dijous, 28 de setembre del 2017

La muerte en el pantano

Resultat d'imatges de llac petit terrassa

La casualidad ha querido que al final de este verano le haya mandado al editor una novela negra, muy negra, inspirada vagamente en "El rojo y el negro" de Stendhal que empieza en un pantano, en donde alguien, una noche, lanza un cuerpo en las aguas turbias. En la novela, el asesino consigue que el cuerpo desaparezca para siempre. Hablo de casualidad porqué, por las mismas fechas en que yo mandé el original al editor, ocurrió un crimen en un pantano de Gerona. Los cuerpos han aparecido ahora. En la realidad, pues, el posible culpable no se salió con la suya. Uno de los dos cuerpos ha flotado porqué las aguas están demasiado bajas. Lo que está ocurriendo con las reservas de agua es dramático, pero el estado de lo político nos está ocultando este drama, otra vez.

Cuando empecé a escribir mi relato me puse enfrente la fotografía en blanco y negro de un cuerpo recién sacado de un embalse. En los años setenta. El cuerpo, medio desnudo, está echado encima de una roca de la orilla. Siete agentes de la Guardia Civil lo rodean, hieráticos, y el espectador escucha el silencio de la escena aunque sea en una fotografía, que ya es silenciosa de por sí. Los siete agentes están de pie, como estátuas o como columnas, solemnes. Un semicírculo de policías alrededor del muerto.

Es la España en blanco y negro de mi niñez. Algunos de mis recuerdos de los setenta son así, como una fotografía de prensa, blanco y negro adusto, sobrio. Pocos grises, y esa trama gorda de puntos. También recuerdo una tarde, volviendo en el coche de mi padre por una carretera del Montseny (a él le gustaba ir a pasar el día en Santa Fe). Había niebla. Posiblemente había menos niebla en la realidad que en mi recuerdo. Y enmedio de la niebla aparecieron dos tricornios y unas capas grises, robustas, casi pétreas. Hubo un accidente y los guardias civiles andaban casi tan desorientados como mi padre, que tuvo que pegar un frenazo y se llevó un susto de muerte con la aparición de las siluetas sombrías, siniestras, surgiendo de la telaraña de vapor blanco que se arrastraba por el asfalto.

Las imágenes de hoy, en el pantano de Gerona, son en color. Hay algo demasiado obvio, demasiado común. El blanco y el negro son una abstracción maravillosa que da un contenido metafísico a lo que cuenta. El color, con su derroche de matices y de tonos, no contiene poesía alguna. La imagen de los policías de hoy, investigando en el pantano gerundense, no me serviría para iniciar una narración. Quizás me estoy haciendo más mayor de lo que yo contemplo. Quizás sea eso.

Vuelvo a mirar la fotografía de los setenta, la de los guardias civiles custodiando el cuerpo difunto. El fotógrafo (quizás el octavo guardia civil, como un alien) la tomó desde bastante lejos. Hay un pudor evidente, un respeto callado por el muerto. Eso fué así durante muchos años, hasta que la prensa prefirió mostrar el detalle, la herida abierta por donde brota la sangre, el rostro desfigurado, el dolor en primera plana. Y nos habituamos a ello. Vemos tres cuerpos de niños rebentados por una bomba en Irak mientras cenamos una pizza peperoni, podemos contemplar con detalle sus cabecitas echadas en la tierra, las cabecitas rapadas, las orejas ensangrentadas, el gesto cancelado de sus manitas.

A mi me impresiona más el cuerpo en blanco y negro de un hombre ahogado en los años setenta. Será quizás porqué la distancia del fotógrafo y la imprecisión de la imagen me permiten sentir el horror de otra forma, más verdadera, más profunda y más tremenda. Podría ser mi cuerpo, ese cuerpo muerto encima de la roca, custodiado por siete policías estáticos y detenidos para siempre en un tiempo de brumas que es hoy, también.


diumenge, 24 de setembre del 2017

Perifèria

Resultat d'imatges de verdum charlot

La col·lecció Crims.cat acaba de presentar un recull de contes titulat "Barcelona: viatge a la perifèria criminal". Com que he participat en el recull amb un conte escrit especialment per a l'ocasió, no diré res del contingut, no seria gaire ètic. Tan sols diré que és divers i que conté els perills i les virtuts dels reculls. Els editors del recull, l'Àlex Martín i en Sebastià Bennassar, ens van encarregar a cadascun dels narradors un relat sobre un dels 10 barris de la perifèria de Barcelona. Explicaré, això sí, la meva relació amb la perifèria. Si non è vero, è ben trobato.

