dimecres, 1 de juliol de 2015

Sílvia Mayans: Cap llàgrima sobre la tomba. L'entrevista


Sílvia Mayans (Barcelona, 1969) és l'autora de “Cap llàgrima sobre la tomba”. Publicada per Pagès editors el 2013, la novel·la va ser finalista del premi Ferran Canyameres de l'any anterior. “Cap llàgrima sobre la tomba" és un relat negre de tall gairebé clàssic, de ritme intens i escrit en un llenguatge elaborat, sec i concís.

Una de les característiques rellevants del text és que narra una història que s'esdevé a les Terres de l'Ebre i més en concret als pobles del Matarranya i dels Ports, dels quals en fa un retrat documentat i precís. El lector es passeja per Vall-de-roures, per Arnes i per les carreteres que menen als infinits masos abandonats o fins a Tortosa i, en certa manera fins a Reus. Un altre dels trets identificadors del text és el treball que ha fet de la parla d'aquell país.

Però més enllà dels aspectes formals, Mayans explica una història humana dura i contundent, i és per això que goso fer-li una primera pregunta del mateix nivell d'intensitat que la narració que ens proposa:

Nigra Sum: Per començar i per trencar el gel amb una mica d'energia, et llegeixo una frase que va deixar Sigmund Freud i tu, si et sembla, em dius què en penses. Freud diu: la família és l'origen de tots els mals.

Sílvia Mayans: Em sembla una frase exagerada, però és cert que els vincles que es donen en les famílies són molt forts i a més són inevitables, de manera que no tens elecció. La família pot ser una meravella, però també pot ser un infern.

NS: Tal com et deus haver imaginat, la cita de Freud l'he feta perquè la teva novel·la és una història de venjança que té a veure amb la família.

SM: És cert, però alhora el protagonista necessita retrobar-se amb la famíla i els orígens, vol saber d'on ve per entendre qui és. Revisa la vida i les relacions, la història de la mare...

NS: La novel·la és una novel·la de gènere negre en sentit gairebé clàssic: està escrita en primera persona, hi apareix un cadàver a la primera escena i la història és la investigació que es deriva de la troballa del mort. Es tracta d'un home penjat en una olivera, que segons el protagonista i narrador, “li ha parlat”. Què vol dir que "li ha parlat"?

SM: Sí, l'home penjat i el protagonista estableixen una relació des del primer instant de la trobada. No es coneixien de res, però l'Elíades Bel, el protagonista, intueix que tenen alguna cosa a veure, que hi ha un lligam. El mort li parla perquè en certa manera li “dóna” la cartera amb els seus documents personals, li parla amb els gestos que li fa fer el vent, i li parla perquè es trenca la branca d'on penja mentre els dos estan sols enmig del bosc.

NS: “El manuscrit trobat a Saragossa” d'en Jan Potoki i “¿Quién mató a Palomino Molero?” d'en Vargas Llosa també comencen amb el cadàver d'un penjat...

SM: Sí, però la veritat és que no els he llegit. Me'ls hauré de llegir...

NS: Al teu títol també hi ha una referència al Boris Vian: "Escopiré sobre les vostres tombes", que és una història de venjança personal...

SM: És cert, i aquesta obra sí que la conec. És una novel·la que em va agradar i que em va sorprendre, on les coses tampoc no són el que semblen. Però no hi he fet cap referència conscient. El que he d'explicar és que la versió inicial de la novel·la, duia per títol “Rondalla de mort”. El vaig canviar a suggeriment de l'editor, perquè ens va semblar que recordava massa la “Ronda de mort a Sinera” de l'Espriu. De fet, la rondalla popular que incloc al final de la novel·la va ser el punt de partida de la meva història...


NS: La novel·la se situa sobretot al poble d'Arnes, a la tardor de 1975, en els dies anteriors i posteriors a la mort de Franco. Aquest fet històric és vist des de molt lluny pels personatges. Creus que des d'Arnes es veuen lluny aquesta mena de fets? Jo diria que també fas un retrat de la sociologia dels pobles dels Ports...

