Latorre, José María. Música muerta

Latorre és, sense cap mena de dubte, un home que ha nascut per fer de narrador: algú amb una facilitat terrible i sorprenent per al relat, per explicar històries. Aquest do li permet navegar pels gèneres i escriure històries ambientades al salvatge Oest com Cuervo, en una inhòspita urbanització de xalets com El depósito de agua o explícitament en un cementiri, tal com fa a En los bloques de nichos. I en qualsevol altre lloc imaginable del temps i de la geografia. Latorre escriu com qui respira, per parafrasejar Rimbaud.

Música muerta és el darrer recull de contes que li ha publicat la gairebé perfecta Valdemar, una editorial que és alhora refugi de lectors melancònics i ansiosos, i exemple per a navegants en les mars obscures de l'edició al segle XXI.

I no obstant tot això... a José Maria Latorre li falta alguna cosa. La lectura del volum generós (vint relats i 385 planes) se m'ha fet llarga i gairebé tediosa, perquè esperava trobar moments brillants en imatges i en densitat literària (metafòrica, estílistica, onírica, suggerent) i tan sols he trobat eficàcia i lectura planera, qualitats que tendeixen a avorrir el lector perquè mai no el qüestionen.

L'estructura dels contes és precisa, plena de referències literàries i cinefíliques, capaç de parlar-li al lector gairebé a cau d'orella. Eficaç des del fantàstic fins al quotidià, el volum es passeja amb soltura pels escenaris i les èpoques amb la naturalitat esfereïdora del qui no té por d'enfrontar-se a cap repte. Amb un cert ànim cortazarià, Latorre desplega el fantàstic, el dramàtic, el patètic, el poètic, el ridícul. Però finalment hi ha un element dèbil en la cadena de transmissió tan ben travada: el registre del llenguatge.

Latorre cau massa sovint en frases fetes i col·loquialismes, i en expressions que són pròpies del periodisme, però que no responen a la qualitat literària que sembla voler. Quan mescla les obvietats amb construccions elaborades i riques en imatges originals, les frases banals encara grinyolen més. Tal vegada l'error és una mala valoració del risc que assumeix, però la mescla de cultismes amb d'un registre amb qualitat escassa i to de premsa local no funciona.

Els contes que aspiren a una major voluntat poètica, com ara Los ojos muertos o Los ojos muertos, una variación no resisteixen bé contruccions d'un to literari baix que malmeten el clima malsà que pretenen retratar. Latorre és a mil anys llum de Thomas Ligotti, i aquesta distància és dolorosament enorme en dues publicacions de la mateixa editorial. De vegades, adoptar un to decimonònic seria una gosadia honorable, però no pas quan s'esberla en el darrer alè:

El asesinato de Louise no afectó a mi reputación como médico osteópata ni a mi nombre como ciudadano respetable, porque nadie se enteró de lo acontecido en nuestra casa, situada en las afueras de París en dirección norte.

(El subratllat -o cursiva- és meu)

Vet aquí un paràgraf que volia ser elegant, bellament antiquat i referencial... i que esdevé un nyap escrit al segle XXI i amb aquesta dirección norte: no em vull acarnissar en aquest paràgraf ni en aquest relat (només cal llegir-lo dues vegades per a veure-ho), tan sols el poso com a exemple.

José María Latorre, al qual li sé reconèixer les virtuts esmentades sense cap mena de dubte, és també una víctima de la literatura que es produeix a la península amb més freqüència: una literatura que renuncia constantment, una literatura que parteix de l'evidència científica que el lector peninsular és un lector poc format, que prefereix l'entreteniment a l'art i que no vol maldecaps estilístics. Una literatura que simula la literatura però que tan sols vol vendre històries.

Una literatura o pseudo-literatura que ja és massiva als aparadors i que de vegades busca l'empara del famós gènere per a autoexculpar-se, com si parafrasegés el famós acudit no és el que sembla: això que veus no és el que sembla: no és una enredada, és gènere. Jo diria que José María Latorre ens pot deixar una altra col·lecció de relats. Per què n'és capaç.

*

Des que l'editorial que va publicar Harry Potter (Harry Puta segons un conegut meu molt respectable) es va adonar que aquella llufa era consumida per més adults que no pas infants, els nord-americans van optar per promoure el gènere que anomenen New Adult, un bonic eufemisme que qualsevol entendrà de seguida i que no vull definir amb les meves paraules. En aquest prestatge hi ha la majoria dels títols de gran consum tant allà com aquí, i que no anomeno per no ofendre les sensibles ànimes dels milions de new adults.