La revolución secreta és la sisena novel·la que publica l'autor, que va néixer el 1981. Vet aquí un jove del qual no es pot dir allò de la joventut i les promeses. A l'edat de Crist, aquest escriptor de Yecla (Múrcia) que es diu Claudio Cerdán ha viatjat des del gènere fantàstic fins al negre, malgrat que La revolución secreta és un text que fa de mal classificar al gènere fosc.
Publicada a la col·lecció Narrativa d'Alrevés, la novel·la és generosa de planes (en té 320) però es faria difícil dir que n'hi sobren, com sol passar moltes vegades en els textos extensos.
A l'entrevista del post anterior a aquest, l'Anna M. Villalonga hi diu que la novel·la negra catalana hauria de ser més agosarada: això no li podríem demanar a en Cerdán, perquè aquí demostra que no li falta gosadia. La revolución secreta s'esdevé a la Rússia de 1919, durant la guerra civil, en un poble perdut enmig del terrible hivern, el gel i la misèria. Cerdán és agosarat perquè mescla amb fluïdesa els personatges reals amb els ficticis, situa esdeveniments històrics amb fets novel·lístics amb un sentit de la narració gairebé màgic per la potència plàstica de les imatges, per la facilitat amb què suggereix la visió rica d'olors, de colors inesperats i de sorolls inquietants.
De Cerdán podran agradar més o menys els arguments i la tendència al macabre, però qualsevol lector s'adonarà que llegeix el text d'una persona extraordinàriament dotada per explicar històries on la lectura és una immersió, un viatge al·lucinant a un escenaris realistes i alhora onírics. La realitat és profundament irreal, i això en Cerdán ho sap dir molt bé: són les excepcions de la norma allò que delimita el món. El text és un joc gairebé provocador i alegrement desenfadat amb les convencions. Són especialment divertits els fragments on hi apareix un Mikhaïl Bulgakov jove que intueix les obres futures que escriurà el geni de Kíev, així com les referències al cinema que va escampant pel relat, com si fes un compendi i una llista de les seves preferències.
Sense ànim de fer un espòiler, Cerdán juga amb una habilitat especial (entre irònica i tètrica) amb el tema de la licantropia, un aspecte en el qual ha fet troballes impagables i sorprenents, com ara la del caçador d'homes-llop malalt d'argíria, una malaltia que es deu a la intoxicació de plata líquida.
La llista de temes que es poden trobar a La revolución secreta és llarga, amb contínues referències al nostre present o a la nostra història local: la guerra "civil", l'ús de la pàtria com a argument per justificar-ho tot, l'integrisme religiós, el debat entre ciència i fe. Cerdán té l'habilitat notable de suggerir i de qüestionar tots aquests aspectes (i d'altres) des de la distància prudencial que li permet la ironia i l'anacronisme, un recurs agosarat quan es narra una història tan terrible, sanguinària i despietada com aquesta. Irònic i escèptic, l'autor sap exposar punts de vista contraposats i deixar la solució del debat a mans del lector, al qui sempre tracta amb respecte i donant per fet que és persona intel·ligent. Les cites i referències a Bulgakov (autor de La Guàrdia Blanca que podria ser a l'arrel de la novel·la) o a Turguenev mostren un autor llegit (que no és massa habitual després de l'eclosió de les escoles d'escriptura), cultivat en la cinefília i que es permet el joc lleu i intel·ligent, sense estridències, sense elitismes innecessaris. Cada diàleg és un exemple de com ha de ser un diàleg literari.
Pel què fa a la qüestió del gènere (que darrerament em té ratllat), diria que malgrat alguns comentaris i ressenyes, el text de Claudio Cerdán és de difícil inclusió, i això em sembla una bona notícia. La revolución secreta té tant de negre (perquè hi ha un crim que cal resoldre i un investigador que s'ho proposa) com d'aventures, tant d'aventures com de terror, tant de terror com d'allò que s'anomenava novel·la històrica i que -per fortuna- està en declivi (per fortuna, potser les darrers novel·les històriques hauran estat els fulletons espantosos de l'Alfred Bosch). Si és històrica és perquè se situa en un instant conegut i reconeixible de la història. Però en fa una lectura creativa i tal vegada conflictiva (situar-se al bàndol perdedor de la guerra li confereix una textura més densa), i aprofita els espais buits a les cròniques oficials per a situar-hi un relat que té tant de fantàstic com de probable.
Des de la meva perspectiva tant personal com modesta, aquesta mescla de gèneres retorna la novel·la a un estat en què pot viure sense adjectius, un format de text que celebra per damunt de tot el goig de la narració i el gust per explicar un conte, que convida a pensar en qui som i d'on venim, a viatjar des del sofà, a repensar-nos un cop més i sense prejudicis.
La revolución secreta és un text que conté molts suggeriments. No tan sols els explícits en la novel·la i que l'enriqueixen amb el·lipsis i sobreentesos, si no els que proposa com a possibles vies per a la creació d'una generació d'autors i autores que ens hem de proposar assaltar una literatura viva, agosarada i capaç de saltar les fronteres del melic i de la pàtria. Amb tots els respectes pel melic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada