La memòria negra, negra i catalana

La darrera xerrada que he anat a fer sobre novel·la negra, al club de lectura d'una biblioteca del Maresme, em va servir per confirmar algunes tesis sobre la relació entre la literatura i la història. Parlo de literatura catalana i d'història catalana, perquè és el que conec. La conversa va arrencar parlant de ficció, de propostes novel·lístiques que anaven des de Ramiro Pinilla a Sebastià Bennassar, de Vázquez Montalbán a Alfonso Sastre. Hi hagués pogut afegir el darrer premi Agustí Vehí, "Els ossos soterrats" d'en Silvestre Vilaplana, perquè hi hauria escaigut molt bé.

Vaig tardar en comprendre que el meu inconscient m'havia traït, i que havia mostrat la meva predilecció pel gènere negre quan revisa la història, més que quan parla d'un present desproveït de perspectiva i d'anàlisi interessant. Deu ser per això que vaig incloure a la llista de les meves preferències literàries un títol gens negre com és "Les històries naturals" d'en Joan Perucho. Però en Perucho sempre el tinc acollit dins del meu cap -fins al punt que temo que un dia d'aquests no comenci a sentir la seva veu quan m'adormo o poc abans de desvetllar-me.

Les persones que van acudir a la cita de la biblioteca eren, majoritàriament, d'una "certa edat", com se sol dir. A aquestes persones la revisió de la història els interessa. Molt. Perquè vivim en un país que no paeix la història i això dol més quan et fas gran i comences a sospitar que no hi ha remei. Si ens agafés un psiquiatra capaç de tractar col·lectius "nacionals" o regionals o autonòmics, enviaria Catalunya a teràpia urgent -o al manicomi. De la guerra civil espanyola ençà, sembla que els episodis es cloguin per decret però sense haver fet la bugada que la salut demana. Per poc que gratis, surt el dolor. Fa pocs dies i en una altra banda m'explicaven una "anècdota", referida a un poblet de Terol: quan van entrar les tropes de Franco, van rapar la dona d'un anarquista, li van administrar un laxant poderós i la van fer desfilar carrer Major amunt i carrer Major avall. Un espectacle per celebrar la victòria del feixisme. Això va passar a Terol, hi insisteixo. I hi ha relats semblants referits a Granada, Badajoz, Jaén, Madrid, Astúries, Huesca, Córdoba... una guerra contra Catalunya?

Ara, en temps de reivindicació nacionalista i de sobriranisme, hi ha un interès estrany en passar per alt el sentit i les conseqüències de la guerra civil (parlo de la guerra de 1936 a 1939, per si de cas algú ja havia caigut al parany). Hi ha veus -cíniques o grotesques- que diuen que la guerra que cal tenir en compte és una de molt anterior, que es recorda més o menys per força gràcies a l'efemèride de l'11 de setembre de 1714. Per què s'entesten tant els uns com els altres en enviar a l'oblit la guerra del general Franco i de la burgesia contra la classe obrera? I per què s'obsedeixen en explicar l'Alzamiento Nacional com una guerra d'Espanya contra Catalunya quan això no s'ha esdevingut mai -ni tan sols el tediós i obscur 1714?

Sigui com sigui, la salut mental col·lectiva no s'afavoreix amb mentides ni amb oblits ni amb tergiversacions barroeres. La història no explicada i silenciada es converteix en un tumor col·lectiu, en una bola d'insania allotjada al cor d'una societat. Tal com diria un psiquiatra, allò que cal és expressar-se, parlar, explicar. Per poder repensar, per poder reviure i reformular. Joan Perucho va fer una obra genial amb "Les històries naturals" perquè repensa, reescriu i qüestiona el lector. Parla de les guerres carlines, és clar, però més val això que la literatura oblidadissa i despistada que veiem tants cops escrita en català, fins i tot sota l'etiqueta del "gènere negre".  En aquest sentit, en Vilaplana escriu un text que cal llegir atentament: memòria i oblit, ossos soterrats en fosses comunes. A la guerra que va acabar el 1939 i no a la 1714, en què ningú no sap dir-nos qui lluitava contra qui, quines eren les ideologies enfrontades, quins els territoris de la comtesa. (Al Fossar de les Moreres, per cert, no hi ha cap mort de 1714).

