diumenge, 2 de febrer del 2020

L'Hostal de la Punyalada (crónica íntima)

Resultat d'imatges per a "mandalas para colorear""

"La Puñalada" es el nombre de un café antiguo y mítico de la Barcelona del final de los 20 que en realidad se llamaba "Olímpic Bar", en donde se reunían artistas y bohemios, algunos consagrados y otros de medio pelo. "La Punyalada" es, también, el título de una novela ruralista de Marián Vayreda en donde se mezclan los celos con el bandolerismo, la belleza rústica de la joven Coralí con las fiestas mayores, los instintos bajos con el paisaje de la comarca de Osona. La novela de Vayreda es muy interesante y tiene algo de western catalán, con una segunda parte que no dista mucho de la cinta de Ford "Centauros del desierto" pero con barretinas, burros catalanes, fajas y navajas.

Es una pena muy grande que la literatura catalana en catalán haya desaparecido del mapa, porque novelas como "La Punyalada" hacen de Cataluña un escenario sugerente para la ficción literaria: un lugar oscuro, pobre, pequeño y mezquino. En los últimos tiempos, eso solo lo ha comprendido Jordi Ledesma, pero Ledesma escribe en castellano: todo normal, solo los catalanes que escriben en castellano nos pueden contar Cataluña.

La literatura desapareció de Cataluña y luego apareció Messi, y los catalanes creyeron que vivían en el mejor lugar del mundo, y que Cataluña era Messi, un chico que gana los partidos sin despeinarse y sin haber leído un solo libro de historia en su vida. Des de las euforias que provee Messi hasta el supremacismo que sufrimos hay un solo paso, y es solo un pasito.

Sin embargo, Cataluña sigue siendo el país oscuro de Marián Vayreda. Eso se lo puedo asegurar en carnes propias.

Llevo algunos años escribiendo en este blog, y poniendo a caldo a determinadas opciones políticas. Y, a veces, nombro a personas y, muchas veces, critico libros que no siempre he leído. O que no he leído del todo, lo admito. Hay libros que he reseñado habiendo leído solo las primeras diez páginas. También lo admito. Pero eso no es solo culpa mía: convendrán conmigo que algunos libros no toleran la lectura de más de diez páginas por lo mal escritos que están, por la poca ambición literaria que manifiestan sin pudor en el primer párrafo y por la sublime ignorancia literaria que proclaman en la primera frase. Hay libros que piden ser abandonados, y esos libros se deben abandonar. Por compasión, por piedad.

Sin embargo, casi nunca nadie me ha reprochado las entradas del blog en las que digo que un libro es malo, o que un escritor (o escritora) debería dedicarse en exclusiva a la lectura, a la reflexión o a la meditación, e incluso a la muy noble ocupación de pintar y colorear mandalas. Nadie me lo dice: prefieren decirlo por otros cauces y por la espalda, que es el lugar más apropiado para asestar puñaladas. Puñaladas metafóricas, claro. Bueno, prefiero las puñaladas metafóricas, que son cobardes pero no matan.

Hay almas buenas que, de vez en cuando, me mandan un mensajito y me cuentan: ¡Anda! ¡Mira lo que ha escrito de ti Menganito o Menganita, te están poniendo a parir en la red!. Y me enlazan el enlace a una conversación en la que muchos dicen que soy un mierda, que ya me vale, que soy muy anticatalán, que ni caso, que me den morcillas. Si hablamos de morcillas, que sean de Burgos. O de Palencia. Esas almas buenas me llenan de buen humor aunque no de alegría, claro.

Esas almas buenas me ayudan a comprender el fenómeno de la materia oscura: esa materia que existe en el universo pero que solo existe en teoría, ya que somos incapaces de verla. Escribí un artículo en el que me burlaba de algunas "novelas negras catalanas". Hubo solo tres comentarios y poquísimos "likes". Y sin embargo el contador de visitas registró muchas: esas eran las visitas oscuras. Las visitas oscuras son visitas que leen y se escandalizan pero no rechistan: rebuznan por otras partes, en los corrales en donde están sus ovejas más afines y convierten los rebuznos del burro en balidos de oveja. Apuñalan, pero en plan discreto e hiperbólico: todo muy catalán, en definitiva.

No se crean que escribo esto para presentarme como la víctima de algo: ¡qué más quisiera!. Las víctimas adquieren un gran reconocimiento social y, en Cataluña, hay casi dos millones de personas que desean ser vistas como víctimas a los ojos del ancho mundo. No me encuentro entre ellas. Seguiré contando que tal libro es una bazofia, que el otro es inane y que el de más allá es una bírria. Si lo quieren, se lo demostraré. Sin problemas. Las evidencias son evidentes: Marc Moreno, Villalonga, Aritzeta, Llort, Susana Hernández, Ramona Solé, Núria Martínez (Bruixeta) y Núria Cadenes, Gámez, de Manuel, Melero y otros y etcétera (lo digo así por no aburrir con diez líneas de "autores") deberían aprender a distinguir entre qué se puede considerar literatura y qué es pintar y colorear mandalas.

Ellos y ellas escriben en catalán con el propósito de engrandecer a la patria. Pero la hunden en la miseria atroz y abismal de la que ya no saldrá nunca jamás.


divendres, 24 de gener del 2020

EL CDR DE LA NOVEL·LA NEGRA CATALANA

Resultat d'imatges per a "contenedor quemado""

Avui m'he sentit pres per la nostàlgia en rebre un correu que em comunica el desè aniversari de l'Editorial Alrevés, que em va publicar dues novel·les fa uns anys, i després encara (!) un conte en una antologia. Llavors he repassat la petita porció que tinc de la col·lecció Crims.cat. Les meves aportacions a la col·lecció duen els números 9 i 18. Pitàgores hauria extret bones conclusions dels meus dos números i jo, sense ser un gran aficionat a la numerologia, també li trobo el seu què.

