dimarts, 1 de juliol de 2014

Anihilitation, Jeff VanderMeer



Que jo hagi comprat i llegit Aniquilación (Áncora y Delfín-Planeta) demostra, abans de res, l'èxit incontestable d'una bona operació de marketing. La novel·la breu (però relativament breu, perquè és el primer lliurament d'una trilogia força imprevisible) i el seu autor s'han presentat com els hereus de Lovecraft. Quasi res. L'any passat va ser La veritat sobre el cas Harry Quebert, igual com abans ho van fer allò de les cinquanta ombres i anteriorment la trilogia (també trilogia!!!) Millenium. En aquest cas, resulta novedós que parlem del gènere de la fantasia negra, o de la ciència ficció que podria ser distòpica.

Em limitaré a comentar Jeff VanderMeer, perquè dels altres no n'he llegit ni un mal paràgraf.

Aniquilación és un text breu que supera per poc les dues centes pàgines, amb un ritme trepidant, ascendent, imparable. El lector se submergeix des de la primera plana en un món fascinant perquè és desconcertant, i queda atrapat en unes descripcions que actuen com una teranyina fosca adreçada al subconscient: abans de res cal admetre que VanderMeer és un mestre de la descripció inquietant, i que en aquesta competència supera el propi Lovecraft, un autor força limitat en recursos estilístics.

La lectura de Aniquilación és hipnòtica i fascina, és clar. Atrapa el lector en una cascada de fenòmens i situacions que qüestionen el concepte de realitat i de naturalesa, i també els d'història i d'aventures.

Per les pàgines d'Aniquilación (i rere les les seves meravelloses descripcions d'una naturalesa alterada o tal vegada primigènia o només inexplicable) hi circulen -òbviament- les idees del Lovecraft més agosarat, el de Les muntanyes de la follia. És possible que l'enorme aparell del mètode científic tingui uns límits molt curts, perquè no deixa de ser un producte mental i cultural que tendeix a simplificar i fer comprensible el món natural, però que segurament no abasta els darrers enigmes i mai no podrà explicar la complexitat darrera, la realitat oculta rere la realitat mesurable, el lloc on la ciència cedeix. impotent, davant un univers i una naturalesa que responen a d'altres raons, motius i mesures encara desconeguts. Què és la vida i com va arribar a la Terra? D'on venia? Quines altres formes de vida i d'intel·ligència hi ha a l'uinvers? Perquè a la Terra hi ha una forma de vida conscient? Quin és el seu rol? El paper de la humanitat és de narrador de l'univers i de la vida? Si la creació és un projecte, necessitava un ésser narrador que la narrés? Què ens podria fer fer pensar que la criatura narradora fos la humana i no una altra i posterior o anterior?

Aniquilación planteja tots aquests dubtes però li deu massa deutes als seus deutors. No és Lovecraft la seva font principal d'inspiració, si no els germans Arkadi i Boris Strugatski, els autors de Picnic a la vora del camí i sobretot de El cargol en el pendent, una brillantíssima novel·la de 1968. També podríem parlar en segon terme d'alguns textos de Ursula K. Le Guin (La mà esquerra de la foscor), i de l'inevitable Solaris de Stanislaw Lem. Jo diria que tant Lem com Le Guin com Lovecraft com els Strugatski són massa presents a Aniquilación. Excessivament presents: la seva presència resulta asfixiant. Fins i tot diria que VanderMeer ha llegit La pell freda del Sánchez Piñol i n'ha extret alguna cosa. La pell freda és una novel·la fluixissima, quasi una pífia, un fiasco o una simple merda, però de qualsevol merda se'm poden treure bones idees. No es tracta d'un plagi (no ho és), però sí que es deu tractar de reconduir tots aquestes autors i autores poc mediàtics vers una esfera comercial (una temptació previsible des dels paràmetres ianquis).

Hi ha descripcions de Aniquilación que no em remeten tan sols a les novel·les originalíssimes dels germans Strugatski si no a la interpetació genial i brillamt que en va fer Andrei Tarkovski a Stalker, de manera que no puc evitar la sospita: VanderMeer pressuposa que s'adreça a un públic ignorant, però quan es globalitza la caga, perquè jo -per exemple- no ignoro l'Stalker de Tarkovski ni l'obra de Lem o dels germans Strugatski.

Crec que Jeff VanderMeer és un gran redactor de descripcions, però no ha creat res de nou. Potser ha tingut la desgràcia de ser engolit per la indústria editorial molt aviat, abans d'hora. En tot cas, i en l'univers (publicat i traduït) del fantàstic, no hi ha res que gosi aproximar-se ni tan sols de molt lluny a la potència demolidora de Thomas Ligotti, l'escriptor que sí ha sabut recollr i augmentar l'herència de Lovecraft. I al qual la indústria editorial -per fortuna- no ha malbaratat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada