Anna Maria Villalonga i "La dona de gris" (una entrevista)

A la novel·la negra catalana li falta recorregut, tradició i autoestima. Li falta ressò públic i lectors convençuts. Potser li sobra prudència.

Hem de ser més agosarats. 

L'Anna Maria Villalonga ha publicat La dona de gris el proppassat mes d'octubre. La tardor és, sens dubte, l'estació de l'any que més li escau a una novel·la breu però densa, de to melancònic, plena de solituds i de personatges perduts pels carrers de la gran ciutat. Setè títol dels Llibres del delicte (editorial on va coordinar el recull de contes Elles també maten), "La dona de gris" es mou entre el gènere negre i el relat psicològic, ple de matisos i de referències. L'autora respòn les preguntes que li hem fet de forma més o menys col·laborativa, amb aportacions d'altres lectors i lectores. Li fem preguntes conscients que entrevistar l'Anna M. Villalonga també vol dir entrevistar una de les persones que més saben de la novel·la negra catalana contemporània (entre d'altres qüestions literaràries) i que -per dir-ho ras i curt- és una autoritat en aquest territori.

Nigra Sum: La dona de gris és un text que es publica en una col·lecció de novel·la negra i criminal però que alhora explicita una voluntat de distància del gènere. El títol, de fet, podria ser una ironia que fa referència a aquesta actitud. El gris no és el negre, si no que n'és un qüestionament decisiu... Caldria pensar que l'autora vol dir alguna cosa més quan posa la qüestió cromàtica al títol?

Anna M. Villalonga: No exactament. El terme "gris" fa referència a la característica del personatge. De la majoria dels personatges, de fet. És a dir, gris com a sinònim d’anodí, d’insignificant. Ara bé, sí que és cert que sovint, tant a la ficció com a la realitat, res no és el que sembla. Des d’aquest punt de vista, si vols fer una lectura del terme gris en clau de qüestionament del "negre" amb que hom denomina el gènere, t’autoritzo a fer-la. D’altra banda, el tema cromàtic, el joc amb els colors, té prou rellevància simbòlica a la novel·la. Hi ha tot una sèrie de sinestèsies i d’al·lusions als colors que no és banal. 

NS: Malgrat que l'AMV és autora de relats breus (o molt breus) i que té una producció notable en el camp de l'assaig i del periodisme, es pot afirmar que aquesta novel·la és la primera incursió en la ficció. Els qui escriuen novel·la saben què vol dir el procés de l'escriptura d'una novel·la, i saben que quan hom publica sent emocions complexes. Satisfacció? Depressió post-part? Com definiries la sensació ambivalent de veure un text publicat i sobre el qual ja no en tens el control directe que en tenies? 

AMV: No estic d’acord amb una cosa que dius. La novel·la no és la meva primera incursió en la ficció, perquè els relats i els microrelats són ficció pura, molt difícil de fer. En tot cas, és la "meva primera incursió pública en la narrativa més extensa”. I dic públicament perquè jo he escrit moltes novel·les des de l’adolescència. Perfectament travades, amb plantejament, nus i desenllaç. Totes són inèdites. Però existir, existeixen. 

Quant a això que em comentes de les sensacions, doncs sí, són ambivalents. He gaudit molt de l’escriptura, però també he patit molt. Sabia que escrivia per publicar i això em carregava de responsabilitat i de respecte. Estic satisfeta, però mai del tot. No crec que hom pugui estar mai satisfet del tot quan fa una cosa. Els graus de satisfacció poden ser diferents, més alts o més baixos, però la satisfacció completa seria caure en l’autocomplaença i en la manca d’autocrítica. Tot és sempre millorable.

I pel que fa a la depressió post-part, no he tingut temps. Estic acabant de traduir la novel·la al castellà, perquè al març, si tot va bé, sortirà publicada en castellà a l’Editorial Navona. Per tant, encara visc immersa dins de la ficció de "La dona de gris". 

Això que comentes de perdre el control sí que m’ha afectat una mica. Quan veig que no sé si s’entén tot allò que jo volia transmetre, malgrat que les reaccions són boníssimes i ja anem per la segona edició. Però com que jo sóc investigadora i professora de literatura, sé moltes coses que podria comentar en clau profunda sobre la novel·la i que, com que en sóc l’autora, no ho puc fer. I això per a mi, en el meu doble paper, resulta estrany. 

NS: A la presentació a la qual vaig assistir vas dir que no volies que la ciutat on s'esdevé la narració fos una protagonista, però aquest lector tem que la ciutat sigui molt important. Malgrat que hi imprimeixes una estranya i fascinant atmosfera centreuropea, la ciutat és una Barcelona lleument onírica. Novel·la negra (o gris) i novel·la urbana tenen lligams. El teu relat és impensable en un poble petit i en una capital de comarques. Al lector se li apareix Barcelona irremeiablement. Què en diries d'aquestes frases?