Com que vaig néixer durant el franquisme, el 1964, el meu pare va buscar-me una escola que no fos del règim, i així vaig anar a parar en una escola de Sarrià, el Costa i Llobera. El Costa i Llobera (avui incorporat a la xarxa d'escoles públiques de l'estat) era llavors una escola de nens rics que en becava alguns de pobres. Pobres com ara jo. Entre els meus companys hi havia fills de grans industrials i de diversos prohoms del país. En Sandro Rosell i jo vam ser companys de classe. Fins a vuitè d'EGB. En arribar a vuitè, passàvem a fer la secundària, que llavors s'anomenava BUP. Per al BUP, els becaris ja no teníem dret a beca i calia pagar la quota trinco-trinco. El meu pare, que llavors passava per una de les seves moltes males èpoques de diners, em va plantejar la dificultat i jo vaig acceptar: me'n vaig anar a l'institut públic del barri. Això era a l'any 1978, en Franco havia mort poc abans i, a Espanya, es respirava un aire diferent.

El barri on vivíem no era a la perifèria de Barcelona, però era a tocar de la frontera amb la perifèria. Allà vaig descobrir-la, i vaig fer amistat amb companys de classe que venien de l'altra banda, de la perifèria de veritat. El meu millor amic, a primer de BUP, era un adolescent que es deia Emilio, fill d'emigrants d'un poblet de Teruel. Escorihuela. Ara, l'Emilio és militar. La darrera vegada que ens vam veure havia arribat a Tinent d'artilleria. El primer cop que vaig anar a berenar a casa seva vaig descobrir que vivia com jo, de lloguer en un pis molt semblant al meu. Era un pis petit, en un bloc. Era un pis com el meu. No s'assemblava de res a les mansions dels meus antics companys de l'escola Costa i Llobera, enormes i luxoses. Allà, a casa de l'Emilio, vaig descobrir qui era jo i qui eren "els meus". I des de llavors que ho he tingut clar.

L'Emilio tenia un cosí que vivia més enllà de la Verneda, tocant a Sant Adrià. A vegades anàvem a veure'l, a les tardes. Anàvem per l'Avinguda de Guipúscoa enllà i després passàvem pel Pont del Treball, i llavors ens aturàvem a mirar les barraques que hi havia al dessota del pont, un garbuix de xaboles que recordo grises, infinites, un altre món que també era el nostre, vides i més vides, vides com nosaltres. Recordo aquella imatge zenital sempre en penombra i amb fred, com si sempre que hi hagués passat fos un capvespre d'hivern.

Poc més enllà, en un bloc a l'altra banda del riu, hi creixia un altre adolescent que es deia Javier Pérez Andújar, al qui vaig tardar molts anys a conèixer. Quan es va fer gran, en Javier va posar en paraules la vida als blocs de la perifèria i ho va fer amb una prosa tan bella que només puc agrair-la perquè mai no s'ha escrit res tan bell a Catalunya.

Quan em vaig posar a escriure el meu conte per a aquest recull, vaig recordar el Pont del Treball i uns quants altres episodis de la meva vida, i vaig rellegir els "Paseos con mi madre" del Pérez Andújar. Vaig llegir d'altres textos sobre la perifèria, sobre el concepte. I vaig recordar una cançó força ximpleta dels Catarres, que són un grup de pop català (què es pot esperar del pop català?) que té un vers així: "jo que sempre he defensat els productes de la terra, m'he enamorat d'una choni de Castefa". Qui va escriure el vers ¿va considerar que les noies de Castelldefels no són "productes de la terra"?. Pensa que aquestes noies són estrangeres? L'estupidesa, ai, l'estupidesa...!

L'ascensor social (la Catalunya d'acollida i d'oportunitats per a tots) es va avariar primer que enlloc a les perifèries. I després a gairebé tot arreu. Però els qui van néixer a les barraques i a la perifèria en general són tan productes de la terra com els senyorets de l'Eixample, de Gràcia i del Guinardó. Caldria parlar dels catalans pobres, un tema que donaria per a un altre recull de contes. La qüestió, per tant és: per què els Catarres diuen aquest vers? La meva resposta va ser escriure un conte sobre el barri que em van assignar que tracta d'un fantasma que s'apareix de tant en tant. Els fantasmes són això: els invisibles. I els que, quan es fan visibles, espanten.

Crec que és per això que en Javier Pérez Andújar va molestar tants catalans bons quan li van encarregar de fer de pregoner de la Festa Major de Barcelona: perquè el seu discurs no encaixa ni en el discurs de la burgesia catalana ni en el de l'esquerra clàssica catalana. El seu discurs destil·la un anarquisme feliç que els descol·loca a tots dos. Això és el que diu en Pérez Andújar: que ser perifèric no és una desgràcia, si no una forma de resistència.