He fullejat alguns dels llibres, així pel damunt, com qui fulleja un diari de dretes al bar dels xinesos per dissimular que només hi ha entrat a alleujar la bufeta i per això es deixarà el cafè, intocat, al damunt del taulell. En aquesta edat la bufeta exigeix certes servituds i, d'altra banda, he de limitar el nombre de cafès diaris. Abans pixava dos cops al dia i em prenia vuit cafès. Avui, els números s'han capgirat: Pitàgores de nou. Nou, com el número 9 o la suma de l'1 i el 8 que conté el 18.

Mentre fullejava m'he recordat a mi mateix quan llegia aquests llibrets, mentre em qüestionava què vol dir novel·la, què vol dir novel·la negra i què dimonis vol dir novel·la negra catalana. Mai no vaig poder passar de la primera pregunta. Vaig participar a mitges en alguns debats sobre la puresa del gènere, les seves normes i exigències, les ortodòxies, els cànons, els imperatius. Eren debats avorrits i estèrils. Debatíem si tal títol és negre o no, si és més rosa que negre, si és digne de dur l'adjectiu de Hammett, si el negre espanyol més de veres és Julián Ibáñez. Hi va haver algú que, valent-se d'un cert prestigi (autoinvestit) es va qualificar a sí mateix de "gris asfalt" per escapolir-se d'algunes crítiques, i tot seguit un altre li va respondre que el seu estil era més aviat gris perla. Ja ho veuen: ens ho passàvem bé de la mateixa manera que qui el gat pentina.

Tornem enrere: avui, fullejant aquelles novel·letes que encara guardo a l'estanteria polsegosa, moltes de les quals no superen en ambició literària els enyorats Bolsilibros de Bruguera, me n'he adonat que cauen en certs tics, alguns dels quals de vegades molt irritants. Què caldria fer per escriure novel·la negra de veritat, a la Catalunya d'avui? he pensat -enlloc de pentinar el gat. I per això m'he adreçat a la Comissió per la Defensa del bon Redactat (CDR), que no ha tardat en respondre'm. I vet aquí la resposta del CDR:

LES NOU LLEIS DEL BON ESCRIURE EN GÈNERE NEGRE CATALÀ 
1- Queda taxativament prohibit explicar els àpats que menja el protagonista principal o secundari.  
2- Queda prohibit incloure receptes de cuina en una novel·la negra. Sí, ja sabem que el sobrevalorat Vázquez Montalbán ho feia però, caram, Montalbán no és Stendhal ni "Los mares del Sur" és "El roig i el negre". (I a més a més, Montalbán no era del tot català). Queda prohibit especialment incloure la recepta de la truita de patates (!!!), recepta que, per més que sigui impensable, apareix al número 22 de la col·lecció Crims.cat. 
3- Queda explícitament prohibit escriure la frase: "la inspectora va pujar a l'autobús i va validar la targeta multiviatge". Si qui l'escrigués fos del gènere masculí, seria emasculat. Si fos del femení, se li impediria la possibilitat d'obtenir el Premi d'Honor de les Dèries Catalanes. En cas que l'hagués obtingut li seria retirat, així com serien retirats als Monegros els membres del jurat que va incorrer en la falta. 
4- Queda expressament prohibit que el narrador afirmi que els Mossos d'Esquadra seran, algun dia, la policia de la República catalana: la novel·la negra no és un gènere que admeti la fantasia romàntica o les puerilitats. La novel·la negra és realista, no caldria recordar-ho. 
5- Està prohibit que el protagonista sigui un Mosso d'Esquadra progressista, bona persona i home o dona preocupat pel medi ambient, o que s'hagi llegit mai la Declaració Universal dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1895. Per entendre els motius d'aquesta cinquena norma cal remetre's al punt número 4. 
6- Queda prohibit de forma taxativa escriure aquest diàleg quan el protagonista entra en una perruqueria (de fet, també està prohibit que el protagonista entri en una perruqueria):
-És el primer cop que ve, oi?
-Sí.
-I com ho vol?
-Ho fem curtet?
-Val, vostè mateixa. Curtet m'està bé.
(Nota: si aquest diàleg s'esdevingués en un prostíbul, es podria considerar la proposta). 
7- Queda del tot prohibit fer ús de diminutius com ara "curtet". La novel·la negra no admet cursileries ni carrinclonades. L'ús de les cursileries i les carrinclonades no només malmet un text si no que malmet la pròpia Catalunya, terra d'indòmits, de desobedients i de crema-contenidors curtits, de pell gruixuda. 
8- Està especialment punit que, quan el policia protagonista ha resolt el cas, a les darreres planes, ho celebri servint-se una sola copeta (el diminutiu, el diminutiu!) de vi blanc català, del qual a més a més se n'anomeni la varietat autòctona del raïm emprat en la seva elaboració: aquell festival de novel·les grises i vins de tercera regional que se celebra en una localitat vinícola està molt bé, però incloure aquestes escenes només perquè t'hi convidin fa molta llàstima. (Nota: té una certa conya que el festival de la novel·la negra i el vi se celebrés en un local que se'l va endur l'aigua (!!!) riu Francolí avall). 
9- A partir del moment en què es publiqui aquesta normativa del CDR, qualsevol publicació que incompleixi la normativa serà llençada a un contenidor de paper de la Rambla de Catalunya (ni un paper a terra!) i tot seguit el contenidor serà degudament incinerat, tal com manen les lleis de Frau Paluzie. 
En fi, esteu advertits. I advertides.