Bugarach

Vam arribar a Bugarach el dia 2 de gener de 2013, tot just dotze dies més tard que la fi del món no s'hagués esdevingut. El poblet, enmig d'una vall dolça i daurada per un sol afable, romania en pau i en silenci. Els centenars de persones que s'hi havien reunit per viure la fi del món al lloc on se'ls havia promès la salvació in extremis ja havien marxat i en quedaven ben pocs rastres.

Els cels no s'havien obert, l'apocalipsi no s'havia presentat a la cita i els creients en la salvació de Bugarach no devien saber si havien assistit al miracle o al no-res. En tot cas, no hi eren. Ja devien ser a les cases llurs consultant els oracles, analitzant els somnis i rellegint les obres més críptiques de Jung. O tan sols retornats a la feina i les rutines, baixar les escombraries, mirar les notícies, rentar-se les dents, lamentar les disfuncions erèctils i els dolorets reumàtics. La vida és la tensió entre el gran i el petit, el ridícul i el meravellós, el miracle i l'artritis.

Per a comprendre què sóm l'espècie humana es poden llegir tractats de sociologia, articles de neurociència, assajos d'antropologia o milers de volums de filosofia, història, teologia, pedagogia, psiquiatria, medicina, genètica, hermenèutica i màgia, espiritisme, mesmerisme, economia. Amb tot això encara no hauríem entès gairebé res, de manera que ens caldria recórrer sense excuses a uns tres o quatre milers d'anys de literatura i d'art.

I en acabat, encara no podríem donar un veredicte.

Com que em resisteixo a passar per la vida sense haver-la entès, també sé que cal viure-la a més a més de llegir-la, de llegir els centenars de milers de textos que han escrit els qui m'han precedit, que són els meus pares i les meves mares. Sé que la vida s'entén millor des dels límits i les fronteres. Des dels llocs on la raó es perd en els llimbs del somni. Bugarach fou un dels llocs on això va succeir i per això és un lloc al qual hi vull tornar.

No sé si cal justificar perquè escric això en un bloc que promet parlar de literatura negra: entenc la literatura negra com un relat dels marges, de la zona on el llapis dibuixa el perfil -que vol dir el límit- de l'espai que ocupa la figura. Ja sé que els homes i les dones podem ser justos i bons i democràtics i assenyats i catalans i racionals, però intueixo que sabré qui som quan som tot el contrari.

Per això estic esperant amb candeletes l'estrena del film Bugarach, un documental gravat en els dies previs a aquella fi del món que no es va esdevenir: el relat d'un esdeveniment que és precisament el relat d'un no-esdeveniment.

[Em sembla més apassionant que el relat d'un altre no-esdeveniment com el que avui explica (amb un triomfalisme decimonònic) la nostra TV3. però en fi... els humans també ens definim quan fem el ridícul.]