Es troba a faltar una novel·lística que ajudi el lector català a repensar la història recent. La que va des de 1939 fins als nostres dies, la que qüestiona la transició. Per aquets dies tinc damunt la taula una novel·la excel·lent (i no negra) de l'Ignacio Martínez de Pisón, "El día de mañana" (Seix Barral, 2011) en què pregunta per la transició a Catalunya, sobretot a Barcelona. M'ha semblat un text brillant per qüestions literàries, però també perquè ajuda a repensar on som i des d'on venim per ser on som. Martínez de Pisón, nascut a Zaragoza (o "Saragossa" pels amics de canviar els topònims i que s'ofenen quan algú, parlant en castellà, diu "Lérida") parla d'immigració aragonesa a Catalunya. Parla del mite de la "integració" i del mite de la "terra d'acollida", parla d'un home que esdevé confident de la Brigada Social, de la Barcelona dels anys 60 i 70, que és la Barcelona de la meva infantesa. "El día de mañana" és una novel·la que contribueix a la salut col·lectiva dels catalans, malgrat que a molts catalans no els agradarà veure's retratats allà. Per això necessitem aquesta mena de textos, aquesta literatura. O bé el psiquiatra col·lectiu (i argentí?).

És possible que la distorsió sobiranista de la política catalana estigui impedint una revisió sana de la història recent. El més dramàtic, però, és que la major part de la literatura catalana que es publica avui contribueix al desastre. Quan la literatura (o l'art, en general) es doblega davant del discurs dels polítics al poder, deixa de ser literatura i deixa de ser art, i esdevé una crossa de la propaganda. Una crossa lamentable. Jo diria que aquesta actitud, tan vergonyosament generalitzada, és la responsable de què ens trobem amb una producció novel·lística xarona, dèbil, incapaç, ridícula i avorrida. I terminal, per desgràcia. Els qui escriuen novel·la cofoia, xiroia i amable amb el poder no deuen sospitar que estan liquidant la literatura catalana. Imbuïts de l'esperit de les desfilades amb uniforme, deuen sentir (que no pensar) que contribueixen a un causa noble. 

Acabo aquest text amb la cita d'un article del professor Jordi Llovet, extraordinàriament lúcid, on cita George Orwell, un altre lúcid. Lucidesa al quadrat:

Diu Orwell: “Una societat esdevé totalitària quan la seva estructura es torna manifestament artificial... La simple prevalença de determinades idees pot escampar una mena de verí que fa impossible abordar un tema rere l’altre amb propòsits literaris... Sempre que s’imposa una ortodòxia deixa d’haver-hi bona literatura”. 

I diu Llovet: "Catalunya! TV3! Independentisme de gresca i processó uniformada! Llegiu a fons aquest article dins el nostre llibre d’avui, i potser hi trobareu una de les causes, només una, del panorama eixorc, lànguid, desolat, pobrissó, indulgent, anèmic i esvaït no solament de la nostra literatura actual —la poesia n’és una excepció, com molt bé em va dir Marc Romera, que n’edita i en fa de molt bona—, sinó de tot l’àmbit cultural. Si jo fos marxant a Prades i conseller de Cultura en aquests moments —cosa del tot improbable—, no exportaria els castellers a l’Orient; importaria a Catalunya el bo i millor del que encara es fa, no a Espanya, però sí a la resta del continent".

Elle i Paul Verhoeven

La primera cinta d'en Paul Verhoeven que vaig veure fou "El quart home", una cinta provocadora i angoixant, d'estètica molt barroca, i amb una banda sonora excepcional. Això va passar al cinema Verdi fa molts anys, el 1983, quan encara només hi havia una sala però era àmplia, còmode, tranquil·la. A l'entrada no es venien crispetes, només hi venien entrades per la sala. A la setmana següent hi vaig tornar, aquest cop acompanyat. Jo encara estava estudiant Magisteri i la col·lega de classe que va venir amb mi mai més no va voler acompanyar-me al cinema -ni enlloc. Verhoeven no és un director per a mestres de primària vocacionals, sens dubte. (Curiositats de la vida: actualment, ella no fa de mestra, i jo sí).

A mi sí que em va agradar la cinta, i em vaig anotar el nom del director. I el de l'actor protagonista, un encara força jove Jeroen Krabbé que després ha fet de tot, incloent-hi un malvat de James Bond. A "El quart home " (Die Vierde Man), Verhoeven aborda el tòpic de la dona fatal i de l'escriptor alcoholitzat amb energia i originalitat, però sense sortir-se dels límits que imposa el cinema negre. Però tot i així, en la seva imatgeria ja pressagiava una voluntat transgressora i un gust especial per la provocació visual. A la primera seqüència, l'actor s'alça del llit i avança de dret vers la càmera (o el rostre de l'espectador). Com que va nu, els seus genitals acaben ocupant la pantalla.