AMV.: Sí, efectivament. La novel·la no pot passar si no és en un entorn urbà. És una novel·la urbana. Barcelona hi apareix irremeiablement. I no tenia intenció d’evitar-ho. El que jo no volia era que la coneixença dels indrets fos el més important. La ciutat és indubtablement un dels protagonistes de la novel·la, i per això precisament no volia que el lector o els crítics parlessin amb noms concrets d’un barri o d’un altre. Que si el Raval això o l’Eixample allò altre. No volia distreure l’atenció de la trama amb aquestes coses. La meva idea era escriure una novel·la negra (o gris) on, malgrat que molts hi puguem reconèixer Barcelona, això no sigui primordial. Volia escriure una història susceptible de passar en qualsevol ciutat del nostre entorn. Barcelona, Roma, Lisboa, Bilbao, París, etcètera, etcètera, la que sigui. Pretenia que el relat fos creïble per damunt de l’espai. M’agrada molt l’ambigüitat, m’agrada molt que el receptor esdevingui un receptor actiu. I m’agrada no dir-ho tot. Suggerir, promoure la intuïció... 

Si t’hi fixes, hi ha moltes altres coses que queden per dir. No sabem el nom del protagonista, ni com és, ni l’edat que té. No ens fa falta. I, com que tot ho veiem i ho interpretem a través dels seus ulls, encara té més sentit que sigui així. El narrador, tant en els fragments en tercera persona com en els fragments en primera, és sempre el mateix. No varia. És un "jo testimoni" i un "jo protagonista" alhora. Està clarament focalitzat, amb tota la intenció. Per això dels altres personatges no sabem tot el que ens agradaria saber, perquè només els coneixem a través de les visions, les idees i les percepcions d’aquest narrador. És un fals omniscient, que es diu. Un omniscient clarament limitat. 

Tot això és premeditat, premeditadíssim. Per això és important que el lector entri en el joc que jo proposo. Si no ho fa, potser algunes coses li semblaran escasses o no del tot versemblants. Però és el repte que jo m’havia proposat. Entre d’altres motius, per defensar la novel·la breu com a gènere de ple dret. 

NS: El to del relat deriva vers el costumista i acaba amb una conclusió que l'autora diu que no és noir, i té tota la raó. Finalment, es tracta d'un relat sobre la solitud de l'home i la dona perduts en una ciutat-laberint que remet a Kafka però sobretot a Walser i les seves passejades de vegades extra-urbanes. No hi ha res més negre que la solitud de l'home i la dona contemporànies? 

AMV: Hi ha moltes coses negres, però aquesta n’és una. La incomunicació, la solitud, l’aïllament. Reflectir aquests temes era la finalitat bàsica de la novel·la. A mi m’interessa parlar de persones, del seu interior i de les coses que els passen i els afecten. En aquest sentit, sóc poc canònica, és clar. Jo no vull que m’expliquin allò que puc veure a les notícies cada dia. Jo vull històries, vull literatura, vull elaboració. D’una banda, perquè per parlar del present estricte es necessita que passi un cert temps, es necessita distància temporal. D’una altra, perquè per saber del Cas Palau o de la corrupció del PP ja tenim els diaris i els mitjans, per bé i per mal. La literatura és una altra cosa i ha d’estar per damunt de la mimesi estricta. Si no, s’esdevé una crònica. I una crònica, ja ho deia Aristòtil quan distingia entre "èpica" i "historiografia", és un gènere diferent. Molt respectable, però diferent. 

NS: El narrador cita pel·lícules del gènere negre com a referència o potser com a oracle. Aquestes referències volen ser una declaració de principis (o de preferències)? Com explicaries la relació entre cinema i literatura negres?

AMV: A veure. Jo sóc un animal cinematogràfic, una malalta de cine. Tothom que em coneix bé comprèn perfectament la utilització que he fet del cine a la novel·la. Jo penso en clau de cine. Davant de fets i coses de la vida real, evoco escenes de cine i les cito constantment. Ho faig sempre, sempre. En això, sóc com el meu protagonista. 

Ara bé, en la novel·la no és que hagi intentat imitar-me a mi mateixa. El tema està plenament justificat. El personatge no ha viscut, és un home que ha passat per la vida com un fantasma, sense experiències, tancat a casa. Tot el que sap ho sap de rebot, a través del cinema o de la literatura. Per tant, no és estrany que tingui els pensaments que té. Són els únics referents que coneix. 

Quant a preferències... Home, no negaré que Hitchcock m’encanta, perquè m’encanta el suspens i la tensió. Sense suspens, incògnites i tensió, per a mi el gènere negre no té sentit. Ara bé, no totes les pel·lícules que cito m’agraden ni són les meves preferides. "Un dels nostres" de l'Scorsese no és a la llista de les meves preferències (i que em perdonin els fans). He emprat els títols que em lligaven amb l’acció i la trama. 

NS: Els miralls juguen un paper important a la novel·la que comença amb una cita del pròleg de Mirall trencat de la Mercè Rodoreda. En quina mesura t'han inspirat l'obra o l'autora?

AMV: Ara diré una frase una mica tòpica, però en la qual hi crec. Tots nosaltres som el que hem llegit (i vist al cine, a la tele, en un museu). Creixem i aprenem en cada lectura, fins i tot en les que no ens han agradat. Com que conec prou l’obra de Rodoreda, és evident que em deu haver influenciat. No sóc conscient de la seva influència en "La dona de gris", però segur que hi és. Possiblement en els detalls, en la simbologia atorgada als objectes (el mirall, el mocador, la llibreta, el perfum). 

La citació del mirall era una de les citacions possibles, atès que el motiu del mirall és un motiu literari d’amplíssima tradició (ja en l’antiguitat). Només cal pensar en les paraules de Saint-Réal, que encapçalen precisament "Mirall trencat" de Rodoreda: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin. 

En podia haver triat una altra, però el meu cor no m’ho permetia. No podia renunciar al plaer d’usar el pròleg de Mirall trencat, un pròleg importantíssim, on Rodoreda fa una declaració de principis impressionant i on esbossa en poques paraules el gruix de la seva teoria literària. 

NS: Parlant d’autores: trobes que hi ha diferència en el tractament de la negror entre escriptors i escriptores? I entre lectors i lectores? El gènere és alguna cosa significativa per a tu?

AMV: Voldria respondre que no, que no hi ha diferència. Però una mica sí que existeix. No dic que sigui una enorme diferència, però alguna cosa sí que detecto. Evidentment, hi ha de tot al món, però, grosso modo, les dones semblen més preocupades per les coses de l’esperit. Menys màfia, menys crim organitzat, menys matar per poder o per sexe. No és una norma fixa, però... 

Em preguntes si el gènere és alguna cosa significativa per a mi? Home, però si dedico la meitat de la vida a potenciar-lo, divulgar-lo i defensar-lo. I tant! Sóc lectora del gènere des que tinc ús de raó! I sobretot em preocupa elevar el seu nivell, convèncer certs sectors de la societat que una novel·la de gènere (negre, fantàstic, ciència-ficció, el que sigui) pot ser una obra magna de la literatura. 

NS: A la novel·la negra en català publicada ens els darrers anys: què li falta? Li sobra res? 

AMV: Li falta recorregut, tradició i autoestima. Li falta ressò públic i lectors convençuts. Què li sobra? No ho sé. Potser li sobra prudència. Hem de ser més agosarats. 

NS: Quines novel·les de gènere negre (o gris) consideres de lectura obligada per a les persones que s'hi volen dedicar? (O per als amants i fans).

AMV: Ui, això no t’ho puc respondre sense ser inexacta i deixar-me moltes coses. El que diria és que la gent intentés ser eclèctica i llegir molts autors diferents, d’èpoques, estils i procedències. Només així podrà anar fent-se una composició de lloc i una cultura pròpia com a coneixedor i consumidor. 

NS: Acaba aquestes frases amb el mínim de paraules possibles:

-La novel·la que més cops he rellegit és... no deu ser una novel·la, segurament és algun relat dels meus autors de capçalera. 

-El llibre que mai no llegiria és... cap llibre d’autoajuda o cosa similar. 

-La darrera pel·lícula que he vist al cinema és... Buf. Em fa vergonya, però darrerament no trobo temps per anar-hi, la qual cosa em té desesperada. La darrera que vaig veure al cine va ser Blue Jasmine, de Woody Allen. 

-La democràcia és... una deessa que ens fan adorar com si fos intocable i sense explorar-ne els defectes. I en té, i molts. 

-La televisió és... per a mi un gran motiu de distracció, que m’ha ajudat a confegir el meu imaginari. 

-Lenin, Freud o Kafka: qui ha estat més decisiu? Més decisiu per a què?, et contrapregunto. Freud ha canviat la manera d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos, per més superat que estigui en molts aspectes. Però, és clar, Lenin va canviar el món. 

NS.: I per acabar... quin llibre és dalt de tot dels llibres de la teva tauleta de nit?

AMV: Estic llegint Vertigen, de l'Empar Marco i l'Esperança Camps. Però ja l’estic acabant. Després, hauré de triar entre una muntanya de llibres que fan cua.