El meu personatge, el del conte, és un perifèric que és un pallasso. La sort em va acompanyar, i vaig trobar "el payaso torero", àlias Charlot, i de nom Carmelo Tusquellas, un emigrant de Vic que va fer fortuna a la plaça de toros de Las Arenas de Barcelona als anys 20 del segle passat  amb un número còmic, disfressat de Charlot. Vaig pensar que Carmelo Tusquellas tenia alguna cosa d'anarquista: disfressat com Chaplin, fent pallassades amb toros (més aviat vaquillas) a l'arena. Un cop mort, em vaig dir, en Tusquellas segur que va continuar anarquista i que va desobeir les exigències de la mort, i que és prou capaç de fer aparèixer el seu ectoplasma allà on li plagui. Però amb preferència per fer-lo aparèixer a la perifèria on va viure.

La perifèria és el no-lloc per excel·lència, la frontera abans del no-res. També hi ha la perifèria mental, i la perifèria política: avui en dia, els catalans federalistes hem estat enviats a la perifèria. La perifèria és això que diu en Pérez Andújar: és la resistència. D'això tracta el meu conte en aquest recull.

Tothom idealitza els paisatges de la joventut. Jo tinc idealitzada la meva perifèria, la del barri més enllà de la Verneda on anava a les tardes amb el meu amic Emilio, el de Teruel, el qui avui és militar i tracta amb míssils i coets. M'agradaria molt retrobar-lo ara, quan ja deu tenir tants o més cabells blancs que jo. Segur que ens riuríem de tot: de la comèdia de la vida adulta, de les velles trifulques a l'institut, dels polítics que hem hagut de sofrir tota la vida, dels qui parlen de la perifèria sense tenir-ne ni puta idea.

També parlaríem d'aquells diumenges a la tarda en què anàvem a la Casa de Teruel, al capdavall del Clot, a lligar amb les noies (jo sempre vaig fracassar i tu algun cop vas clavar-la, cabrón). I després parlarem del morts, al final.

Resultat d'imatges de barcelona viatge a la periferia criminal

https://youtu.be/hp5epzMM3QM

dimecres, 13 de setembre del 2017

Els 50 orangutans d'en Carbó

Resultat d'imatges de els orangutans males herbes

En aquest país tan procliu a les dates històriques i les efemèrides, avui, jo en celebro una. No té prou categoria per ascendir a data històrica del "poble" de Catalunya, perquè és una efemèride íntima. La intimitat és aquella part de la vida privada que es comparteix amb algú, i avui jo la comparteixo amb en Joaquim Carbó.

Avui fa 50 anys que es va publicar "Els orangutans", la primera novel·la que vaig llegir d'en Joaquim. Per celebrar-ho, l'editorial Males herbes l'ha reeditada. Males herbes és una d'aquestes editorials anomenades petites, una editorial de literatura literària, una de les que cal tenir en compte quan es parla de la literatura entesa com un art que pretén anar més enllà de l'entreteniment (cada cop que sento parlar de literatura d'entreteniment me'n recordo d'en Thomas Ligotti i de l'Albert Serra, que fan de mal agermanar, però tots dos coincideixen en dir que: quan em vull entretenir, em poso a mirar tele-basura, i dic tele-basura a consciència, perquè tele-escombraries sona massa carrincló, sona a telenotícies de Tv3).

Cinquanta anys dels orangutans! I un calfred em corre esquena avall i penso en el temps i els seus contraris, l'eternitat i les teories de l'univers quàntic i tot això, aquell univers en el qual no hi ha temps i els esdeveniments s'esdevenen sempre, infinitament, l'univers on jo sóc un esdeveniment i prou, un animalet que, per un error de l'evolució, ha adquirit un excés de consciència i se sent especial. Cinquanta anys, quasi res, quasi no-res. Com en l'univers quàntic, "Els orangutans" es publica una altra vegada i en Joaquim Carbó ho anuncia una altra vegada, i torna a tenir a les mans les proves d'impremta i la primícia de l'edició, i ara veurem què fa la crítica i el públic lector.