SM: Sí, els fenòmens de la política es veuen com una cosa que no els afecta en el dia a dia. Penso que davant del franquisme hi ha haver una postura molt acomodatícia. El franquisme va durar quaranta anys i això vol dir que molta gent no coneixia res més que aquell règim, no havien viscut cap altra mena d'estat. No havien vist res més ni la possibilitat de res més. És cert que la guerra civil va afectar molt les Terres de l'Ebre, i les baralles que hi va haver entre famílies i veïns. Però la dictadura es va viure com una època d'una mena de tranquil·litat. Dit d'una altra manera, quan Franco va morir, el 50% de la població se'n va alegrar i l'altre 50%, no. Actualment els pobles encara estan dividits en aquest sentit... Com diu un dels protagonistes, a la vida del pagès l'afecta més el clima que la política, i un altre diu no, això no és veritat... La política encara es veu com una cosa llunyana: els afecten les relacions personals, i les famílies es posicionen a “dreta” i a “esquerra” de manera que hi ha pocs canvis. I quan hi ha algú que canvia de bàndol no s'accepta gaire bé.

NS: Has fet una crònica generacional a la novel·la? Sobretot pels referents de la televisió que vas deixant al llarg del text...

SM: Sí, hi parlo de la televisió i de la ràdio de l'època. Rodríguez de la Fuente, la Ruperta, l'Un Dos Tres... Eren programes que duraven dècades i que van unir més d'una generació, de fet. Era una televisió diferent a la d'ara, que canvia de programacions tan depressa...

NS: Sense ànim de desvetllar la trama de la novel·la, sí que puc dir que "Cap llàgrima sobre la tomba" parla de memòria històrica i de memòria familiar, i d'un tema que ara potser ha agafat vigència: els nens robats en acabada la guerra. Per què creus que avui aquests temes apareixen a la literatura, a la premsa...?

SM: Potser perquè els afectats són els que ara tenen la nostra edat... I és el moment en què et planteges d'on vens i qui ets. Conec un persona que fa poc va descobrir que la seva mare havia estat una nena robada. Jo diria que ara prenem consciència de tot el que va representar aquella època, que tenim la perspectiva necessària per revisar-ho i reflexionar-hi. Hi ha algun factor generacional.

NS: A la teva novel·la hi ha un mort i dues persones que ho investiguen, cadascú per la seva banda però amb una simetria (o assimetria) molt interessant. Hi ha el protagonista Elíades Bel i també el tinent Estrada, un policia a punt de jubilar-se que decideix investigar amb una energia gairebé obsessiva.

SM: L'Elíades té una relació amb el mort que no és conscient, però és com si ho intuïs. Hi ha un vincle entre ells que l'implica, se sent interpel·lat. En canvi, el tinent Estrada se sent vell i sap que arriba al final de la seva carrera. Per això pensa que aquest podria ser el seu darrer cas i té ganes de deixar la feina tancada, vol enllestir-la.

NS: La novel·la parla d'uns personatges en procés de canvi: el protagonista està vivint canvis a la seva vida, el policia és a punt de jubilar-se i el país s'aboca a un canvi de règim.

SM: Si t'hi fixes hi ha un altre personatge, la Susi, que explica el canvi social que vivia Espanya: les dones començaven a prendre relleu, n'hi havia que començaven a ser independents. Volia explicar que als pobles sempre hi ha hagut dones capaces de tirar endavant pel seu compte, dones que es van avançar al seu temps, més modernes i que volien treballar, que estudiaven encara que fos per fer de secretàries. Fins i tot als pobles més menuts hi havia dones que no estaven aïllades.

NS: Canviem de tema i passem a parlar de la llengua en què parlen la majoria dels personatges de la novel·la. Podríem dir que està escrita en tortosí. El que resulta interessant és que aquesta variant no és la teva llengua materna...

