El relat d'un zombi a l'Antiguetat

Quan tenia dotze anys, un mestre de l'escola que havia copsat la meva debilitat per l'escriptura em va convidar a visitar la seva biblioteca personal. Era un pis enorme, senyorial, de sostres altíssims i parets llargues, ornades amb motllures plenes d'una pols fosca i solidificada. Hi havia més d'una estança dedicada a emmagatzemar llibres i el menjador n'era ple. Hi ha molta gent reàcia a tenir llibreries al menjador, perquè diuen que acumulen pols i que no és sa respirar-la mentre menges. En canvi, hi tenen televisors i video-consoles i antenes de wifi. Però ara me n'aniria de l'assumpte.

Aquell mestre (de cognom Garriga), em va dir que si volia ser escriptor havia de començar per llegir els clàssics i em va plantar davant d'una estanteria que no m'atreia gens. Als dotze, jo volia llegir contes de por (acabava de descobrir Lovecraft) i de ciència ficció. La paraula clàssics em produïa, més que res, una desídia enorme i una desil·lusió sobtada. Són emocions que després he continuat experimentant centenars de vegades.

El mestre Garriga es referia als clàssics catalans: Maragall i Verdaguer, Sagarra, Vayreda, Ruyra, Víctor Català i etzètera. Autors que són clàssics en certa mesura temporal i geogràfica, i que si files molt prim tampoc no ho són tant. Tot i que també em va deixar caure novel·les castellanes del segle XVIII. Que em van costar d'empassar per antigues, que no per castellanes: sempre m'he sentit molt orgullós de conèixer tant bé dues llengües.

   

Reconec que vaig tardar molts anys en comprendre la importància de llegir els clàssics perquè em fascinaven els productes contemporanis, allò tan penós de la novetat i d'estar al dia: hom tarda anys en comprendre que aquest dia és un dia quasi miserable. La importància dels clàssics l'he descoberta a cops: amb una il·luminació i una esgarrifança, he anat descobrint que uns segles abans de Crist ja s'havia dit gairebé tot. I de vegades més ben dit que mai, i vet aquí la tragèdia, perquè vist des del coneixement dels clàssics, hom diria que la història de la literatura i del pensament és un viatge enrere, un ferotge retrocés i una baixada des de l'excel·lència cap a la misèria.

La darrera vegada que he constatat aquest descens ha estat fa molt poc, quan m'he topat amb aquesta narració sobre un mort que s'aixeca de la tomba:

Después de recitar la primera invocación, la repulsiva hechicera eleva su cabeza adornada de víboras con la boca cubierta de espuma, y ve como la sombra del cuerpo tendido se pone en pie, temerosa de sus propios miembros exánimes y de las odiosas barreras de su antigua prisión ya muerta. La pobre ánima tenía miedo de su cadàver y sentía repugnancia de entrar en un pecho abierto, en las vísceras laceradas por heridas mortales y en la carne desprovista del calor y la ternura de la vida. ¡Al manipular sus restos se arrebataba al desgraciado guerrero injustamente el último favor de la muerte cruel, el descanso y la inmortalidad!

En una segunda oración, amenazadora y rezumante de veneno, que es la que los dioses más temen de las magas tesalias, Ericto, impaciente por la tardanza de la resurrección del muerto, increpa a los manes, a las Furias, a Perséfone e incluso a Hécate, y les insulta ferozmente, diciendo que si no le hacen caso llamará al que puede mirar abiertamente a la Gorgona, al que habita más abajo del Hades. 

Al punto, la sangre coagulada del muerto se calienta, refresca las negras heridas y fluye por las venas hasta las extremidades de los miembros. Las fibras sacudidas trepidan bajo el gélido pecho, y una nueva vida, infiltrándose por las entrañas paralizadas, se mezcla con la muerte. Entonces todos los músculos palpitan, los nervios se estiran, y el cadáver no se levanta del suelo poco a poco y miembro a miembro sino que, rechazado por la tierra, se yergue súbitamente y abre los ojos. Todavía no tiene el aspecto de un ser viviente, sino el de quien está a punto de morir. Continua pálido y rígido y se muestra estupefacto de haber sido devuelto al mundo. No puede hablar, sólo contestar a las preguntas de la maga. 

El text (adaptat per Pilar Pedraza) és de Marcus Annaeus Lucanus, nascut a Corduba (Còrdova), el 3 de novembre de l'any 39. Pertany al poema narratiu Farsalia.

No crec que calgui argumentar la importància de llegir els clàssics. Tan sols em permeto una observació: si hom no els ha llegit, corre el perill de creure que els zombis se'ls va inventar Stephen King.