La carrera de Verhoeven és curiosa, rica i accidentada, plena d'encerts i de cintes d'encàrrec fetes a Hollywood, on la seva creativitat va quedar constrenyida pels paràmetres del cinema comercial nord-americà. Va dirigir obres de ciència ficció correctes, entre les quals "Total recall" (Desafío total, amb Arnold Schwarzenegger) i d'altres peces de gran èxit, com "Instinto básico", amb Sharon Stone. Té una pila de fans que el coneixen per "Starship Troopers", que és una incursió a la ciència-ficció de sèrie B amb insectes dolents i gegantins que sembla un video-joc estúpid. Qui coneix Verhoeven intueix quines aportacions personals del director hi ha en aquests films, però només ho intueix.

Després de quatre anys de silenci, Paul Verhoeven presenta "Elle", amb una Isabelle Huppert que, un cop superats els seixanta, sembla més poderosa i més inquietant que mai. A "Elle", Verhoeven deu haver trobat més llibertat creativa: la producció és europea i malgrat una indiscutible voluntat comercial, la pel·lícula circula pels marges dels gèneres, juga a fregar el ridícul i s'arrisca constanment amb tòpics, bromes i cites.

[No sempre que un personatge mira per una finestra què fan els veïns estem citant Hitchcock, em diu un amic, amb sarcasme. És cert. Però en aquest cas sí, tot i que Verhoeven, més que homenatjar el mestre del suspense americà, diria que se'n burla.] 

"Elle" és una cinta densa, de més de 2 hores de durada. Exposa una societat brutalment sexualitzada, però el sexe que explica és una forma de dominació, de sotmetiment i d'explotació de l'altre sense escrúpols, més enllà de qualsevol vestigi d'ètica. Ens explica que vivim en un món de llops (deu ser per això que la productora es diu "Entre chien et loup"?) que s'expressen per la sexualitat com una eina tan sofisticada com animalitzada (si això és possible). Verhoeven no s'estalvia la provocació i, en un món progressivament bèstia però alhora cada cop més hipòcrita i més beat, recupera l'instint transgressor i se la juga: pot ser que a una dona violada li agradi ser violada i desitgi que li torni a passar? Es poden trastocar els rols de víctima i agressor? Quins vincles secrets uneixen la presa i el llop que l'ha escollida? O és la presa qui ha escollit el seu llop?

El discurs d'"Elle" podria ser erràtic, perquè en la seva ànima barroca Verhoeven tal vegada vol tocar massa pals: es parla de determinisme i genètica, de classes i de jerarquies socials, de joves, adults i vells, d'amos i empleats, gerontofília i necrofília, de la indústria del video-joc, de l'ús de les emocions virtuals, de creients i d'ateus, es parla de Freud amb una certa lleugeresa i es fa un retrat brutal de la família com a origen del mal. Sense concessions de cap mena, sense cap oportunitat per a l'optimisme ni l'esperança. El final -una paròdia del happy end rodada en un cementiri de Paris- és gairebé una escopinada a la cara de la mentalitat burgesa triomfadora a Occident: només ens entendrem i ens respectarem després de morts?

Malgrat el barroquisme i un cert to naïf (trobo que són compatibles), "Elle" és una cinta que connecta amb un cinema quasi extingit, que s'adreça a l'espectador mirant-lo de cara. Un cinema de la mala llet que podria ser la millor pel·lícula de terror d'enguany. Sense zombis ni vampirs ni monstres abissals. No és per casualitat que "Elle" conté la millor caracterització d'un cadàver al tanatori que mai he vist al cinema: el maquillatge del pare mort és tan naturalista que hom es qüestiona la ficció i el joc de la versemblança. I si no, ja m'ho diran.

Negra i estranya

Fa uns dies, la Mireia Llinàs (Els enemics silenciosos, Columna, 2016) i un servidor vam anar a la Biblioteca La Bòbila, de l'Hospitalet de Llobregat, a parlar de la relació entre el gènere negre i el fantàstic. No cal argumentar la selecció dels autors i del tema: tant a la seva opera prima com a "Besòs Mar" (i a "Aire brut") hem afegit l'element fantàstic a una narració que situa el punt de partida en el negre i/o policial: la investigació d'un crim. L'hi hem afegit sense manies ni prevencions, amb convicció.

La conversa amb en Jordi Canal, que ens conduïa, va prendre vida pròpia, i la majoria dels apunts que duia no van ser exposats. És més: la llibreta on els havia anotat es va quedar dins de la motxila, i la motxila en un racó de la sala. Ara, passats un dies, retrobo aquells apunts i me n'adono que estaria bé donar-los una mica de visibilitat.

Allà hi duia unes anotacions extretes de Todorov, aquell crític estructuralista francès (però búlgar) que estava molt de moda fa trenta o quaranta anys. Todorov proposava una divisió dels contes del sobrenatural en tres categories: el meravellós, en què no és possible cap explicació racional dels fenòmens sobrenatuals (La Bíblia); l'estrany, en què sí és possible (La invención de Morel), i el fantàstic, en què la narració dubta sense poder decidir-se entre l'explicació racional i la sobrenatural (The Turn of the Screw).

[Segons Todorov, "Besòs Mar" seria un text fantàstic i "Aire Brut" un exemple de l'estrany amb elements del meravellós] 

Per raons no atribuïbles a Todorov, les nomenclatures "estrany" i "meravellós" han quedat força restringides i semblen pròpies només d'un discurs massa acadèmic, mentre que el terme "fantàstic" ha sobreviscut a força de devorar els altres, menys afortunats. "Fantàstic", doncs, sembla que inclou els altres i es converteix en el sinònim exitós de "sobrenatural" (paraula amb poc ús o fins i tot menyspreada en certs cercles). Fa unes setmanes, una autora del gènere negre que té un blog lamentava que els autors d'aquest gènere visquin sota la sospita de ser individus obscurs i pèrfids. No cal que li digui com ens deuen veure als qui escrivim negre i sobrenatural.

M'evito de caure al tòpic d'explicar que l'origen del relat negre és al mateix territori que el fantàstic (de l'estrany, en realitat) i tota aquella cançoneta vella i coneguda sobre el relat de Poe "Els assassinats del carrer de la Morgue". Sherlock Holmes també transita l'estrany amb reincidència, i especialment a "El gos dels Baskerville" (un altre exemple quasi tediós de tan repetit).

Els puristes i els ortodoxos diran que la gran novel·la negra americana de l'edat d'or del negre americà mai no va posar ni un peu al sobrenatural, i que tampoc surt dels exemples anteriors. Tenen raó. I no obstant la raó, La Cua de Palla va incloure un novel·la d'en David Ely, "Substituts" que sí que s'endinsa en l'estrany. La novel·la va ser duta al cinema el 1966 ("Seconds"), protagonitzada per en Rock Hudson en una ambientació que tendia cap a la ciència ficció conspiranoica, i que se situa no gaire lluny d'algunes obres de Philip K. Dick. En John Connolly, tant nord-americà i tan fosc com la Coca-cola, usa els elements sobrenaturals amb facilitat, possiblement per explicar que la gènesi del mal té quelcom de metafísic. En el nostre món d'avui, en Jordi Ledesma també s'atansa a l'estrany (o l'insinua) quan diu que, per explicar la realitat, no n'hi ha prou amb el realisme estricte: en Ledesma és més valent -i més artista- que la majoria.

Hom no escull els seus pares ni el país on neix (malgrat que alguns, després, se'n sentin tant cofois que fins es mostren disposats a donar la vida o a fer el ridícul per convertir aquest atzar en destí i en èpica). I, en realitat, tampoc no escull els llibres que llegeix. Almenys els llibres que llegeix durant els anys de formació com a lector. Jo, per exemple, vaig llegir molta novel·la europea i molta de russa abans d'anar a raure a la nord-americana, i no puc evitar ser deixeble d'una tradició novel·lística en què el sobrenatural o l'estrany es fan presents en narratives que no pertanyen precisament al gòtic si no a la sàtira social, o al costumisme o al retrat de determinades classes socials. Parlo de Gògol i de Txèkhov, per exemple, i sobretot de Bulgakov. Però també de Henry James, de Sterne, de Boccaccio, de Borges i dels inevitables llatinoamericans. A la literatura espanyola (incloent-hi la catalana), la simbiosi entre gèneres en la qual hi participa el sobrenatural és molt freqüent (de fet, aquesta opció deu provenir de l'antigor): a banda de les referències més conegudes com puguin ser l'Álvaro Cunqueiro, en Joan Perucho i l'Eduardo Mendoza, hi ha autors d'altres corrents que també han practicat la mescla. Un autor gens classificable en el sobrenatural com l'Alfonso Sastre (el referent del teatre del realisme social) té una novel·la estranya i fascinant, que és "Las noches lúgubres", on s'apropa al vampirisme des d'una perspectiva nova i que, si fos escrita avui, es publicaria -sens dubte- en una col·lecció de novel·la negra.

Estic una mica fatigat de sentir dir (fins i tot en boca de suposats experts i d'autores i autores) que allò que defineix la novel·la negra és un sentit molt agut de la crítica social, i d'aquesta afirmació se'n deriva que la novel·la negra ha de ser estrictament realista -i de vegades ensopidament costumista- com si l'acte creatiu hagués de quedar encorsetat a uns patrons caducats, i com si la imaginació i la gosadia haguessin estat suprimits de la ment dels autors i les autores. Si seguíssim aquest raonament, hauríem de dir que "El Quijote" és una novel·la negra, perquè és una novel·la de crítica social.

Entre els exemples més propers de fusió entre "negre" i "estrany" solc citar William Hjortsberg i el seu "Falling Angel" (1987), traduïda al català i duta al cinema amb el títol de "El cor de l'àngel". Hjorstberg ha estat un dels meu referents recents, ja que "El cor de l'àngel" em sembla una novel·la estrictament negra en la qual, i sense perjudici del realisme negre, es permet de situar Llucifer entre els personatges. Un Llucifer certament enganyós que es passeja pel metro i pel Central Park de la Nova York contemporània (o per Louisiana, en la seva adaptació al cinema).

No és novel·la però sí que beu molt de la literatura: la sèrie televisiva "True Detective" (a la temporada 1) és una passejada per la frontera entre negre i fantàstic (diríem que per l'estrany, per ser més precisos), i tria una opció que a mi m'agrada molt (és l'opció que vaig prendre a "Besòs Mar"): l'estrany és una mirada sobre la idea de "frontera" en sí mateixa: frontera entre gèneres, entre mons i paisatges, entre espais geogràfics, entre "normalitat" i "alteració" mental. (Algú em dirà que això ja ho va fer en Henry James a "The Turn of the Screw" i tindrà tota la raó del món).

[M'estalvio les referències al cinema, quasi infinites, en què negre i fantàstic (o estrany, sobrenatural) conviuen en joiosa harmonia i són no tan sols cintes molt notables si no que també grans èxits de taquilla].

Per als qui som fills de la cultura popular (ara reivindicada per un escriptor de Sant Adrià a qui menyspreen les elits de la cultura nacional, divinament puristes i jesuïticament educades), la mescla de negre i fantàstic és gairebé tan natural com l'aire que respirem. I la inclusió del popular a la novel·la és una conquesta, molesti a qui molesti. Els qui vam créixer llegint "El Víbora", "El Cairo", "1984" sabem que el dimoni es pot passejar pel carrer d'Escudellers sense que grinyoli la suspensió de la realitat, i que en un pis de la Plaça Reial hi pot viure un vampir que fa de proxeneta, tal com fa John Ajvide Lindqvist quan el situa en un suburbi de Copenhagen. Ningú no negarà que "Deixa'm entrar" és una novel·la negra-negra, capaç de situar la negror no tan sols als suburbis nòrdics -com fan tants- si no a la infantesa, i en aquest territori tan negre que és el bulling escolar, estranyament ignorat per uns autors negres que, amb pulcritud de beata catalana, eviten determinades qüestions fosques de l'espècie humana.

Acabo concloent quelcom que vam concloure l'altre dia a La Bòbila: la literatura ha de ser agosarada i ha de ser innovadora, i cal tenir molt present que les novel·les són mentides escrites amb intenció de fer art. Les novel·les (negres o roses) no tenen perquè cenyir-se o limitar-se a la "realitat" periodística, i no cal que a totes les novel·les negres hi hagi receptes de cuina o referències gastronòmiques (n'he trobat una en què hi apareix -oh, meravella del realisme- la recepta de la truita de patates). La novel·la, en canvi, ha de ser una imitació de la vida però no un retrat ensopit de la vida, i en aquesta imitació els viatges en el temps, la màgia negra i la transmigració de les ànimes són mostres d'imaginació i de capacitat.

*

Al capdavall, la marquesa no va sortir mai del palau a les cinc de la tarda. La marquesa no existeix ni ha existit mai: la marquesa és una mentida, i això sembla que s'oblidi. La marquesa, per tant, podria sortir volant per la finestra bo i ensangonada després de xuclar la sang del senyor comte, o podria traspassar una porta que la du a una altra època, on és una plebeia. Pel què més vulguis: no m'expliquis que la marquesa arriba a casa i es fa un llobarro al forn, i sobretot no em donis la recepta del llobarro al forn.

El fin de la novela negra

Es probable que el público lector empiece a hartarse pronto de la novela negra nacional, e incluso de la extranjera. Ya se ven señales en el horizonte: el género histórico vuelve a la carga con fuerza, y el terror se reivindica enérgicamente. Es pensable que sea sustituida por cualquier otro género popular. Pongamos por ejemplo el rosa-histórico, que ya apunta por los entresijos de la mismísima negra. Cuando esa tendencia se haga más evidente se achacará a los caprichos de las modas. Algunas editoriales cerrarán persianas y otras se adaptarán al cambio. Los mamíferos pequeños (que eran los bichos más listos y adaptables), sobrevivieron al impacto del meteorito que terminó con los grandes dinosaurios. Y mira tu adónde llegaron.

El género negro volverá a la marginalidad. Se buscarán razones y culpables. Se hablará de abusos, de baja calidad y de premios inmerecidos. Todos llevarán alguna razón válida. Cuando se cerraron las minas asturianas sucedió lo mismo.

Como todo lo que se pone de moda, lo que lo extingue es el abuso inmisericorde y esa tendencia humana que se llama capitalismo, consistente en explotar deprisa deprisa los recursos hasta agotarlos. Y la presunción de que la gallina es infatigable en su facultad de poner huevos, y la ilusión de que estos serán de oro. Y la intención de que el oro vaya a mi bolsillo. Pero ¿qué pasa cuando la gallina sufre de anemia?

Me atrevo a situar el auge comercial de la novela negra/policial contemporánea a partir del éxito de Stieg Larsson. Es una hipótesis que debería estudiar mejor, pero ahí está, por si alguien tiene ganas de debatir. También hay que mencionar en la génesis del fenómeno la cinta ligeramente fascistoide (aunque bien rodada y con un gran trabajo escenográfico y artístico) "Seven". Sebastià Bennassar añadiría la réplica francesa "Los ríos de color púrpura", que es una peli de gran factura, con unas atmósferas fabulosas -y más progresista ideologicamente. No hay que olvidar a Quentin Tarantino y su "Reservoir dogs" aunque se cite más a menudo "Pulp fiction" -creo que menos interesante.

Vuelvo a la novela sueca. Por algo será que, en cualquier festival de novela negra catalana se habla del fenómeno nórdico para compararse con él y sacar la conclusión (previsible) de que nuestra producción nada tiene que envidiar a la de los vikingos. Aunque sea en negativo, se reconoce el papel fundamental de Larsson (Asa o Stieg), Mankell, Nesbo. Creo que los catalanes, si somos algo, siempre lo somos por comparación con otros. Yo soy pobre, pero si me comparo con los pobres de Uganda podría convencerme de que soy un catalán rico.

Lo que es indudable es que, al margen de los autores de la latitud de Copenhagen, la novela negra nacional bebe, se amamanta (y se atraganta incluso) de series televisivas. Las referencias cinéfilas son comunes, pero muy escasas las literarias. Este déficit es problemático. Cine y literatura se influyen, se relacionan y se intercambian fluidos. Eso es muy bueno. Siglos atrás, las sinergías y relaciones entre literatura, música y pintura dieron lugar a obras imprescindibles de cada una de esas artes. Es coherente que el cine se incorpore a la orgía del arte y la creación. Solo en eso somos mejores que los dioses (hay dioses creadores, pero ninguno artista).

Pero... (ahí está el inevitable "pero") cualquier relación entre artes que se expresan a través de gramáticas distintas debe ser una relación compleja. No vale con que la literatura imite los ritmos y las planificaciones del cine. Uno de los mejores guionistas del cine contemporáneo es Jean-Claude Carrière (investiguen ustedes), y Carrière es un tipo cultísimo. Es un hombre de cine, pero es un hombre literario, que escribe grandes guiones porqué es un autor leído que conoce la filosofía, el arte y la literatura.

Incluso en el caso de la literatura de entretenimiento popular, su filiación exclusiva con el cine comercial debería ser algo más crítica. Es demasiado obvio que tenemos a escritores muy aficionados al cine comercial pero también muy pocos lectores de los clásicos literarios. Uno no puede ponerse a escribir novelas (negras o rosas o amarillas o violetas) sin haber pasado por las páginas de los maestros.

Una de las mejores películas del Woody Allen reciente es "Match Point". En ella retoma a Dostoievsky y su "Crimen y castigo" por enésima vez. Aunque en "Match Point" cita al ruso explícitamente en una escena fantasmal hacia el final de la cinta, Allen ya había versionado a Fíodor en cintas anteriores, y en especial en "Delitos y faltas", que es una de sus mejores piezas. Releída con detenimiento, me parece que "Crimen y castigo" debería ser una referencia básica para los escritores que alegremente se sitúan en el género negro. Es obligatorio conocer la obra de ese autor. (A mi me gusta mucho "Los demonios").

Haber leído a Mankell, Larsson, Lemaitre, Redondo, Silva o Dan Brown no solo es irrelevante, si no que podría ser preferible no haberlo hecho. A quien hay que haber leído es al otro, al de San Petersburgo. Y a Sterne, Cervantes, Conrad, Shakespeare, Melville, Dickens, Bulgakov, Vargas Llosa, James, Zweig, Chaucer... Ningún director de cine se pone a dirigir una cinta sin haberse empapado de Dreyer, Eisenstein, Pasolini, Tarkovsky, Rossellini, Bergman. Para rebelarse contra una ley hay que conocer esta ley. Los genios del dadaísmo eran genios porque eran cultos. Durruti no atracaba bancos ni se cargaba obispos solo para entretenerse un rato.

