Blow up. D'Antonioni a Cortázar passant per Argelaguer

Que Blow Up d'en Michelangelo Antonioni sigui una adaptació del conte de Julio Cortázar Las babas del diablo és una afirmació que podríem discutir. Tot i que és una afirmació del director italià que tothom ha acceptat, jo diria que aquesta adaptació podria ser objecte de conferències i de sessions d'un màster sobre adaptació cinematogràfica. Molt més encara que el cas de Conrad i Coppola anomenat "Apocalypse Now".

D'entre la fabulosa col·lecció de contes d'en Cortázar n'hi ha uns quants que es podrien incloure en una antologia del relat negre. Penso en Continuidad de los parques però n'hi ha d'altres, com aquest Las babas del diablo que dec haver rellegit més de deu vegades. I el terrible Instrucciones para John Howell al qual li dono voltes sense parar des que era jove, o l'imprescindible El perseguidor, que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat i lectura obligatòria sota pena de presó. 

Què passa quan es troben dos genis en un mateix galliner? Aquesta deu ser la pregunta correcta. I una de les respostes podria ser Blow Up, la cinta que va filmar en Michelangelo el 1966. Un cas d'adaptació en el sentit més estricte de la paraula: adaptar, en aquest cas, vol dir dur l'aigua al meu molí i prendre l'anècdota d'un altre per a fer la meva pròpia tesi.

Blow Up és un film gairebé inclassificable, però és obvi que s'hi inclou un relat negre: un fotògraf fotografia un crim accidentalment, i la recerca de la veritat el du cap a una experiència laberíntica on la realitat es descompòn sota els seus peus. Augmentada moltes vegades, la imatge d'un cos estès en un parc esdevé irreal, una abstracció de puntets que avui es dirien píxels.

Qualsevol objecte, tal com qualsevol realitat, esdevenen profundament abstractes si ens hi apropem massa, i això també val per a qualsevol fenòmen humà. Ampliat milions de vegades, un centímetre quadrat de la pell que més estimes mostra unes rares galàxies d'àtoms que s'assemblen vagament a la nebulosa d'Orió, i és llavors quan t'adones que la realitat en què vivim no és real. Situats en aquest ordre de coses: quin sentit tindria investigar un assassinat? Per què hi ha una literatura (que està de moda) sobre casos policíacs quan la investigació ens du, invariablement, vers la incertesa i la descomposició del món?

Antonioni s'havia apropat al relat negre uns quants cops: Cronaca di un amore conté elements negres, i això mateix es podria dir de L'avventura o de Zabriskie Point, Il misterio di Oberwald, Professione: reporter. En tots els casos Antonioni es pregunta pel significat del relat, el qüestiona i el desmunta. L'avventura (que és la meva pel·li preferida del director) es perd de forma meravellosa per una paisatge de roques volcàniques. La història, que ha arrencat fent veure que és el relat d'una investigació, esdevé l'autòpsia d'uns personatges buits i desolats, perduts en un laberint de sentiments ambigus i febles on es mesclen la culpa i el desig, la solitud, l'absurd, la memòria.

D'ençà d'haver vist com pinta Antonioni el relat policíac (o negre) no he pogut deixar de pensar que obviar-lo és, per als escriptors del gènere negre posteriors a ell, com si un pintor d'icones contemporani passés per alt Andrei Rubliov.

[Fa uns dies, passejant pel bosc d'Argelaguer, vaig trobar l'escenari per al meu Blow Up.]