Henning Mankell, últimes paraules

"Arenas movedizas" (Kvicksand) és el darrer llibre de Mankell i el primer d'aquest autor que he estat capaç de llegir fins a la darrera plana. L'únic text de Mankell que ha aconseguit mantenir-me atent i fins al final. No és cap novel·la, tot i que té quelcom d'autoficció. Mankell hi explica el seu final. Comença amb un capítol narratiu -i potser el més brillant- on relata com va arribar el diagnòstic d'un càncer, de pronòstic molt lleig. És aquesta la malaltia que el va dur a la tomba ara fa un any, el proper dia 5 d'octubre.

A continuació, el suec obre les portes de la memòria, de la infantesa, de les lectures i els viatges, els temors antics, les imaginacions, les pressumpcions. Ho fa sense ordre cronològic: amb el cor, a través dels enllaços que es creen als racons de la ment, on es mesclen visions i oblits, el misteri de la sinapsi. Mankell gira en espiral, sempre al voltant d'un mateix centre inamovible -o que es desplaça molt lentament. S'allunya d'ell perquè la corva cada cop és més àmplia, però mai no perd el centre de gravetat. Gira tal com giren les galàxies, l'univers sencer. El centre és, naturalment, l'avís de la mort imminent, la malaltia. El centre són dues o tres preguntes que tenen a veure amb el final: què deixaré? Però Mankell no es pregunta tan sols per sí mateix. Com els existencialistes, sap que la mort individual, la pròpia mort, és la fi del món (hi ha un deix de sol·lipsisme en aquesta mirada, però crec que és un sol·lipsisme molt comprensible i gairebé inevitable). I per això es demana, també, què deixarem nosaltres, aquesta civilització que, ens agradi o no, és la nostra.

Per descobrir quin serà el nostre llegat col·lectiu, Mankell recorre a l'art: deixarem Bach? Rembrandt? Rubens? Però vet aquí que Mankell és un pessimista. I un pessimista amb càncer, que sap que la broma s'acaba. Potser per això, Mankell conclou que el llegat de la nostra civilització per a la humanitat futura són els cementiris de residus nuclears.

En algun moment de la vida, l'escriptor suec va saber que a les muntanyes fineses hi ha un lloc anomenat Onkalo, on s'hi ha construït una cova artificial enorme, en la qual es guarda un dels majors arsenals de residus nuclears del món. Els enginyers i els arquitectes diuen que han dissenyat un amagatall (un abocador de merda radioactiva) capaç d'emmagatzemar els residus durant cent mil anys. Inevitablement, Mankell somriu, irònic. I es demana, amb una mala llet evident: quin home pot pretendre crear una obra que duri cent mil anys? 

A través de prop de 400 planes, Mankell transita imatges de petit, visites a museus (té un gran capítol dedicat a la contemplació del quadre de Géricault "Els nàufrags de la Medusa"), a ruïnes d'arreu del planeta, a anècdotes tràgiques viscudes a l'Àfrica, reflexions sobre el present, la ciència, la història.

El lector no tarda gaire en adonar-se que alguna cosa no funciona en l'engranatge, que hi ha alguna peça rovellada. Perquè si bé Mankell té una mirada pessimista sobre la història de la humanitat, en canvi es mostra jovialment optimista respecte de les possibilitats de curar-se el càncer. Fins i tot escriu algun capítol amb una mirada ingenua sobre l'esperança, que diu que és allò que ens salva. (Zizek diu que l'esperança ens esclavitza, i durant un instant m'imagino un debat entre Mankell i Zizek). I és en aquest punt on sento, de sobte, una proximitat amb en Henning que no me l'esperava: m'identifico en la contradicció flagrant (i quasi pueril) que deixa escrita. Un pessimista metòdic que es deixa dur per l'optimisme davant les possibilitats de sobreviure a un càncer? Mankell fa tan evident i tan ostensible la contradicció que em commou. I més encara sabent que va morir el 5 d'octubre de 2015, un any després que escrivís "Arenas movedizas" i un mes després que la hi traduïssin al castellà.

Malgrat les empaties, he de dir que a "Arenas movedizas" Mankell exposa les seves limitacions com a escriptor que li havia vist en d'altres obres, les novel·les policials que mai no he aconseguit acabar. Alguna d'elles la vaig abandonar a la pàgina 100, d'altres a la 40.

Henning Mankell és un escriptor correcte i prou. Amb traça i amb ofici, perquè és un paio culte i que pensa pel seu compte, però per a mi sempre es queda a una passa del geni, com si li faltés l'alè al darrer instant. Un coit sense orgasme, una alegria sense joia. No ho dic tan sols perquè el seu personatge Wallander sigui policia i a mi els policies em provoquin un rebuig visceral (àdhuc els de ficció), si no perquè les reflexions i les descripcions sempre s'aturen un graó abans d'arribar al cim. A "Arenas movedizas" li passa exactamant això. El geni no brilla i falta la frase final, la que preveus que dirà però no diu, ai làs!. Els passa a alguns escriptors socialdemòcrates.

Quan acabo la lectura de Mankell penso en què és un dels autors preferits de molts dels col·legues que escriuen novel·la negra (i/o policial) en català: això em fa pensar. Si aquest és el model, no em sorprèn que les còpies (catalanes) siguin com són. Avorrides per un excés de correcció, per la manca d'agosarament i d'imaginació, perquè no gosen anar una mica més enllà del que és vulgar i evident. Admirar i voler imitar un autor que no passa mai de correcte garanteix la prossecució de la maledicció. Aboca a la mediocritat.

Però malgrat el darrer paràgraf, he de dir que la lectura de Mankell és aconsellable, és un text commovedor i tendre fins i tot perquè és ingenu moltes vegades. És el relat d'un home normal que s'enfronta a les preguntes que se sap fer, en el moment en què és inevitable fer-se-les (o impossible no fer-se-les). Tant de bo, quan sigui el moment, jo sigui capaç de formular-me-les i tan se val si els dono bones respostes: em pregunto si sabré fer-me les de veritat.

Ah! Seigneur! Donnez-moi la force et le courage de contempler mon coeur et mon corps sans dégoût !