dimecres, 9 de juliol de 2014

Els ofegats



dedicat al Josep Forment

Pocs dies després de la mort del pare vaig començar a tenir un somni que avançava nit rere nit. Somiava que passejava pels carrers de la ciutat de Lleida, i cada nit la passejada anava una mica més lluny, sempre en direcció a l'oest.

Durant algunes nits el somni es fonia en arribar davant una filera de cases, darrera les quals la ciutat acabava i començaven els camps. Fins que una nit vaig descobrir un pas ocult a través d'un portal fosc i abandonat, que conduïa fins a una part de la ciutat que jo ignorava.

Així vaig accedir a carrers i places, a tot un enorme barri de blocs altíssims i lletjos per on, no obstant, hi circulava un aire fresc i agradable i hi creixien multitud de plantes i grans arbres frondosos, a l'ombra dels quals m'aturava a descansar i m'hi fumava una cigarreta. Mai vaig veure ningú circulant per aquells carrer, però el descobriment d'aquesta ciutat darrera la ciutat em semblava meravellós, i em sentia ple d'una alegria desconeguda.

Va passar el temps i aquells somnis van desaparèixer, malgrat que mai no els he oblidat. Però ara que fa set anys d'aquells dies hi he retornat.

Fa pocs dies, en una altra ciutat, vaig reviure les imatges d'aquell somni mentre caminava per uns carrers que mai no havia transitat fins llavors. Era una tarda, i havia decidit sortir a caminar pels afores. Em vaig deixar guiar per la intuïció, confiant que m'orientaria vers la perifèria, a una zona d'on sabia que en surt l'antic camí que du als pobles de l'altra banda de la vall. En contra de les meves previsions, em vaig trobar en un laberint de carrerons sinuosos, tan drets en el pendent que en alguns d'ells les voreres eren escales. No sabria dir en quin moment se'm va fer present el record del somni, però en tot cas fou ineludible quan, en girar una cantonada, vaig descobrir que era al carrer de Sant Ferran. Trobar el nom del pare inscrit a la paret em va sobtar tant que em vaig aturar.

Vaig descobrir que es tractava d'un cul de sac, un carrer que quedava interromput al final per una barana. Des de la cantonada, que distava uns cent metres de la barana, vaig distingir un home gran que s'hi estava arrepenjat, mirant enllà. Vaig apropar-m'hi. Des de la balconada, la vista s'abocava a un barranc molt pronunciat, i una trentena de metres més avall hi havia la riera que voreja la ciutat per la banda de ponent.

Em deuria sentir tan atordit o alterat que qualsevol fenomen l'hauria acceptat com un fenomen normal. És per això que la visió de la riera plena de cadàvers que baixaven flotant per un llot gris i bombollejant no em va sorprendre. A l'altra banda hi havia les restes d'edificis i carrers destruïts per una riuada, i feia l'efecte que la terra s'havia esllavissat i havia quedat convertida en un fang tou i esponjós, incapaç de mantenir-se sòlid i de suportar les construccions. Era la imatge d'una desolació mòrbida, d'una putrefacció que emanava de la terra.
-Què ha passat? -li vaig demanar a l'home.
-Això passa des de sempre -va respondre sense mirar-me.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada