En Marc Recha és un dels cineastes més interessants que han aparegut a la nostra geografia després de molts anys de sequedat absoluta.
L'obra d'en Recha és poètica i al·legòrica per damunt de tot, però conté un discurs crític i analític respecte de Catalunya. Un discurs molt poc amable amb la visió d'una Catalunya moderna i superior que alguns mitjans volen promoure. La seva obra és, en una bona part, el retrat en negre de la Catalunya cofoia.
En diversos dels seus films hi ha una narrativa negra. Pau i el seu germà és una investigació post mortem, i una de les narracions policíaques (sense policies) més ben explicades dels darrers anys en el cinema, però també en la literatura. Perquè el cinema d'en Recha és d'aquella mena de cinema que també és literari: el diàleg, la metàfora, el fil narratiu... Tot sorgeix de la delicadesa i del respecte per la vida, per la realitat.
La filmografia de Marc Recha se situa en els límits i en les fronteres, i això no és una casualitat. El riu Ebre, els barris que limiten la Barcelona olímpica pel nord, el Pirineu més salvatge. En Recha explica Catalunya des dels extrems: són els límits allò que defineix els conceptes. Seria grotesc pensar que els catalans som allò que són els ciutadans de l'Eixample, de Gràcia o de Sants. Com tots els conceptes, ens definim pels marges: si algú pogués dir què és Catalunya, ho faran millor els catalans de la Torre del Baró o els del Singuerlin que no pas els veïns de cap altre barri.
I és en el marges on passen coses interessants, coses que val la pena d'explicar. Les trifulques dels senyorets i les senyoretes de l'Eixample no tan sols tenen poc interès, si no que aquesta classe burgesetament mitjana va ser explicada al segle XIX i ja no li interesa a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada