John muere al final és el sisè títol de la col·lecció Insomnia de l'editorial Valdemar. Amb aquesta col·lecció, Valdemar aposta pels autors contemporanis de terror i permet saber per on van les propostes més actuals.
David Wong (pseudònim de Jason Pargin) va néixer a Illinois el 1975. És un nom valuós per saber què s'escriu avui en l'univers de l'horror. De vegades sento una mescla de ràbia i de desconcert quan veig esciptors que, com Wong, tenen deu anys menys que jo i no tan sols escriuen magníficament, si no que a més a més són capaços de generar textos innovadors, suggerents i provocadors, i que apunten cap a una narrativa del terror que mira al futur.
Malgrat l'auge de la novel·la negra en els darrers deu anys (posem que deu o una mica menys... quant fa de Wallander i Larsson?), sempre he trobat que aquesta època que vivim afavoreix més aviat el terror, el gòtic i l'espant còsmic. Una mirada lleugerament atenta ens revela un món decadent on les injustícies, les guerres i la barbàrie han deixat de retrocedir per a prendre una renovada embranzida. Què ens hauria d'inspirar, si no terror, el desnonament massiu de famílies, les noves formes d'esclavatge o el progrés del neoliberalisme, del neomasclisme i la incipient misèria intel·lectual que s'insinuen per l'horitzó? Més que la racionalitat pessimista del gènere negre o policíac, a mi se'm suggereix un nou romanticisme gòtic que, de fet, ja té expressions ben concretes. Al cinema, l'abominable saga Crepuscle (en la versió més mediocre i popular), Només els amants sobreviuen d'en Jarmusch, Take Shelter, L'Anticrist de Von Trier, Mamá, etc.
David Wong respòn a aquesta necessitat amb una revisió enèrgica del gènere, on mostra una realitat demencial a través de l'humor: de vegades negre, de vegades salvatge i principalment amargant. Influïda pel cinema de terror dels anys setanta i vuitanta (com tants de nosaltres), la novel·la se submergeix en un món de deliri que resulta esgarrifosament versemblant, navega entre monstres d'inspiració pulp i alhora romàntics, és àgil i poderosa en les imatges. I a més a més, conté uns diàlegs escrits amb solvència: potser és una mania personal i persecutòria, però a mi els mals diàlegs em treuen de polleguera i m'obliguen a abandonar lectures tot sovint. La pila de novel·les avorrides i deixades per culpa d'uns diàlegs impossibles, banals i tediosos és enorme.
Tinc moltes espectatives posades en John muere al final perquè... ho confesso: tot just l'he començada. De manera que després d'aquesta breu notícia, un dia d'aquests en faré la ressenya de veritat.
Nota: La versió en cinema està feta i és probable que s'estreni aviat. Té la gran virtut de comptar amb Paul Giamatti, un dels actors més rellevants dels darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada