Negra i estranya

Fa uns dies, la Mireia Llinàs (Els enemics silenciosos, Columna, 2016) i un servidor vam anar a la Biblioteca La Bòbila, de l'Hospitalet de Llobregat, a parlar de la relació entre el gènere negre i el fantàstic. No cal argumentar la selecció dels autors i del tema: tant a la seva opera prima com a "Besòs Mar" (i a "Aire brut") hem afegit l'element fantàstic a una narració que situa el punt de partida en el negre i/o policial: la investigació d'un crim. L'hi hem afegit sense manies ni prevencions, amb convicció.

La conversa amb en Jordi Canal, que ens conduïa, va prendre vida pròpia, i la majoria dels apunts que duia no van ser exposats. És més: la llibreta on els havia anotat es va quedar dins de la motxila, i la motxila en un racó de la sala. Ara, passats un dies, retrobo aquells apunts i me n'adono que estaria bé donar-los una mica de visibilitat.

Allà hi duia unes anotacions extretes de Todorov, aquell crític estructuralista francès (però búlgar) que estava molt de moda fa trenta o quaranta anys. Todorov proposava una divisió dels contes del sobrenatural en tres categories: el meravellós, en què no és possible cap explicació racional dels fenòmens sobrenatuals (La Bíblia); l'estrany, en què sí és possible (La invención de Morel), i el fantàstic, en què la narració dubta sense poder decidir-se entre l'explicació racional i la sobrenatural (The Turn of the Screw).

[Segons Todorov, "Besòs Mar" seria un text fantàstic i "Aire Brut" un exemple de l'estrany amb elements del meravellós] 

Per raons no atribuïbles a Todorov, les nomenclatures "estrany" i "meravellós" han quedat força restringides i semblen pròpies només d'un discurs massa acadèmic, mentre que el terme "fantàstic" ha sobreviscut a força de devorar els altres, menys afortunats. "Fantàstic", doncs, sembla que inclou els altres i es converteix en el sinònim exitós de "sobrenatural" (paraula amb poc ús o fins i tot menyspreada en certs cercles). Fa unes setmanes, una autora del gènere negre que té un blog lamentava que els autors d'aquest gènere visquin sota la sospita de ser individus obscurs i pèrfids. No cal que li digui com ens deuen veure als qui escrivim negre i sobrenatural.

M'evito de caure al tòpic d'explicar que l'origen del relat negre és al mateix territori que el fantàstic (de l'estrany, en realitat) i tota aquella cançoneta vella i coneguda sobre el relat de Poe "Els assassinats del carrer de la Morgue". Sherlock Holmes també transita l'estrany amb reincidència, i especialment a "El gos dels Baskerville" (un altre exemple quasi tediós de tan repetit).

Els puristes i els ortodoxos diran que la gran novel·la negra americana de l'edat d'or del negre americà mai no va posar ni un peu al sobrenatural, i que tampoc surt dels exemples anteriors. Tenen raó. I no obstant la raó, La Cua de Palla va incloure un novel·la d'en David Ely, "Substituts" que sí que s'endinsa en l'estrany. La novel·la va ser duta al cinema el 1966 ("Seconds"), protagonitzada per en Rock Hudson en una ambientació que tendia cap a la ciència ficció conspiranoica, i que se situa no gaire lluny d'algunes obres de Philip K. Dick. En John Connolly, tant nord-americà i tan fosc com la Coca-cola, usa els elements sobrenaturals amb facilitat, possiblement per explicar que la gènesi del mal té quelcom de metafísic. En el nostre món d'avui, en Jordi Ledesma també s'atansa a l'estrany (o l'insinua) quan diu que, per explicar la realitat, no n'hi ha prou amb el realisme estricte: en Ledesma és més valent -i més artista- que la majoria.

Hom no escull els seus pares ni el país on neix (malgrat que alguns, després, se'n sentin tant cofois que fins es mostren disposats a donar la vida o a fer el ridícul per convertir aquest atzar en destí i en èpica). I, en realitat, tampoc no escull els llibres que llegeix. Almenys els llibres que llegeix durant els anys de formació com a lector. Jo, per exemple, vaig llegir molta novel·la europea i molta de russa abans d'anar a raure a la nord-americana, i no puc evitar ser deixeble d'una tradició novel·lística en què el sobrenatural o l'estrany es fan presents en narratives que no pertanyen precisament al gòtic si no a la sàtira social, o al costumisme o al retrat de determinades classes socials. Parlo de Gògol i de Txèkhov, per exemple, i sobretot de Bulgakov. Però també de Henry James, de Sterne, de Boccaccio, de Borges i dels inevitables llatinoamericans. A la literatura espanyola (incloent-hi la catalana), la simbiosi entre gèneres en la qual hi participa el sobrenatural és molt freqüent (de fet, aquesta opció deu provenir de l'antigor): a banda de les referències més conegudes com puguin ser l'Álvaro Cunqueiro, en Joan Perucho i l'Eduardo Mendoza, hi ha autors d'altres corrents que també han practicat la mescla. Un autor gens classificable en el sobrenatural com l'Alfonso Sastre (el referent del teatre del realisme social) té una novel·la estranya i fascinant, que és "Las noches lúgubres", on s'apropa al vampirisme des d'una perspectiva nova i que, si fos escrita avui, es publicaria -sens dubte- en una col·lecció de novel·la negra.

