dijous, 23 de juliol de 2015

Margarida Aritzeta, L'amant xinès. L'entrevista


"L'amant xinès" (Llibres del delicte, 2015) és la darrera novel·la de l'escriptora i professora de Teoria de la literatura Mardarida Aritzeta, que té un obra extensa en la qual trobem altres títols del gènere negre. 

En aquesta ocasió seguim les passes de la inspectora Mina Fuster, encarregada d'esclarir un crim estrany esdevingut en un poblet aprop de Tarragona. La trama es complica i el relat esdevé un joc de miralls on res no és el que sembla, com en un ball de màscares. Mina Fuster va néixer per fer de protagonista del relat "L'assassinat de la venedora de cupons", que obre el recull "Elles també maten" ( Llibres del delicte, 2014), i es pot sospitar que tindrà més vida literària.


Nigra Sum: La vida és una pel·lícula mal muntada i la ficció és el millor muntador que hem trobat? 

Margarida Aritzeta: Ben vist! Sí. La vida és com un magatzem d’andròmines que ens serveix per articular les nostres explicacions sobre tot el que ens rodeja. I la ficció és una de les més eficaces per fer-nos veure clarament, com en un mirall, en quin món de mones ens movem. Ja ho deia Aristòtil, i això que en el seu temps no s’havia inventat el cinema!!

NS: A "L'amant xinès" sembla que s'expliqui que la pitjor opció és la més possible: un exemple d'aquesta tesi serien les sospites de la mare de la inspectora, que no són una paranoia. Pensa malament i encertaràs?

MA: Aquest és un consell que donaven els iaios, però és eficaç perquè sempre ha funcionat. No ens creiem els visionaris, però Cassandra sempre acaba tenint raó…

NS: "L'amant xinès" és una novel·la que funciona com joc de màscares on res no és allò que sembla. A més a més hi ha la disfressa, el teatre, les estances amagades als soterranis secrets. Sense ser esotèrica, parla d'una realitat oculta que organitza el món. Què n'opines? Et sembla que li busco els tres peus al gat?

MA: M’agrada aquesta idea del joc de màscares, la trobo molt encertada, les disfresses, els soterranis secrets. No m’havia plantejat la via esotèrica, sinó el joc amb el lector, la capacitat taumatúrgica de l’escriptura de crear un món sencer on el lector pot trobar el sentit de les pistes que li surten al pas, on cada petit detall és una pista a seguir. I de passada, posats a jugar, sí, pot ser que l’escriptor no sigui sinó un personatge a la ment d’algú que el pensa, que organitza un caos anterior…

NS: En el mateix sentit, cites el comissari Ricciardi, el personatge de Maurizio de Giovanni que es comunica amb els morts. La teva protagonista no té aquesta facultat, però en canvi dialoga amb una veu que voreja l'esquizofrènia i així inscrius la Mina Fuster en la nòmina dels investigadors que usen capacitats especials, com en Charlie Parker de John Connolly. En Connolly i en de Giovanni eren al teu pensament quan imaginaves la Mina Fuster?

MA: Sí que hi eren, i m’alegra que ho hagis vist. En sóc lectora i fan. De vegades he explicat la meva poètica Frankenstein, de construir les meves criatures a partir de membres d’altres criatures per fer-ne… bé, no pas monstres, sinó criatures noves. És divertit d’escriure i espero que sigui també divertit de llegir.

NS: Continuo amb la inspectora Mina Fuster: és un personatge complex per allò que hem comentat i per la seva sexualitat, pel seu passat. Ara et demano per la versemblança del relat: creus que una persona com la Mina Fuster és possible en el cos dels Mossos d'Esquadra? Una personalitat com ella voldria ser funcionària de la policia autonòmica?

MA: Conec algun mosso/mossa molt creatiu i que encara és al Cos. La meva personatge surt d’un trauma de primera joventut i s’aferra a la via funcionarial perquè en aquell moment se la troba, i estudiar, opositar i pertànyer a un Cos li suposa una taula de salvació. A més, li agrada manar i, sobretot, li agrada la cara fosca de la vida, i la professió li ho permet. Caldrà veure si a mesura que el personatge creix les contradiccions es fan massa grans. De moment, és un punt de partida.

NS: A la novel·la se citen moltes músiques: sonen de fons en un local, a l'aparell reproductor d'un personatge... Podem pensar que has explicat la banda sonora de Margarida Aritzeta?

MA: Només en una part molt petita. La meva banda sonora seria la de molts artistes del Club dels 27, per edat, però ja no algunes de més modernes que surten a la novel·la, i algunes d’actuals (n’hi ha de meves i n’hi ha que no m’agraden gens, però me les trobo a la ràdio del cotxe). He fet un mix entre la meva banda sonora i la dels meus fills…

NS: I una mica més sobre la música: esmentes el “club dels 27”, els artistes morts en aquesta edat (Joplin, Cobain, Winnehouse...): per què creus que els artistes autodestructius ens agraden i ens sedueixen tant?