Amb en Joaquim Carbó hi tinc una relació completament especial. Era una amic de la mare, però la casualitat -jo sempre he cregut que fou la casualitat- va fer que fóssim veïns. Tot i que també érem veïns d'una manera especial. El balcó del pis de casa dels pares donava a l'interior d'una illa de cases, i al bloc de l'altra banda hi havia un àtic que la mare m'assenyalava i em deia: allà hi viu en Joaquim Carbó, que és un escriptor. A vegades em deia: avui en Carbó a sortit a la terrassa, a regar les plantes. Jo mirava l'àtic d'en Carbó i en Carbó ja no hi era. Me l'imaginava tancat a dins, davant la màquina d'escriure.

"Els orangutans" no és novel·la per a un nen de 13 anys, però saber que l'escriptor és amic de la mare fa que no te'n puguis estar de llegir-la. Tampoc no és novel·la per a un nen de 50 que busca entreteniment en els llibres, però això és una altra qüestió. Com és fàcil de comprendre, als 13 no vaig comprendre ni un borrall dels orangutans d'en Carbó, de manera que la vaig haver de rellegir uns quants anys més tard, quan sí que vaig començar a entendre. I si ara la rellegeixo, en l'edició de Males herbes, espero que l'acabi de comprendre del tot. La vaig llegir poc després o poc abans de llegir "El martell" d'en Jordi Sarsanedas, i aquestes dues lectures se m'han quedat per sempre, com la cicatriu d'una ferida que es nega a dissoldre's, com les ferides de bala, com les d'una punyalada. "El martell" es podria tornar a editar, també, i la podria reeditar una editorial de "novel·la negra" perquè si no è vero è ben trobato i a més a més els faria una bona repassada a moltes de les novel·les negres d'avui, que potser són negres però no són novel·les.

"Els orangutans", que no la vaig entendre als 13, em va avisar: la vida va en sèrio i no és bonica. És interessant, això sí, però bonic i interessant són dos conceptes molt diferents. I si la vida és interessant ho és perquè hi ha hagut qui ha dedicat la vida a l'art, o a l'amor a l'art, tot i que una cosa i l'altra no són, tampoc, la mateixa cosa. "Els orangutans" és un retrat generacional, d'una generació anterior a la meva per ben poc. I a dia d'avui -llegida avui- aquella generació ens va explicar coses per a qui se les vulgui escoltar. Per al qui les vulgui llegir.

Jo tendeixo a creure que cada generació és una mica pitjor que l'anterior, una mica més banal, una mica més ignorant, una mica més acomodada i una mica més cofoia, per més contradictori que sembli sentir-se cofoi en la ignorància. Però no és contradictori, perquè una cosa du a l'altra. Tant en Carbó con en Sarsanedas li van dir moltes coses a aquell noiet que vaig ser, i que volia saber de què tractava la vida humana que és la vida dels adults. O dels mig adults, que és el que explica "Els orangutans". Durant molts anys, vaig pensar que "Els orangutans" era això, la meva primera lectura de les coses adultes. I ho continuo pensant. D'en Carbó vaig passar a Pavese, i de Pavese a Camus, i de Camus a Norman Mailer. I un dia... Faulkner! I després de Faulkner, Henry Miller, i de Miller a Rimbaud i de Rimbaud (vès per on! ) a Lovecraft, i després Robert W. Chambers... un caos de veres, dintre del qual hi ha la fascinació incombustible per Vargas Llosa. Al mateix temps, però, també llegia les aventures d'en Pere Vidal de "La casa sota la sorra" al Cavall Fort. El meu pare no era un home gaire amant de la literatura, tot sigui dit, però comprava literatura catalana per aquell patriotisme d'aquelles èpoques, quan d'un llibre d'en Pedrolo se'n venien 30.000 exemplars. El meu pare comprava els llibres però no se'ls llegia. Llegia pamflets polítics, això sí, i els llegia en abundància. En aquell temps es començava a gestar el desastre que ara ha parit, després del llarg embaràs de la burra patriòtica.

"Els orangutans" d'en Carbó són a la gènesi de la meva biografia lectora, que és la biografia de la qual n'estic més content, l'únic capítol de la meva biografia que no lamento, l'únic que no m'avergonyeix. Tot i haver llegit molta púrria i no haver llegit molta literatura necessària, me'n sento moderadament satisfet. Em passa com li passava a en Borges (perdó per la immodèstia): estic més orgullós de les coses llegides que no pas de les coses escrites. I això ho dic de cor.

I si parlem del cor -i dels atributs anímics que se li atribueixen a aquest òrgan-, li dec una abraçada cordial a en Joaquim Carbó, als seus orangutans i a d'altres qüestions que ara no toquen.

Diu en Carbó que es va passar a la literatura infantil perquè volia fer lectors joves, per aquest imperatiu moral i cultural. Espero no pertorbar-lo gaire si li dic que va fer un lector amb "Els orangutans".