Estic una mica fatigat de sentir dir (fins i tot en boca de suposats experts i d'autores i autores) que allò que defineix la novel·la negra és un sentit molt agut de la crítica social, i d'aquesta afirmació se'n deriva que la novel·la negra ha de ser estrictament realista -i de vegades ensopidament costumista- com si l'acte creatiu hagués de quedar encorsetat a uns patrons caducats, i com si la imaginació i la gosadia haguessin estat suprimits de la ment dels autors i les autores. Si seguíssim aquest raonament, hauríem de dir que "El Quijote" és una novel·la negra, perquè és una novel·la de crítica social.

Entre els exemples més propers de fusió entre "negre" i "estrany" solc citar William Hjortsberg i el seu "Falling Angel" (1987), traduïda al català i duta al cinema amb el títol de "El cor de l'àngel". Hjorstberg ha estat un dels meu referents recents, ja que "El cor de l'àngel" em sembla una novel·la estrictament negra en la qual, i sense perjudici del realisme negre, es permet de situar Llucifer entre els personatges. Un Llucifer certament enganyós que es passeja pel metro i pel Central Park de la Nova York contemporània (o per Louisiana, en la seva adaptació al cinema).

No és novel·la però sí que beu molt de la literatura: la sèrie televisiva "True Detective" (a la temporada 1) és una passejada per la frontera entre negre i fantàstic (diríem que per l'estrany, per ser més precisos), i tria una opció que a mi m'agrada molt (és l'opció que vaig prendre a "Besòs Mar"): l'estrany és una mirada sobre la idea de "frontera" en sí mateixa: frontera entre gèneres, entre mons i paisatges, entre espais geogràfics, entre "normalitat" i "alteració" mental. (Algú em dirà que això ja ho va fer en Henry James a "The Turn of the Screw" i tindrà tota la raó del món).

[M'estalvio les referències al cinema, quasi infinites, en què negre i fantàstic (o estrany, sobrenatural) conviuen en joiosa harmonia i són no tan sols cintes molt notables si no que també grans èxits de taquilla].

Per als qui som fills de la cultura popular (ara reivindicada per un escriptor de Sant Adrià a qui menyspreen les elits de la cultura nacional, divinament puristes i jesuïticament educades), la mescla de negre i fantàstic és gairebé tan natural com l'aire que respirem. I la inclusió del popular a la novel·la és una conquesta, molesti a qui molesti. Els qui vam créixer llegint "El Víbora", "El Cairo", "1984" sabem que el dimoni es pot passejar pel carrer d'Escudellers sense que grinyoli la suspensió de la realitat, i que en un pis de la Plaça Reial hi pot viure un vampir que fa de proxeneta, tal com fa John Ajvide Lindqvist quan el situa en un suburbi de Copenhagen. Ningú no negarà que "Deixa'm entrar" és una novel·la negra-negra, capaç de situar la negror no tan sols als suburbis nòrdics -com fan tants- si no a la infantesa, i en aquest territori tan negre que és el bulling escolar, estranyament ignorat per uns autors negres que, amb pulcritud de beata catalana, eviten determinades qüestions fosques de l'espècie humana.

Acabo concloent quelcom que vam concloure l'altre dia a La Bòbila: la literatura ha de ser agosarada i ha de ser innovadora, i cal tenir molt present que les novel·les són mentides escrites amb intenció de fer art. Les novel·les (negres o roses) no tenen perquè cenyir-se o limitar-se a la "realitat" periodística, i no cal que a totes les novel·les negres hi hagi receptes de cuina o referències gastronòmiques (n'he trobat una en què hi apareix -oh, meravella del realisme- la recepta de la truita de patates). La novel·la, en canvi, ha de ser una imitació de la vida però no un retrat ensopit de la vida, i en aquesta imitació els viatges en el temps, la màgia negra i la transmigració de les ànimes són mostres d'imaginació i de capacitat.

*

Al capdavall, la marquesa no va sortir mai del palau a les cinc de la tarda. La marquesa no existeix ni ha existit mai: la marquesa és una mentida, i això sembla que s'oblidi. La marquesa, per tant, podria sortir volant per la finestra bo i ensangonada després de xuclar la sang del senyor comte, o podria traspassar una porta que la du a una altra època, on és una plebeia. Pel què més vulguis: no m'expliquis que la marquesa arriba a casa i es fa un llobarro al forn, i sobretot no em donis la recepta del llobarro al forn.