dimarts, 22 de juliol del 2014

Spòiler: al final el crucifiquen però poc després ressuscita


Atenció! Aquest article acaba així: m'agraden molt Gabriel García Márquez i Paul Auster.

El terme spoiler es va posar de moda fa poc. Abans en dèiem aixafar la guitarra o bé tallar el rotllo -si érem propensos als barbarismes com ho sóc jo. La traducció literal seria espatllar. He descobert que en castellà és aguafiestas gràcies al subtitulat de Only lovers left alive. En anglès també s'anomena spoiler un giny que duen els automòbils esportius i que els ajuda en l'eficiència aerodinàmica: és un accessori que filtra l'aire. Filtració és la idea principal, en definitiva.     

Fer un espòiler consistex en filtrar i per tant revelar el desenllaç d'un relat (conte, novel·la o cinta de cinema) i esguerrar la intriga que viu el lector/espectador. Sempre que hi hagi una intriga a resoldre, perquè mai no he vist l'espòiler del Danubi del Magris o de Dintre el laberint del Robbe-Grillet. Per cert: el Danubi acaba a la desembocadura del riu i Dintre el laberint acaba amb un punt.

Com que en aquest bloc hi publico moltes ressenyes de novel·la negra, tot sovint em sento condicionat per la por de no cometre spòiler, tot i que me'n venen ganes quan el final és un fiasco. En tot cas, la qüestió és: es pot ressenyar, analitzar o criticar una novel·la sense desvetllar-ne massa coses i sense aixafar la guitarra?

Si mai faig una ressenya de l'Èdip rei i n'explico el desenllaç ningú no m'ho retraurà. Els problemes podrien venir quan parlem de textos de producció recent. Vet aquí el dilema: allò que el lector dels blocs vol llegir són ressenyes i comentaris de textos nous. Qui buscaria en aquest lloc una ressenya de Sòfocles?

La meva amiga Anna M. Villalonga, amb qui comparteixo la dèria de ressenyar títols de la novel·la negra, m'ha fet adonar que podria caure en l'espòiler. I m'explica que ella ho evita mitjançant un estil més críptic. Ho busco i ho miro, i comprenc que té raó. Si hom compara una ressenya de la Villalonga amb una de meva referides al mateix text, veurà que ella diu sense necessitat d'esmentar l'epíleg, com jo vaig fer.

Per cert: la comparació serveix per defensar que la ressenya (com la crítica) és un gènere literari. [Si no escombres cap a casa és perquè no saps escombrar.]

No tinc por de l'espòiler. Però no pas perquè gaudeixi aixafant la guitarra i esguerrant el lector, si no per un altre motiu: saber com acaba un relat mai no m'ha tret les ganes de llegir-lo.

Fa uns anys vaig agafar una emprenyada monumental perquè algú, després de desfer-se en elogis per la pel·li El sisè sentit, es va negar a explicar-me'n el final. Ni el meu malestar visible ni les meves súpliques llagoteres no van servir de res. Vaig recórrer a una argúcia miserable: vaig jurar solemnement que no pensava anar a veure la pel·li. Llavors va accedir a explicar-me el desenllaç. Pocs dies després vaig anar al cinema a veure The Sixth Sense.

Allò que busco en una novel·la, en un conte o en una cinta no és saber com es resol ni molt menys com es tanca, si no com m'explica tot allò que hi passa abans del punt final. Diuen que als catalans ens perd l'estètica, de manera que potser sóc més català del que em penso o del que voldria. Perquè m'interessa la forma i no m'interessa gaire l'enjòlit ni el sorprenent gir final.

Crec que el plaer del lector rau en la bellesa del text. La construcció dels personatges i de l'atmosfera, l'estructura i la disposició de les escenes, el seu ordre, el tempo, la riquesa dels recursos estilístics. Em sento agraït al text quan conté metàfores potents i oportunes, i em fixo en la composició de les frases, en l'elecció de les paraules, en la capacitat de crear imatges mentals i de provocar sinapsis suggerents. Les referències, els matisos. Em sembla que el valor és aquí i no pas en els exercicis de prestidigitació argumental executats a les darrers planes.

La forma no és secundària: em desconsola llegir la nit va caure de sobte. Em desconsola perquè he llegit a frase mil cops i perquè la nit mai no cau, si no que sempre s'alça. Són accidents com aquest els que em fan abandonar una lectura, més que no pas saber que el majordom és l'assassí abans de començar.

D'altra banda, si accepto que el llibre més llegit (i més venut) de la història coneguda és La Bíblia, no em puc creure que conèixer el desenllaç faci minvar els lectors. Perquè tothom sap que el protagonista acaba crucificat (tot i que, com a les pel·lis de Hollywood que eviten els finals tristos, el protagonista ressuscita tres dies més tard, per més inversemblant que sigui).

Em demano perquè ens fa por saber el final, per què ho volem evitar. I em responc que tal vegada és perquè sabem massa bé com acaba el nostre relat més immediat, que és la vida de cadascú. Per això necessitem intrigues. Davant d'aquesta qüestió he de dir que, a mi, saber com acabarà en Lluís no m'ha tret les ganes de viure. A través de la filosofia oriental vaig saber que allò interessant era el camí i no pas el lloc d'arribada.

Per enllestir vull dir que m'agraden molt les novel·les que fan el seu propi espòiler a les primeres línies, com en García Márquez a Crónica de una muerte anunciada o en Paul Auster a El palau de la Lluna. El lector, informat del què passarà des dels primers paràgrafs, es disposa a gaudir del text.



2 comentaris:

  1. un clàssic començament tòpic de novel·la, i a més a més graciós: "era de noche y sin embargo llovia..." això de 'spoiler' jo també ho associo als laterals que es posaven als cotxes trucats, és com fer-se un selfie, la puta mania d'emprar termes anglòfils havent-hi expressions nostrades com fer-se un autoretrat, o xafar la guitarra com bé dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vols estar al dia, resulta que si quan plegues de la feina vas a fer una canya al bar de la cantonada, has de dir que fas un "afterwork".

      Elimina