dijous, 23 de gener de 2014

La trista i dramàtica història del primer consultori filosòfic on-line



En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, el xicot que va venir d'Islamabad fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent que li va donar ciquanta mil euros pel negoci.

I vet aquí que tot just després de morir-se el pare vidu, en Frederic es va quedar sense feina. Inesperadament, la vida li donava temps lliure i quaranta mil euros (el vell se n'havia rebentat deu mil sense saber com, en un viatge llampec a Santiago de Cuba). Va poder fer allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se i pensar. Però per més tombs que li donava, no sabia què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín del Camp de l'Arpa. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. A un local de qualitat.

En Frederic coneixia en Felipe de feia anys, i sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que calia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar perspectives i conceptes. La gent no demana prostitució: allò que demanen és filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de vint megues. Així va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques tan estimades a Catalunya, i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura, de La Línea de la Concepción a Les Cases d'Alcanar. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Però de vegades la realitat no s'ajusta als estudis, i els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat no arribaven. Fins a sis mesos més tard -sis mesos de treure teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:
Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.
Quan va enviar la resposta hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

Filòsof dels pebrots:  no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu bloc que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.
(En Frederic, consternat, va tenir prou seny per no respondre). Quatre setmanes més tard va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:
Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un ésser que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, em cal considerar que això és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.
Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.
Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges que té llogada mon pare.
La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic van desaparèixer per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa absolutament català). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:
Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).
Tres dies més tard, els Mossos de l'Espadaler van haver de rebentar la porta del pis: l'ordinador estava destrossat. El cos d'en Frederic Roures presentava un estat lamentable que estalviaré als lectors i sobretot a les lectores. El sots-comissari Fernando Robles (ex-sots-comissari de la policia nacional però amb carnet de Convergència Democràtica de Catalunya des del 2001) sap que l'assassí és un dels tres clients. Però quin d'ells? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament filosòfic a la dissortada Espanya.



Versió en català a càrrec de l'immens Roger Mas:

6 comentaris:

  1. Tot i la càustica he rigut molt. Espero que “la moraleja” no sigui “millor haver anat de putes” ja saps que la majoria són de l’ est i parlen francès. El català, no sé. (Ostres, heu vist mai un reportatge sobre la prostitució on les dones parlin català?...hummm . Sabeu que hi hagi alguna pràctica sexual que es digui “fer un català”?. Perdona aquest no era el tema, però es que he estat fent exercicis d’ escriptura mecànica. No sé si és bo per mi. Ara em retiraré al recó de pensar.) De totes maneres crec que el teu personatge, d’haver anat de putes, hagués acabat en mans de la màfia russa. És un personatge condemnat a acabar malament.

    Com sempre, m’ ha encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La prostitució és el tema del relat, efectivament: el protagonista ecerceix una mena de prostitució virtual i de fet equipara el negoci del sexe amb el de la filosofia. Ara bé: les prostitutes sempre han estat immigrants, per raons -sociològicament òbvies- El que passa és que a mi això no em sembla un tema interessant. M'agrada més preguntar-me per la nacionalitat dels clients: i la nacionalitat dels clients és espanyola o catalana, depèn del gust del consumidor, i de si és més de TV3 o de La Sexta. És d'aquest tema del qual ningú no vol parlar, perquè les putes existeixen mentre tinguin clients: si les putes de Catalunya són rumaneses, senegaleses, magribines o txetxenes no treu que els clients són catalans (i potser desfilaven a la Via catalana de la Forcadell, amb senyeres i senyores).
      En fi... me n'alegro molt que un conte ingenu com aquest desvetlli tantes idees. Per això he posat la magistral "La bien pagá" al capdavall: jo sóc de Terrassa i treballo a Sabadell, perquè tots ens prostituïm una mica cada dia.

      Elimina
    2. No volia parlar dels clients, per no donar-li un caire tant dramàtic a la meva humil col•laboració. Però si em de parlar dels clients…ufff és evident que són la mare dels ous (no pretenia ser ni sarcàstica ni redundant ;) ): saben que al darrera hi ha un drama (pot ser no sempre); saben que venen enganyades (pot ser no totes), saben que moltes són menors (les busquen perquè ho son). Jo, que no mercadejo a cap banda del espectre, ho sé. Tinc TV.

      Però sóc botiguera i sé que deprimint la clienta no guanyo res. Les coses fabricades aquí, per exemple, tenen un preu. Les coses que venen de fora són més econòmiques i tenen el valor afegit – que volem obviar quan preguntem el preu- del suor de menors, o el jovenetes explotades, tancades en un soterrani del que no surten a no ser que es cali foc a la fàbrica- aleshores sí surten. Surten com viuen, com rates-. (La veritat és que tinc cura amb tema a la meva botiga, però tots som pecadors i estem rodejats de pedres per llançar).

      HI ha frases lapidaries que sempre em trasbalsen: El suïcidi és de covards – jo no tindria valor- ; Si una dona no vol no la violen - es veu que amb un bon cop de genoll als collons soluciones el problema- i la prostitució és la sortida més fàcil – em faria faltar anar drogada fins a les celles-. Ara que pot ser sí que tots tenim un preu – noi, es que s’ ha de pagar la hipoteca!-

      Elimina
  2. jo diria que el vares matar tú....., és més, ho afirmaria.

    Molt bó! Quan a les putes, hi ha 'ses putes sagrades de Manacó'


    salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema de les putes sagrades és molt antic, ja ho practicaven a la Grècia antiga. El Mircea Eliade i el Frazer parlen d'aquests assumptes. A mi em sembla que tenen poca correspondència amb el que veiem avui, aquestes noies a les carreteres del Vallès... ara em diuen que el Papa Francesco és l'únic dirigent "europeu" que es mostra disposat a reconèixer una Catalunya independent... i si li enviem les fotografies de la carretera de Matadepera també estarà tan conforme?

      Elimina
    2. AIxò sí: jo mataria un ximplet com el Frederic, sense dubtar: de fet ja ho he fet.

      Elimina