SM: A Vall-de-roures en diuen “xapurreao”, però diguem-ne tortosí. Tot i que no és la meva llengua materna, no és gens postissa perquè l'he apresa vivint allà. Al principi teballava en un bar i allà aprens la llengua parlant amb el pagès, amb l'abuelo. És una llengua molt rica i que fa servir moltes expressions antigues, molt arcaiques. També vaig fer classes per adults a Batea, i vaig veure clar des del primer dia que la millor manera de connectar amb els alumnes era parlar el seu idioma.

NS: Malgrat que hi ha escriptors de l'Ebre, creus que el tortosí és prou visible a la llengua escrita, als mitjans...?

SM: En Jesús Tibau, que és del Priorat, usa la seva llengua i és un autor prou reconegut. I tenim en Jesús Moncada, que és del millor que hi ha en narrativa catalana. Al final del llibre hi vaig incloure un petit lèxic tortosí perquè abans de publicar vaig donar a llegir el llibre a persones conegudes i em van suggerir que ho fes, perquè lectors de Barcelona em deien que els costava comprendre algunes paraules. Aquest glossari acompanya el lector i alhora fa més present la llengua que es parla en aquells pobles. Però també he de dir que no he usat totes les formes verbals, perquè formes com l'imperatiu acabat en “o” xocaria molt.

NS: Tornem a canviar de tema: quin ha estat el mètode que has seguit per escriure "Cap llàgrima sobre la tomba"?

SM: Vaig partir de la rondalla que he inclòs al final del text. Em va sobtar molt una rondalla popular que parla d'una història de violència dins de la família i volia explicar allò. Per fer-ho, necessitava una nena, un pare i una època on aquella història terrible fos versemblant. Vaig construir la història perquè em dugués fins a aquell final. Ho he escrit amb calma, al llarg d'un any, revisant molt, anant endavant i enrere... I abans de publicar-la l'he tornada a revisar durant força temps.

NS: Tu ets una autora de relat breu i fins i tot molt breu. Continues treballant en aquest format?

SM: A veure... el microrelat el treballo quan sorgeix, quan veig que hi ha una convocatòria, un motiu. M'agrada escriure contes i penso que la narrativa breu és molt difícil.

NS: Per què creus que és més fàcil publicar una novel·la que un conte?

SM: En Jesús Tibau publica contes perquè ha guanyat molts premis de contes, i el seu primer llibre va ser una recopilació de contes premiats. També hi ha la Violant Barquet, que publicava contes a seu bog i al final una editorial li va demanar que els publiqués en paper. Però és cert que a les llibreries, si no són autors clàssics, no en veus. Jo diria que és una decisió de les editorials... hi ha l'opció dels reculls col·lectius, d'autors diversos...


NS: Quin és el darrer llibre que has llegit?
SM: “L'àguila negra”, d'en Joan Carreras

NS: Quina és la darrera pel·lícula que has vist?
SM: Et diré una sèrie: “True detective”.

NS: Com acabaries la frase: L'època que m'ha tocat de viure és...
SM: Massa ràpida, massa veloç.

NS: Un motiu per conèixer la comarca del Matarranya.
SM: Les muntanyes salvatges, els rius verges i els pobles autèntics, de pagès.

NS: Tu que has fet de mestra d'adults: quin objectiu creus que ens hem de proposar els docents d'avui?
SM: Primer, que l'oci sigui una activitat més pensada, menys dirigida. Sigui mirar la tv o llegir un llibre, que sigui el fruit del teu criteri. Que no ens deixem endur per la velocitat i les modes.

Juny 2015

5 comentaris:

  1. Felicitats per l'entrevista, Lluís! Molt interessant .
    I enhorabona per la novel.la, Sílvia!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro molt que t'hagi agradat, kweilan. La feina de divulgar-nos és la d'una formiga, però moltes formigues fan un elefant...

      Elimina
  2. Enhorabona. Bona entrevista i bones respostes. La Sílvia és un encant de persona i ha fet una novel·la fantàstica. Gràcies a tots dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Anna M, per visitar el bloc! Entre totes i tots anem aixecant polseguera negra!

      Elimina