dilluns, 14 de juliol de 2014

El model de Pickman


H.P. Lovecraft va escriure el conte El model de Pickman el 1927. Tot i que forma part de l'univers habitual en l'autor, no es pot inscriure en l'òrbita de Chtulhu i el Necronomicon, si no en la d'un altre dels llibres apòcrifs, el Cultes des Goules degut al comte d'Erlette (al·lusió al seu editor August Derleth).

La veu del narrador és la de Thurber Philips, admirador de l'obra pictòrica de Pickman. Explica una visita a l'estudi del pintor que promet no repetir mai més. Lovecraft planteja el text com un monòleg (molt teatral i amb molta oralitat) que relata un descens a l'infern en sentit gairebé literal.

Tot i que el relat sol quedar en un discret segon pla dins de l'obra de l'escriptor de Providence (no és freqüent als reculls i les antologies), a mi em sembla que conté elements que el fan especialment interessant. No tan sols per alguns aspectes originals, si no perquè Lovecraft hi explica les seves tesis estètiques i hi sintetitza la peculiar visió de la història humana. I perquè alhora planteja un debat oportú sobre la literatura de terror.

Entre els aspectes originals a tenir en compte hi ha justament el to del relat. Lovecraft sol recórrer a la narració en primera persona en molts dels textos breus, però en aquest cas ho fa amb un ritme insusual i recursos propis del teatre: és àgil, sincopat, hiperbòlic, veloç i atabalat, de vegades inconnexe i frenètic. Molt allunyat de les demores i digressions habituals, el conte avança imparable.

L'alteració emocional del narrador s'explica a partir d'aquesta oralitat versemblant, pròpia d'algú que acaba de viure uns fets terribles. En aquest sentir, HPL demostra tenir més eines estilístiques de les que se li solen atribuir. (Com que l'he llegit en la traducció de Juan Antonio Molina Foix, aprofito l'ocasió per felicitar-lo).

A El model de Pickman, Lovecraft hi exposa de forma sintètica la seva coneguda visió romàntica de l'espècie humana: desconfia del progrés, lloa un passat on l'ordre social era més vertical i estable i lamenta l'empobriment, la vulgarització de les arts i la cultura. En aquest sentit, HPL es rebela contra la democratització de la cultura i adopta la postura aristocratitzant que li coneixem. (Com en d'altres ocasions, exempifica aquesta visió a través de l'arquitectura: la comparació dels antics edificis nobles i singulars amb els moderns il·lustra l'adotzenament i la pèrdua de valor estètic).

A El model de Pickman cal ressaltar les referències pictòriques concretes que fa: Gustave Doré, Goya (a qui dedica els majors elogis), Füssli, i els seus contemporanis Anthony Angarola o Sidney Sime.

Darrera de tots aquests recursos i referències, crec que El model de Pickman és un conte especialment rellevant perquè Lovecraft planteja un debat estètic modern, que encara és vigent, entre realisme i ficció en la literatura del terror i el sobrenatural (però que és extensible a la literatura en general). L'autor respòn sense embuts que el terror és un gènere realista perquè explica realitats tangibles, malgrat que la civilització maldi per ocultar-les rere els tabús, ja siguin deguts a les religions poderoses o als arguments científics. Així, malgrat el rebuig pel progrés humà, Lovecraft sap que venim d'un origen fosc, amorf, tèrbol, espantós. El caos primigeni és l'horror, i en conservem la petjada dintre nostre.

L'opció estètica de Lovecraft a l'hora d'enfrontar-se a la narració de l'horror es contraposa a les opcions de Stephen King o Dean Koontz (per posar dos exemples actuals), en la qual el terror és dut al quotidià i per tant banalitzat o convertit en improbables fenòmens sobrenaturals. En Lovecraft (com ja havien fet d'altres abans que ell, especialment en MR James o els autors francesos Maupassant, Nerval, etc) el terror es troba als somnis i als deliris, és a dir, dintre l'ànima humana: cal que s'expliqui per metàfores, abstraccions, suggeriments... És en aquest sentit que el terror és real, i això és el que diu El model de Pickman.


Nota: el curtmetratge d'animació Pickman's Model amb què il·lustro la ressenya és possiblement la millor aproximació del cinema al relat de HPL. Precisament perquè Pablo Ángeles Zuman opta per les marionetes i així connecta amb la potència metafòrica del relat i n'amplifica la capacitat d'inquietar i suggerir.

Enllaços recomanats:

El text del conte, en castellà.

Àudio-relat El modelo de Pickman.

Adaptació del relat en cinema d'animació (versió gairebé lliure).









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada