o te les endus un cap de setmana a un hotelet de la costa, ja et direm a quins. Que et xerrin, que t'expliquin la seva vida. Quan ho vegis clar els expliques el negoci i llavors, si ho veus segur al cent per cent, llavors és quan nosaltres entrem en escena. I tu desapareixes.

No tolerem errors, cap ni un. Pots guanyar diners si no hi ha errors. Molts diners. Són diners ràpids però no diners fàcils. En aquet món ningú no regala els diners, i molt menys encara diners que van de deu mil en deu mil. Els tipus que descarreguen camions han de treballar un any i dotze hores al dia per guanyar el que tu pots guanyar en una setmana. Si el paio que descarrega camions dotze hores al dia trenca una caixa el foten al carrer i llestos. Si tu la cagues, com comprendràs bé perquè ets llest, no ens podem limitar a fotre't al carrer. No som de la beneficència, això és un negoci de molta pasta i que va en sèrio. No hi ha segones oportunitats ni collonades d'aquestes.

L'home dels ulls grisos apaga la cigarreta que acabava d'encendre, s'alça i marxa. A l'altra banda de la porta hi ha una buidor negra, una tenebra sense matisos. Tal vegada és una nau industrial enorme i a les fosques, però potser tan sols hi ha una cambra menuda, seria impossible distingir-ho. Mentre tanca la porta li clava la mirada per darrer cop. Ell té la impressió que ja no el veurà mai més.

-En tot això hi ha una cosa important que ja deus haver entès, és clar, i quan arribo en aquest punt sempre se'm fot difícil d'explicar. El rastrejador ha de ser un home discret, hàbil i etzètera. Però sobretot ha de ser un home. Suposo que ens estem entenent perfectament. I si m'has de dir res, ara és el moment. Si em dius que ens entenem tirem endavant. Si em dius que no, ens acomiadem aquí i llestos, no ha passat res. Si proves d'enredar-me no anirem bé.

Tota aquella imatge de bonhomia, de pare tolerant i de tipus simpàtic que beu cerveses mentre mira partits del Barça al sofà de casa rodejat per la família s'ha esvaït en una mil·lèssima de segon. Fins en aquell instant semblava un professional seriós, compromès, capaç de fer una feina brutal, però al qui la brutalitat no envaïa l'animeta que du a dins. Ara ja no. El canvi no és subjectiu, no és una sospita o una paranoia. Per emfasitzar la transformació s'ha alçat de la cadira i ha començat a caminar pel davant de les lleixes on s'apilen els objectes polsegosos. Ara per fi pot llegir què diu la samarreta: "Chtulhu rules". El dibuix que encerclen les dues paraules és un pop tan hàbilment dibuixat que és alhora pueril i terrorífic. El cap de l'animal podria ser una calavera humana, de la mandíbula del qual en brollen tentacles espirals i trenats enlloc de dents, traços rampants que omplen la circumferència entre les lletres.

-Com que ara podries dir-me missa i explicar-me no sé què, ho farem diferent. Si ets el que dius que ets, no has de patir per res -es passa la mà pels cabells, aspira aire, repassa la cambra- Perquè tu ets el dius que ets, no?

No sap què cal respondre, tot i que intueix el què s'esdevindrà. L'home torna a seure, però ara en una cadira allunyada de la taula, en un racó, i adopta una actitud absent, enllaçant els braços damunt de l'abdomen. La porta s'obre. Entra una noia rossa de cabell curt, que li dóna una llauna d'Aquarius. No va completament nua: du unes calces negres. Després avança cap a ell i se li asseu al davant, posant el cul a la taula. Li mira els ulls. Són uns ulls massa foscos per a una persona rossa, i estan exageradament dilatats. Tenyida i drogada, pensa ell. Mentre li arriba la olor de la pell càlida, del sexe, d'un perfum vague o tal vegada d'un sabó de dutxa o un oli de massatges dels que venen als supermercats.

-Hola, guapo -mormola ella, amb una veu afònica que la fa impersonal.

Uns trenta anys, pensa ell. Ho infereix a partir de la pell del rostre, de la gravidesa dels pits. Tal vegada li volen explicar quin és el perfil de dona que busquen a partir d'un cas pràctic. Abans que pugui continuar amb les inferències, la dona es treu les calces amb un gest àgil i se li agenolla al davant. Ell desplaça la mirada i després tanca els ulls, i la darrera imatge que reté és el tipus de la samarreta negra que, al fons de la cambra, ha començat a fregar-se els genitals amb fúria pel damunt dels pantalons texans. Havia previst que podia trobar-se en aquesta situació, però en la seva previsió havia imaginat una gravació en video. Anava errat, i de fet ells li ho han dit ben clar pocs minuts abans: no es refien de l'electrònica perquè deixa rastres, i no es pot córrer el risc de deixar rastres en aquest negoci.

Amb els ulls clucs concentra tota l'atenció al penis, deixa caure el cap enrere i procura experimentar el plaer estricte, el que prové de la calidesa humida. És una prova difícil, Prova d'abstreure's de qualsevol altra informació. Un temps immesurable més tard, que pot ser un temps de minuts o de tan sols trenta segons, quan està segur de la resposta del seu cos i de l'erecció, s'alça, empeny la dona damunt la taula i la penetra tal com pensa que li agradaria de veure com es penetra una dona a l'home que seu al fons. Amb força, amb una intenció despreocupada i alhora rabiosa, tal com ha vist fer a les pel·lícules pornogràfiques. Mentre ho fa, i mentre busca per dins imatges que el duguin a una excitació que li sembla impossible en aquest lloc, obre els ulls i contempla de nou la dona, i tot d'una és conscient dels seus gemecs, que no semblen fingits.

Llavors se n'adona que coneix aquesta dona, que l'ha vista abans i que sap qui és. I en aquest instant, en l'instant del reconeixement, s'esdevé una reacció orgànica que no hauria pogut preveure. Ara, de sobte, sent un plaer real, visceral. Té ganes de penetrar-la de veritat i se sent desbordat, pres per una excitació que el sobrepassa. Deu haver transmès aquesta passió a l'home de la samarreta negra que seu al fons, perquè veu com es desabotona els pantalons i es masturba com enfollit, entre grinyols adolescents.

Aquesta dona és un agent de la policia com ell. Van coincidir -ho recorda perfectament- en un curs de formació per a policies candidats a infiltrar-se en organitzacions de delinqüents. L'havia vista a l'aula, entre els assistents, el primer dia. Llavors, potser fa vuit o deu mesos, duia els cabells més llargs i eren de color castanya. En una de les pauses ell la va voler abordar mentre feien un cafè, i ella es va fer l'orni. Li va doldre el menyspreu, i per això no ho va tornar a provar en els tres mesos següents que va durar el curs. També recorda que duia un anell de casada que era no hi és, no du cap anell en cap dels dits d'aquestes mans que esgarrapen la taula, perquè ella sent plaer o simula que el sent.

1 comentari: