Estigmas, Adán Aliaga

Estigmas és el primer llargmetratge de ficció de l'Adan Aliaga (Sant Vicent del Raspeig, 1969), i que he conegut a través del programa de cinema Sala 33. No sé si em dol o m'alegra reconèixer que la Tv3 encara manté un residu de dignitat, malgrat que sigui en programes i canals d'audiència molt limitada. També m'he enfadat contra mi mi mateix per no haver sabut abans que existia un film com aquest. Però al capdavall, la tasca principal d'una televisió pública no hauria de ser si no aquesta: divulgar la cultura i fer-la arribar fins a casa. Que per això els paguem.

Estigmas és un film hipnòtic, cent minuts clavats de poesia en imatges. En un blanc i negre que ja és una declaració d'intencions estètiques i narratives personals, i alhora curulles de referències literàries i sobretot cinefíliques. El relat és màgic, tètric, gòtic, espiritual, social... li cabrien infinitat d'adjectius i sempre quedaríem curts, perquè aconsegueix explicar una història polièdrica on hi cap tot el món.

Filmada el 2009, a Estigmas la qüestió dels desnonaments ja hi juga un paper important, com si s'anticipés al present més immediat. Estigmas parla dels estigmatitzats en els dos possibles sentits: els individus assenyalats per Déu i les persones predestinades per la societat. L'estigmatitzat és un maleït i un pària, perquè la gràcia divina és un problema social. Sense pàtria i sense lloc al món, sense un lloc on caure morts. És un poema sobre el nomadisme no tan sols geogràfic si no emocional i vital. Les pertinences d'en Bruno (el protagonista brillantment interpretat per Manuel Martínez, un atleta espanyol del llançament de pes i que no havia fet mai d'actor) són tan escasses que caben dins d'una capseta, un petit sarró. I no obstant, Aliaga suggereix que aquest home tan desposseït podria haver estat tocat per la gràcia divina.

Aquest és un tema delicat i complex com pocs i que es fa molt difícil d'abordar amb la intel·ligència i la sensibilitat que té l'Adan Aliaga en aquesta cinta, i que en certa mesura anticipa al documental La casa de mi abuela. Recordo vagament (i amb mandra) la pel·li nord-americana Stigmata, que és grollera, vulgar i comercial per sí mateixa però molt més encara quan es compara als Estigmas de l'Aliaga. La nostra probable o improbable dimensió mística, el record de quan els humans se sentien fills de de Déu i alhora part de la Creació, la possibilitat del meravellós en la vida quotidiana, la perspectiva màgica que explicaria la vida com a fenòmen sobrenatural universal i alhora individual... no és una tasca senzilla parlar de tot això en cent minuts. I molt menys si alhora vols ser honest i qüestionar que la santedat ha tingut un ús mercantil, que la religió és una fe però també és un dels negocis més fabulosos de la nostra història.

Cal ser valent per plantejar qüestions religioses i místiques al cinema i en aquest temps, i en aquesta valentia no tan sols caldria anomenar el referent de l'Andrei Tarkovsky i d'en Carl T. Dreyer si no també de l'Albert Serra i El cant dels ocells (2008), amb qui Aliaga comparteix alguna cosa gens anecdòtica. Si acceptem que vivim en una època de desconcert i d'incertesa potser com mai a la història de la humanitat, és lògic pensar que caldria revisar, recordar i mostrar què ens ha deixat la mirada religiosa, un cop comprovat el fracàs de la mirada tècnica o científica.

Estigmas parteix (i segueix) de la novel·la gràfica de Lorenzo Mattotti Stigmate (1998) però aquest és el punt de partida i la inspiració, perquè Aliaga sap adaptar-la en el sentit literal del verb adaptar i a més a més tracta l'espectador de persona. I de persona adulta: Aliaga qüestiona, apunta, suggereix i obre portes. La pel·li també es basa en la història d'un dels estigmatitzats més contemporanis, Pío de Pietrelcina (el famós Padre Pío) canonitzat pel Papa Woytila, un dels cardenals primats més retrògrades dels darers temps. Finalment, allò que ha vist l'espectador és una experiència visual que cadascú haurà d'interpretar en funció dels seus codis, de la seva mirada.

*     *     *

Si parlés amb l'Aliaga li demanaria per l'enorme quantitat de referències al cinema, que li agraeixo i que alhora em fan qüestionar-lo. Durant els cent minuts de Estigmas hi ha en Fellini de La Strada i de Les nits de Cabíria (i d'altres), en David Lynch de Eraserhead, diversos Buñuels (Nazarín, Los olvidados, Simón del desierto), el Dead Man d'en Jim Jarmush, apunts d'en Dreyer, d'en Tarkovsky...