No voy a negar que se deba estar al tanto de las novedades (por si la flauta suena), pero leer sólo novedades es algo tan provinciano que da escalofríos pensar en una generación de autores que solo conocen las novedades que la publicidad promociona.

Hay que haber leído y hay que haber pensado. Para ser moderno hay que saber de los clásicos. De lo contrario se hace el ridículo y se es un antiguo, que es lo opuesto a un clásico. Y por desgracia estamos saturados de autores que huelen a antiguos porqué no han leído a los clásicos, porqué jamás han sido modernos. Las colecciones de novela negra catalanas están repletas de textos antiguos y ridículos. Rafael Tasis escribió sus novelas policiales entre 1930 y 1960, y leído hoy resulta más moderno que la mayoría de los vivos.

Uno podría escribir una genialidad partiendo de la nada absoluta y del analfabetismo, es cierto. Pero es tan poco probable como que mañana Carles Puigdemont se convierta al socialismo federalista o que yo me entreviste con un cónsul extraterrestre. El analfabetismo y la ignorancia podrían llevar a un autor a escribir algo radicalmente nuevo, y este sueño del buen salvaje aplicado a la literatura estoy seguro de que baila en la cabeza de más de uno (hablo de escritores y de editores). Cuando pienso en esa posibilidad me acuerdo del cuento de Borges titulado "Pierre Menard, autor de el Quijote". Trata de un hombre que escribe El Quijote por aplicación del principo de las probabilidades: si la literatura es el arte de combinar palabras entonces es posible que, en un mundo de billones de personas capaces de escribir palabras, alguien de por casualidad con la combinación exacta de palabras que forman la novela de Cervantes.

Lo más normal, sin embargo, es que del analfabetismo cultural solo surja banalidad y debilidad. O ejercicios de literatura de entretenimiento barato y sin sustancia, textos que se leen en el metro y se olvidan al salir a la luz de la calle. Textos que solo trascienden brevemente por el efecto de las redes sociales y esa mentalidad de instagram: me hago una foto mientras leo y la subo a la red. Y el autor se regocija y la reproduce en su página de facebook, y piensa que ya es alguien porque igual vende otro ejemplar. Hay escritores publicados que se se jactan de no haber leído nada. Como si la virtud de la virginidad fuese extensible a todo. ¿Será que no conseguimos librarnos de las manías católicas?.

Pero el lector -repito- el lector no es tonto y al final se da cuenta de que le venden papel encuadernado que no contiene literatura ni pensamiento ni análisis ni verdad alguna. Y al final se cansa y se va hacia otra parte. Y es por todo eso que la novela negra nacional se va a terminar.

Aunque no lo parezca, el autor de estas líneas sufre de un cierto optimismo, que es una patología rara. El fin de la moda de la novela negra lo veo como una buena noticia. Permanecerá lo bueno, volverá el esfuerzo por escribir bien. Sin despreciar a la literatura del entretenimiento, pero sin olvidarse tan por completo de que la literatura aspira a ser arte. Y de que el arte sirve para pensar y hacernos un poco mejores en algo, si es posible.

_________
Nota: pido disculpas por el tono del título, demasiado apocalíptico. Pero hay que hacer trampas y trucos y malabares para ser visible... Uno sabe que se publican tantas cosas en la red...

Henning Mankell, últimes paraules

"Arenas movedizas" (Kvicksand) és el darrer llibre de Mankell i el primer d'aquest autor que he estat capaç de llegir fins a la darrera plana. L'únic text de Mankell que ha aconseguit mantenir-me atent i fins al final. No és cap novel·la, tot i que té quelcom d'autoficció. Mankell hi explica el seu final. Comença amb un capítol narratiu -i potser el més brillant- on relata com va arribar el diagnòstic d'un càncer, de pronòstic molt lleig. És aquesta la malaltia que el va dur a la tomba ara fa un any, el proper dia 5 d'octubre.

A continuació, el suec obre les portes de la memòria, de la infantesa, de les lectures i els viatges, els temors antics, les imaginacions, les pressumpcions. Ho fa sense ordre cronològic: amb el cor, a través dels enllaços que es creen als racons de la ment, on es mesclen visions i oblits, el misteri de la sinapsi. Mankell gira en espiral, sempre al voltant d'un mateix centre inamovible -o que es desplaça molt lentament. S'allunya d'ell perquè la corva cada cop és més àmplia, però mai no perd el centre de gravetat. Gira tal com giren les galàxies, l'univers sencer. El centre és, naturalment, l'avís de la mort imminent, la malaltia. El centre són dues o tres preguntes que tenen a veure amb el final: què deixaré? Però Mankell no es pregunta tan sols per sí mateix. Com els existencialistes, sap que la mort individual, la pròpia mort, és la fi del món (hi ha un deix de sol·lipsisme en aquesta mirada, però crec que és un sol·lipsisme molt comprensible i gairebé inevitable). I per això es demana, també, què deixarem nosaltres, aquesta civilització que, ens agradi o no, és la nostra.