MA: Morir jove i en plena eufòria és un mite molt antic: Alexandre Magne, Jesucrist.. el Che. Els autodestructius del Club dels 27 ens mostren la cara fosca del mirall on sovint ens mirem i ens fa por de veure’ns, tenen un component de personatge tràgic, capaç de provocar una intensa catarsi entre els seus seguidors i fins i tot entre aquells que a penes en saben res: ens infonen terror i pietat, ens commouen a causa d’aquesta fatalitat que els arrossega inevitablement cap a la destrucció.

NS: L'amant xinès podria ser catalogada com una novel·la sobre la corrupció política, però no es pot limitar a aquesta lectura. En tot cas, sí que s'explica que la corrupció no és tan sols una qüestió de grans dirigents, si no també de petits càrrecs locals. Durant la lectura he pensat en l'exalcalde de Torredembarra, en Xavier Crespo i els viatges a Rússia, etc. El projecte de “Barcelona World” fa tuf de corruptela a gran escala, però tu ens expliques que també put a corrupció petita, i això té més substància literària perquè ens parla de la condició humana. Tots som corruptibles?

MA: No sé si tots som corruptibles en la realitat, però m’agrada pensar qualsevol lector pot empatitzar amb les petites corruptel·les, perquè al capdavall, qui no ha demanat mai una factura sense IVA? Els grans projectes immobiliaris i financers, el fet que la màfia xinesa pugui entrar en els negocis dels casinos de la Costa Daurada, però també els viatges a Rússia amb les targetes de crèdit oficials, els viatges de negocis a la Xina, són a la part de dalt d’una piràmide que té una base més àmplia. Algú els ho permet, els admira, els dóna premis com a ciutadans exemplars, i els vota. Però també m’agrada pensar que som capaços d’escandalitzar-nos i reaccionar davant d’aquestes històries.

NS: Margarida Aritzeta és el pont entre la generació d'escriptors de Joan Fuster i M.A. Oliver, i la nova fornada? Aquells autors són vigents i poden ser llegits avui? Com veus el viatge des de “De mica en mica s'omple la pica”, “Estudi en lila” i la producció que avui es publica a través d'editorials com Llibres del delicte, Crims.cat, etc?

MA: Penso que aquells autors i aquells llibres són necessaris perquè la producció d’avui tingui la vitalitat que té. Qualsevol que els llegeixi, però, es trobarà fent arqueologia sociològica, perquè aquelles condicions de vida, aquells detectius i policies i aquelles maneres d’investigar són antics. Fins i tot el feminisme de la Lònia Guiu, que té molt del feminisme dels anys 70-80. Els passa a tots els clàssics. Ells, però, ens van ensenyar la necessitat de donar vitalitat al llenguatge, de fer-lo creïble, de posar en circulació uns personatges i uns temes propers al lector, de mostrar les entranyes d’una societat injusta i corrupta, i que no ets un traïdor si dius que el teu petit món fa tanta pudor com el món dels altres. Sovint penso que en Jaume Fuster estaria contentíssim de veure el que es publica ara a Catalunya.

NS: Et demano una resposta arriscada: digues dos elements positius i dos de negatius de la novel·la negra/policíaca catalana d'avui.

MA: Positius: 1) LA VITALITAT: que posa a l’abast del lector molts autors tan bons com els que ens ofereixen les traduccions de les grans empreses editorials. 2) LA COMUNICACIÓ: que s’ha creat una empatia molt gran entre autors, editorials i lectors, festivals, jornades, premis, llibreries, clubs de lectura. En altres gèneres això no passa.
Negatius: 1) LA INVISIBILITAT: la novel·la negra/policíaca catalana encara és molt poc visible/difosa, no només a nivell internacional, sinó també a nivell local. 2) Encara és aviat per dir-ho, però seria negatiu si, pel fet de ser en català i sobre temes catalans, fóssim menys exigents amb els nostres autors i les seves obres.

NS: Per acabar. Ens podries dir quin és el darrer llibre que has llegit?
MA: He rellegit "Santuari", d'en Faulkner, per a una conferència i ara estic llegint "Ves i aposta un sentinella", de la Harper Lee.

NS: I la darrera pel·lícula que has vist?
MA: "Amy"

NS: Com acabaries la frase: L'època que m'ha tocat viure és...
MA: Extraordinària! He vist una revolució tecnològica al llarg de la meva vida que poques generacions han tingut la sort de viure.

Juliol 2015


8 comentaris:

  1. És un plaer de tenir un espai al teu Blog. Moltes gràcies i que per molta negror!

    ResponElimina
  2. Com sempre molt interessant l'entrevista!!!

    ResponElimina
  3. Bona entrevista i interessants respostes! Gràcies!

    ResponElimina
  4. Vaig llegir per primer com a la Margarida Aritzeta a La maleta sarda, ja que sempre m’han interessat temes relacionats amb les illes del Mediterrani, Sicília (Camilleri), Sardenya (Niffoi), i em va agradar molt. Desprès he anat llegint molta cosa i no m’ha decebut gents, tot el contrari, una que em va agradar molt és El pou dels maquis, crec que l’autora si sent molt implicada. L’amant xinès l’he trobat una molt bona novel•la negre o policíaca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'agrada la novel·la negra i t'agraden els autors de les illes mediterrànies, has de llegir "Pluja negra", Flavio Soriga, publicada per ed. Alrevés, col·lecció crims.cat. No et decebrà

      Elimina