dissabte, 4 de juliol de 2015

La mujer de gris: la insòlita aventura de Mrs Villalonga

La mujer de gris

Anna M. Villalonga exerceix de teòrica, estudiosa i divulgadora de la literatura negra catalana des de fa anys, tal com ho demostra la llista de treballs publicats fins ara. A l'octubre del 2014 es va incorporar a la nòmina d'autors de novel·la de gènere amb “La dona de gris” (Llibres del delicte), de la mà de l'editor Marc Moreno. La dona de gris és una novel·la breu que transita pel relat psicològic i que remet, també, a la novel·la centreuropea per l'ambientació i el tractament de l'espai urbà.

Però la notícia que em du a entrevistar-la és que, a la primavera del 2015, “La dona de gris” ha estat publicada en la traducció castellana: “La mujer de gris” (Navona editorial) i aquest és un fet rellevant a les lletres del país, perquè és força insòlit.

Nigra Sum: Estàs d'acord en què podem tractar “d'insòlit” el fet que una novel·la contemporània i tan recent, escrita en català, es publiqui traduïda en llengua castellana poc més tard? Com ha anat el procés? Quins referents propers podem trobar?

AMV: Sí, és un fet insòlit, molt poc habitual, i realment rellevant per a la literatura en català. Per això estic tan contenta. El procés per arribar-hi encara ha estat més insòlit, perquè Pere Sureda, l’editor de l’Editorial Navona, em va demanar el text abans que sortís en català. Jo encara estava repassant les galerades de La dona de gris quan ell em va escriure. Em va dir que tenia ganes de llegir el llibre. Que li enviés, sense compromís, i que se’l miraria.

Com et pots imaginar, jo no m’ho podia creure. Jo no el coneixia a en Pere (només l’havia vist, com a espectadora, en una xerrada que va fer). Suposo que ell em coneixia a mi d’altres coses o del blog. No ho sé. El que et puc dir, per experiència, és que una cosa així no passa mai, sembla un afer màgic. La majoria d’autors catalans, sobretot de gènere, escriuen llibres i llibres tota la vida i gairebé mai no aconsegueixen publicar en castellà.

Total, li vaig enviar la novel·la a en Pere. Al cap d’una setmana em va escriure un breu missatge. Em demanava de quedar per parlar. Havia llegit La dona de gris, li havia semblat una novel·la molt bona i la volia publicar. Vaig saltar d’alegria. Saltar literalment. Encara ara estic en un núvol, i això que ja tinc La mujer de gris a les mans.
Pel que fa a referents propers, no ho sé ara mateix. Hi ha grans autors que publiquen en les dues llengües, com l’Andreu Martín. També en Marc Pastor i la Teresa Solana han publicat en castellà i en altres llengües. Però ara mateix no me’n vénen al cap gaires més.

NS: La traducció ha estat obra teva. La immensa majoria dels catalans som bilingües per ascendència o per educació, però traduir és una tasca més complexa que no pas poder mantenir una conversa en qualsevol de les dues llengües. Com has viscut aquesta feina?

AMV: Jo sóc bilingüe per ascendència i per formació, les dues coses. La meva mare és de fora de Catalunya. A casa, sempre he parlat castellà amb ella i català amb el pare i els germans. D’altra banda, jo encara pertanyo a una generació que va fer tot l’ensenyament en castellà. Considero el castellà una llengua tan meva com el català. I, a més, vaig estudiar, en primera instància, Filologia Hispànica. La Catalana la vaig cursar després, bastant més tard. Per tant, em sento totalment bilingüe. Pensa que jo abans només escrivia en castellà. Les novel·letes i relats que havia escrit durant anys eren en castellà.
Tens raó quan dius que traduir és una tasca complexa. Ho és. Tanmateix, jo potser ho tinc millor que altres persones perquè, al cap i a la fi, la meva professió, els meus estudis, són de filòloga. La feina l’he viscut amb alegria i molta il·lusió, imagina’t.

NS: Sobre la traducció: sens dubte que és un exercici terriblement interessant per a un autor traduir-se a si mateix, perquè implica fer una mirada analítica i allunyada, alhora que és un indiscutible acte d'amor envers el text. Li has fet canvis? Li has descobert noves lectures, matisos o fins i tot aspectes millorables?

AMV: Cada llengua té les seves característiques, els seus trets distintius, la seva distribució semàntica, la seva diferent aplicació del lèxic. Els mots no són equivalents, no hi ha sinònims purs. Existeixen diferents matisos en cada mot, en cada paraula, especialment pel que fa als adjectius i als verbs. Traduir no és traslladar literalment el text, sinó fer-ne una versió, una adaptació, una conversió. Hi ha fragments de la novel·la en català que són molt similars a la novel·la en castellà, sobretot al principi, però d’altres no tant.
En realitat no em vaig poder distanciar massa de l’original perquè no hi va haver un període de separació del text. Com t’he dit, de seguida em vaig posar amb la traducció. Això és bo i dolent alhora. És bo perquè el tenia molt fresc i sabia molt bé què i com ho volia dir. És dolent perquè no et permet grans canvis, encara estàs massa vinculat a l’original. Amb tot, sí que he millorat coses, he aclarit algun petit fragment que em semblava que quedava obscur, he buscat els mots que, en castellà, impactaven tal com jo volia, que sovint no eren els mateixos que en català. He modificat certes expressions que en castellà no complien les expectatives necessàries... Si ets el teu propi traductor i en saps prou per fer-ho, t’assegures que la traducció també recull la teva pròpia veu. I això no té preu, crec jo. A Navona, que són tremendament curosos, no em van posar cap pega quan van llegir la versió castellana. Això em va donar tranquil·litat.

NS: La mujer de gris apareix en un moment en què les relacions polítiques i culturals entre Catalunya i Espanya presenten conflictes, promoguts per la mala gestió que fan els governs i els polítics de la diversitat cultural de l'Estat. En aquest sentit, la teva traducció és un gest que implica una reivindicació de la riquesa, del diàleg i de la comunicació entre les diverses llengües que es parlen a la Península. Com veus aquesta situació i què n'esperes de la rebuda de la novel·la en el context del lector de l'estat (castellanoparlant)?

AMV: Mira, sobre això no sé molt bé què dir-te. L’Editorial Navona i en Pere Sureda són molt respectats fora de Catalunya. Els seus llibres representen, per a un conjunt de lectors, garantia de qualitat. Jo mateixa he quedat sorpresa de la tasca que fan. És una editorial independent, que publica allò que agrada als seus editors, allò que els seus editors consideren marca de prestigi. No només en la col·lecció Navona Negra (de gènere criminal), sinó en totes les seves col·leccions. Publiquen clàssics, textos poc coneguts d’autors de renom (Henry Miller, Aldous Huxley, etc. etc.), també petites delicadeses d’escriptors actuals que normalment no ens arriben. Mimen les edicions en el seu aspecte extern. Fan llibres preciosos, una passada. No persegueixen en absolut l’èxit d’una literatura purament comercial, sinó tot el contrari. Treballen per la cultura. Pretenen distingir-se per la seva sensibilitat literària i el seu respecte pels autors i les lletres. Això fa que el seu tipus de públic sigui un públic format, intel·ligent, culte. Un públic que difícilment caurà en els conflictes fàcils i cafres que, com tu dius, han promogut darrerament els polítics.
En Pere Sureda és un home amb molta experiència en el sector. Hi porta 40 anys. I diu que abans sí que treballava a sou (havia estat a grans editorials), però que, per sort, ara és independent i pot publicar vertadera literatura. A mi em deixa amb la boca oberta. Hi confio molt.

NS: Potser m'equivoco, però interpreto la teva traducció com una invitació a la resta d'autors d'expressió catalana a què ens decidim i ens arrisquem a saltar les fronteres. Si afirmem que la nostra literatura és bona i de qualitat homologable, hauríem de seguir les teves passes.

AMV: No, no ho crec. Perquè això no depèn dels autors. Tots els autors voldrien publicar en castellà. No es tracta d’una invitació per als autors. En tot cas, per als editors, que són els que posen els diners i decideixen. Això és una qüestió purament editorial. Les editorials són les que han d’arriscar-se. Els autors què més volem!

NS: Ens pots explicar quines repercussions o quins feedbacks has rebut dels lectors que t'han conegut en la versió castellana?

AMV: El llibre en castellà es va començar a distribuir el 8 de juny. Per tant, porta molt poc. Tot i això, ja han sortit ressenyes en blogs (molt bones, estic contentíssima), bonics comentaris a través de les xarxes socials, gent que m’escriu dient que el llegirà de seguida... Estic expectant a veure què passa. En Pere Sureda confia molt en la novel·la. És una de les persones que n’ha fet una lectura més correcta, que ha captat millor el que jo volia dir. A més, com que la versió catalana va guanyar el Premi del Festival València Negra, això també pot ajudar a promocionar-la. Però encara és massa d’hora per saber com anirà. Ha passat poc temps.

NS: És inevitable preguntar-te: la traducció al castellà és el primer pas de futures traduccions a d'altres llengües? “La dona de gris” té alguns elements que afavoreixen la possibilitat d'un lector llunyà (en termes geogràfics) perquè és un text força intemporal i sobretot que no es localitza en uns paràmetres definits: la ciutat que narres podria ser Barcelona, però també podria ser Praga,Viena...

AMV: A alguns lectors francesos que l’han llegit els ha agradat molt. Al professor de la Université Paul Valéry de Montpellier, Michel Bourret, li encanta. L’ha llegit dos cops i n’ha parlat fins i tot en una trobada sobre novel·la negra femenina. Li agradaria molt traduir-la. A França hi ha l’agent literària Sophie Savary que també ho voldria. Però és molt difícil. La veritat és que no hi penso.
Des del punt de vista del contingut de la novel·la, crec que sí que és una novel·la molt oberta, atemporal, que recrea uns fets i una atmosfera d’aspecte europeu ampli. Benjamín Prado, que l’altre dia la va comentar extensament a Radio 3, a Madrid, també va parlar del seu aire centreeuropeu.
Certament, jo no volia fer una novel·la barcelonina. Estic una mica saturada de comentaris al voltant de la localització de les novel·les negres. Per a mi era molt més important l’interior dels personatges que no pas l’espai. Tenia clar que volia parlar d’una gran urbs, però de qualsevol gran urbs. La trama de la novel·la no se circumscriu a un lloc concret, seria reduccionista. Va molt més enllà. La dona de gris/La mujer de gris només empra un esquema de gènere (i de resquitllada) per tractar temes més aviat filosòfics, per interrogar el lector, per dir coses transcendents. Això és la novel·la. Els lectors que ho han entès i han deixat de banda la seva adscripció a convencions genèriques són els que en treuen més suc.

NS: L'aventura de la teva traducció té a veure amb una qüestió de voluntat i de risc personal. Però inevitablement té a veure amb una editorial disposada a apostar. Cal remarcar que “La dona de gris”/”La mujer de gris” és una novel·la breu (menys de 200 pàgines), i aquest no és un format habitual a les llibreries, on hi predomina el volum de 400 planes. Com veus el panorama de les editorials catalanes en aquest sentit? Creus que són receptives o creus que cal convèncer-les?

AMV: Ja t’he dit abans que el risc personal no existeix (tret de l’inherent a tota aventura literària i al d’exposar-se públicament a l’opinió d’altri, que no és poc). El risc és de l’editorial, tant en català com en castellà. Jo agraeixo enormement a les dues editorials i als dos editors, Marc Moreno i Pere Sureda, la seva confiança cega. Sense la generositat de Marc Moreno i Llibres del Delicte, ara mateix no estaríem parlant.
Pel que fa a la llargària, ja saps que adoro la distància curta i que la reivindico i la defenso. Curiosament, tant Llibres del Delicte com Navona pensen igual. Ambdues són editorials independents i els seus editors prenen decisions sense les pressions comercials que han de suportar els editors dels grans grups. Navona, per exemple, té diverses col·leccions, com “Los ineludibles” i d’altres, que són precisament de petites i breus joies. Per tant, en el meu cas, no he hagut de lluitar gens.
Pel que fa a la resta d’editorials catalanes, com em preguntes, no sé què dir-te. Jo crec que la diferència rau en això que comento. Una cosa són els grans grups, que es mouen només per interessos mercantilistes. Una altra, per sort, aquestes petites o mitjanes editorials que darrerament s’han entestat a fer una feina diferent, a respectar molt més la literatura, l’autor i el possible lector.

NS: No puc acabar la llista de preguntes sense demanar-te si estàs escrivint un nou text de ficció. I si fos que sí, en pots dir alguna cosa per petita que sigui?

AMV: Després de la novel·la he escrit i publicat tres relats, que m’ha agradat molt fer. Un va ser "Errare humanum est", aparegut a l’antologia Els crims nostrats, d’Edicions Xandri. Un altre es titula "Las vergüenzas", en castellà, del qual n’estic molt orgullosa. Va aparèixer fa pocs dies a la revista especialitzada Fiat Lux (es pot llegir per Internet). El tercer, "El violí mut", sortirà al setembre en un altre recull de relats de dones que he coordinat per a Llibres del Delicte, "Noves dames del crim". Ja veus que he estat molt ocupada...
(Pausa) Però sí, tinc una altra novel·la al cap. De moment no en puc explicar res. Ara mateix només m’estic documentant.

La autora Anna María Villalonga. | E. M.


Més informació. Algunes ressenyes i repercussions a la premsa:

http://diarios.detour.es/literaturas/anna-maria-villalonga-la-vida-de-los-otros-por-juan-jimenez-garcia

http://www.elmundo.es/cultura/2015/07/02/5595266446163fcb678b458a.html


Juliol 2015


3 comentaris:

  1. És un luxe per als lectors llegir la versió traduïda pel mateix l'escriptor. Felicitats Anna Maria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla una aventura apassionant, i per això he volgut deixar-ne constància al blog.

      Elimina
  2. moltes gràcies per l'entrevista i per donar-me l'oportunitat d'explicar l'experiència. Gràcies, Sílvia!

    ResponElimina