Per descobrir quin serà el nostre llegat col·lectiu, Mankell recorre a l'art: deixarem Bach? Rembrandt? Rubens? Però vet aquí que Mankell és un pessimista. I un pessimista amb càncer, que sap que la broma s'acaba. Potser per això, Mankell conclou que el llegat de la nostra civilització per a la humanitat futura són els cementiris de residus nuclears.

En algun moment de la vida, l'escriptor suec va saber que a les muntanyes fineses hi ha un lloc anomenat Onkalo, on s'hi ha construït una cova artificial enorme, en la qual es guarda un dels majors arsenals de residus nuclears del món. Els enginyers i els arquitectes diuen que han dissenyat un amagatall (un abocador de merda radioactiva) capaç d'emmagatzemar els residus durant cent mil anys. Inevitablement, Mankell somriu, irònic. I es demana, amb una mala llet evident: quin home pot pretendre crear una obra que duri cent mil anys? 

A través de prop de 400 planes, Mankell transita imatges de petit, visites a museus (té un gran capítol dedicat a la contemplació del quadre de Géricault "Els nàufrags de la Medusa"), a ruïnes d'arreu del planeta, a anècdotes tràgiques viscudes a l'Àfrica, reflexions sobre el present, la ciència, la història.

El lector no tarda gaire en adonar-se que alguna cosa no funciona en l'engranatge, que hi ha alguna peça rovellada. Perquè si bé Mankell té una mirada pessimista sobre la història de la humanitat, en canvi es mostra jovialment optimista respecte de les possibilitats de curar-se el càncer. Fins i tot escriu algun capítol amb una mirada ingenua sobre l'esperança, que diu que és allò que ens salva. (Zizek diu que l'esperança ens esclavitza, i durant un instant m'imagino un debat entre Mankell i Zizek). I és en aquest punt on sento, de sobte, una proximitat amb en Henning que no me l'esperava: m'identifico en la contradicció flagrant (i quasi pueril) que deixa escrita. Un pessimista metòdic que es deixa dur per l'optimisme davant les possibilitats de sobreviure a un càncer? Mankell fa tan evident i tan ostensible la contradicció que em commou. I més encara sabent que va morir el 5 d'octubre de 2015, un any després que escrivís "Arenas movedizas" i un mes després que la hi traduïssin al castellà.

Malgrat les empaties, he de dir que a "Arenas movedizas" Mankell exposa les seves limitacions com a escriptor que li havia vist en d'altres obres, les novel·les policials que mai no he aconseguit acabar. Alguna d'elles la vaig abandonar a la pàgina 100, d'altres a la 40.

Henning Mankell és un escriptor correcte i prou. Amb traça i amb ofici, perquè és un paio culte i que pensa pel seu compte, però per a mi sempre es queda a una passa del geni, com si li faltés l'alè al darrer instant. Un coit sense orgasme, una alegria sense joia. No ho dic tan sols perquè el seu personatge Wallander sigui policia i a mi els policies em provoquin un rebuig visceral (àdhuc els de ficció), si no perquè les reflexions i les descripcions sempre s'aturen un graó abans d'arribar al cim. A "Arenas movedizas" li passa exactamant això. El geni no brilla i falta la frase final, la que preveus que dirà però no diu, ai làs!. Els passa a alguns escriptors socialdemòcrates.

Quan acabo la lectura de Mankell penso en què és un dels autors preferits de molts dels col·legues que escriuen novel·la negra (i/o policial) en català: això em fa pensar. Si aquest és el model, no em sorprèn que les còpies (catalanes) siguin com són. Avorrides per un excés de correcció, per la manca d'agosarament i d'imaginació, perquè no gosen anar una mica més enllà del que és vulgar i evident. Admirar i voler imitar un autor que no passa mai de correcte garanteix la prossecució de la maledicció. Aboca a la mediocritat.

Però malgrat el darrer paràgraf, he de dir que la lectura de Mankell és aconsellable, és un text commovedor i tendre fins i tot perquè és ingenu moltes vegades. És el relat d'un home normal que s'enfronta a les preguntes que se sap fer, en el moment en què és inevitable fer-se-les (o impossible no fer-se-les). Tant de bo, quan sigui el moment, jo sigui capaç de formular-me-les i tan se val si els dono bones respostes: em pregunto si sabré fer-me les de veritat.

Ah! Seigneur! Donnez-moi la force et le courage de contempler mon coeur et mon corps sans dégoût !