dilluns, 30 de juny de 2014

Qui va matar en Palomino Molero?



De fet, qui va matar en Palomino i quan i perquè són qüestions fàcils de respondre. El lector en té indicis suficients molt aviat: la primera hipòtesi que n'elaboris és la correcta. I no obstant la fragilitat de l'enigma, la lectura és hipnòtica. Un passeig al·lucinat pel poble peruà de Talara i en certa mesura un descens a l'infern narrat amb ironia, sarcasme i una enorme humanitat.

Un pobre soldat apareix penjat, capat i empalat en un garrofer dels afores del poble. La parella de guàdies civils encarregats de resoldre el cas són el guarda Lituma i el Tinent Silva, una creació magistral i inoblidable per incloure a la llista dels investigadors més reeixits i sorprenents del gènere policíac. La relació entre ells, malgrat que contingui vagues referències a Holmes-Watson i força òbvies a Quijote-Sancho és un dels temes del relat i evoluciona a través de les menys de dues centes planes.

[El guardia Lituma és també el protagonista d'altres relats policíacs del mateix autor: La casa verde, La Chunga, Lituma en los Andes i El héroe discreto].

El narrador segueix les passes del guardia Lituma, i de vegades li cedeix la veu. Lituma observa amb admiració i distància el seu superior, un home extremadament dotat en l'art de l'interrogatori. Tan hàbil és Silva que tan sols un dels interrogatoris que du a terme en la narració es dóna a la comissaria (i és el menys eficaç). No li cal la pressió del context: Silva és capaç de fer parlar el sospitós o el testimoni en qualsevol banda, i sense recórrer a cap violència: en una platja, una taverna, un restaurant, durant una passejada pel carrer.

El Tinent Silva du la investigació amb habilitat, és prudent i alhora decidit. No descobreix els culpables i els motius per cap procés deductiu ni enginyós, sinó -una mica com el Pare Brown- perquè coneix massa bé l'espècie humana: sap de què som capaços, i quins són els instints i les emocions que ens governen. Però malgrat aquest coneixement, el pobre Tinent Silva és extraordinàriament maldestre amb les dones, ja que l'objecte obsessiu del seu amor mai no respòn als seus precs: sempre mal plantejats, fora de lloc i de to, incapaç d'interpretar la realitat. Aquesta dualitat en Silva el fa humà i entranyable, i desvetlla una simpatia instintiva en el lector, que venç la reticència inicial davant de l'oficial del bigotet i les omnipresents ulleres fosques.

Amb ¿Quién mató a Palomino Molero? (Biblioteca breve, Seix Barral, 1986) Vargas Llosa fa un relat exemplar del gènere i demostra per a què serveix el policíac: retrata una societat classista i cruel, injusta, corrompuda. Descriu una ciutat bruta, amb les platges empastifades pel petroli que extreuen els gringos i on una reixa separa els barris dels cholos dels barris dels blancos. Descrita des de la mirada d'un pobre cholo que s'ha fet guàrdia civil per fugir de la gana, sembla que fins i tot la calor tropical només faci suar la camisa dels miserables.

I també fa un exercici exemplar, brillant: no li cal abastar les dues centes pàgines per relatar una investigació, explicar una ciutat, construir -com a mínim- tres personatges impagables i organitzar un joc de referències literàries que no és fàcil d'identificar. Perquè més enllà del Tinent Silva-guardia Lituma (Quijote i Sancho) també es permet elaborar una Lolita nabokoviana però alternativa, que conté tantes similituds com nous matisos inquietants: és el personatge que genera més angoixa a la resta de personatges i alhora al lector. Sense oblidar un homenatge al western clàssic, una fugaç picada d'ull al cinema de Buñuel i al neo-realisme italià, unes subtils notes surrealistes. En aquest sentit, el text de Vargas Llosa és un referent i una fita monumental de la novel·la breu.

Més enllà de la ressenya estricta, no em puc estar d'escriure -em sembla que un cop més- allò que dintre meu anomeno la paradoxa vargasllosiana: Mario Vargas Llosa sempre se m'apareix com un personatge estranyament dual que no sé unificar. Si no sabés res de la seva figura, de les seves opinions sobre la realitat política i social (i només el conegués per l'obra literària estricta) diria que no pot ser el mateix que opina, articuleja i discurseja, perquè quan fa aquestes accions em sembla una persona profundament classista, arrogant i reaccionària. Adjectius que no posaria mai als textos que més li estimo: La guerra del fin del mundo, Pantaleón y las visitadoras, Los cachorros, El paraíso en la otra esquina... i des d'ara ¿Quién mató a Palomino Molero?



Notes de la lectura: El llibre va ser adquirit al Mercantic de Sant Cugat del Vallès el diumenge dia 29 de juny a les 13 hores, i la lectura es va acabar el mateix dia a les 23 hores. Va costar 2 euros.

2 comentaris:

  1. Quan algú obre la polèmica sobre si s'ha de tenir en compte la ideología del autor alhora de triar les seves obres, sempre penso en aquest senyor. De molt joveneta el llegia amb deliri i l' alternava amb G.G. Márquez. Un bon dia vaig descobrir que no puc, de cap manera, compartir les seves opinions. Va caure el mite. I va caure molt avall. Confesso que em costa llegir-lo per que m' interfereix la imatge que tinc del personatge Vargas LLosa. Les seves opinions m' afecten perquè és un coetani meu. Possiblement he de corregir aquesta postura perquè demostra que tinc prejudicis i, al final, qui s´ho perd sóc jo. Sé que, malgrat tot, és un dels millors escriptors en una llengua que entenc. Però, mira, costa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, t'entenc i comparteixo les teves emocions respecte de MVL. Suposo que els lectors d'esquerres hem d'admetre que hi ha grans escriptors de dretes. "Viatge al final de la nit" és una novel·la enorme i potser la millor de la seva època i del seu tema malgrat que Céline fou un simpatitzant dels nazis.
      Davant d'aquestes situacions jo diria que hem de fer prevaldre els principis de la crítica textual, i limitar-nos a llegir, criticar i analitzar els textos prescindint de qualsevol altre factor.

      Elimina