dilluns, 27 de juliol de 2015

Apunts sobrenaturals


(1) Em penso que mai no tindré la barra de proclamar-me expert en res, perquè possiblement no sento la necessitat de reafirmar-me ni de buscar arguments per a l'autoestima en l'expertesa. Però quan miro enrere i repasso la llista de lectures del gènere sobrenatural (fantasmal, d'apareguts, de retornats, de xucladors, de monstres abissals o còsmics, de presències inquietants) me n'adono que no està gens malament. Puc estar satisfet d'haver dedicat (si sumés les hores i les agrupés) anys de la meva vida a llegir relats sobrenaturals. I després venen les hores passades contemplant pel·lícules de la mateixa estirp.

Jo diria que, en realitat, allò que més m'agradaria és haver vist una aparició creïble, haver escoltat una veu nítida d'ultratomba o haver dialogat amb un ens de l'altra banda del mirall. Mentrestant, i com que això no ha passat, alimento el meu desig amb la lectura i de vegades, ocasionalment, amb l'escriptura. Totes les meves aproximacions a la redacció de novel·la (que són poques, però les justes) s'han produït sota aquesta influència (en el sentit anglès de "influenza": malaltia). Així, malgrat l'estada en el gènere negre, no puc evitar de pensar en el gòtic i fantasmal. Allò que hi ha darrera de l'enigma sempre té un peu en el sobrenatural, en el Misteri així, amb majúscules.

Com si la il·lustració, el pensament racional i el mètode científic haguessin passat davant els meus ulls amb la consistència d'un núvol d'estiu, continuo pensant que la realitat és incompleta (i més aviat limitada, estúpida) si no es contempla amb el coneixement que prové de l'altra banda: les connexions simbòliques, la màgia primitiva, la mirada oberta al meravellós. En definitiva: no puc deixar de pensar que, si la fe en el fantàstic pot empastifar la nostra comprensió, també ho pot fer la fe en la ciència positiva. Incapaç (i sense ganes) de fer demostracions o proclamacions, continuo en el món de les ficcions versemblants, és a dir, en el refugi de la literatura. Completamet segur que, si em mantinc amb vida damunt del planeta, és gràcies a les ficcions que incorporen l'element meravellós.

Si penso en allò que deia Aristòtil sobre la realitat inversemblant i la ficció versemblant, resultarà que tal vegada només comprenc la ficció per què és molt més coherent, ordenada i creïble que no pas allò que anomenem realitat objectiva. Per això és un refugi, en alguns casos, per a algunes sensibilitats i algunes debilitats. Allò que ens fa diferents (i estranys) no és la targeta de crèdit, si no la intuïció que ens parla de la complexitat infinita, la que ens allibera encara que sigui en somnis.

(2) Tot i la meva preferència pel gènere sobrenatural, també tinc una tendència al negre clàssic. Per això em resulten molt estimables les novel·les que són capaces de fusionar les mirades, o que saben incloure un aspecte de l'un dins de l'altre. En els casos en què se sap permeabilitzar un text costumista amb esquitxos sobrenaturals, em sento specialment feliç. La fantasia pura (els móns estrictament imaginaris o fantàstics) se'm fa poc atractiva perquè perdo el referent i no entenc el joc. En aquest sentit, "El senyor dels anells" i les altres obres del senyor Tolkien em semblen inferiors a "El senyor de Barrufet", que té molta més densitat metafòrica.

I d'altra banda, un excés de realisme costumista se'm fa tediós. Això no m'impedeix comprendre l'esforç enorme que fa un autor per elevar a categoria de literatura les viscissituds de la classe mitjana (Francesc Serés, per exemple), o els neguits de la sociologia burgesa del país i qualsevol altra opció del realisme en versió policial (Andrea Camilleri, Petros Markaris). Però quan un text d'intriga criminal es conclou amb la detenció d'un empresari corruptor i d'un polític corruptible em sento mig defraudat: em sobrevé aquella emoció decebedora del coitus interruptus: aquí hi falta alguna cosa. Ni que sigui una al·lusió vague a la maldat metafísica. A la realitat estricta, el mal és banal i estúpid, l'obra d'uns funcionaris que també eren bons ciutadans i bons pares (per això vam llegir Arendt). Però cal dir alguna cosa d'un altre mal anterior, primitiu i més profund (i per això vam llegir atentament Lovecraft, tant com Perucho).

(3) La inclusió de l'element "estrany" dins del text negre contemporani no hauria de ser sorprenent, impròpia o estrafolària. Un autor com en James Lee Burke l'introdueix amb naturalitat i sense que grinyoli a la novel·la estrictament negra "In the electric Mist with Confederate Death" (1) tal com el títol indica. En John Connolly usa les entitats sobrenaturals (amb un excés de repetició mecanitzada) a les novel·les protagonitzades pel detectiu Charlie Parker. L'escriptor italià de referència Maurizio de Giovanni té el personatge del comissari Ricciardi, capaç de connectar amb els morts per esclarir el crim (personatge que va inspirar la sèrie de tv "Millenium", crepuscular i medicocre). Tothom recorda "El cor de l'àngel", la pel·li de l'Alan Parker basada en la novel·la de William Hjortsberg titulada "Falling angel". En l'àmbit de la sèrie de tv, el recurs al sobrenatural és més freqüent. A l'obra del sempre mal valorat per les elits de la crítica (però extraordinàriament valorat pel públic) Stephen King, el sobrenatural és una constant que no tan sols funciona literàriament, si no que dóna enormes xifres de vendes i que facilita adaptacions al cinema de les que formen cues davant les taquilles.

(4) A l'escena de la literatura d'intriga catalana (negra, policial, etc) el sobrenatural, el fantàstic i el gòtic hi són quasi absents. Potser ens caldria l'auxili dels sociòlegs per explicar-ho, malgrat que la política actual contingui tants elements romàntics, paradoxalment ben acceptats per un electorat posseït pel pragmatisme però capaç de votar un president ocult al quart d'una llista esotèrica. Un servidor deu ser dels pocs que ho prova ("Aire brut"). Malgrat que Margarida Aritzeta a "L'amant xinès" hi fa una aproximació tímida i tangencial (però remarcable) amb una inspectora que sent veus dins del cap.

Hi ha incursions en el fantàstic efectuades des de la literatura destinada al públic juvenil. En Salvador Macip deu ser un bon divulgador científic, però els seus treballs novel·lístics mostren poca ambició i un nivell literari molt escàs.

Cal retrocedir unes dècades fins a trobar en Manuel de Pedrolo, sempre disposat a introduir el fantàstic o la ficció futurista, o bé en Joan Perucho, que continua sent el millor referent (i vergonyosament silenciat per les veus oficials) d'una literatura avançada, valenta i ambiciosa que explora els límits il·limitats de la ficció. Potser som una tradició literària òrfena de misteri, però òrfena per voluntat expressa, perquè Verdaguer i Ruyra (entre d'altres) van deixar-se la salut en l'intent.

Nota: Aquest text és una aproximació a la qüestió, escrit des de les vísceres d'un lector crític, que no vol dir un crític literari. M'agradaria ampliar-lo i fer-lo extens amb l'ajuda d'altres persones, especialment de les que se sentin identifiades amb això del "lector crític". De manera que qualsevol comentari, matís o subratllat serà molt benvingut.

(1): He enllaçat la fitxa de la versió en cinema deguda a Bertrand Tavernier, molt recomanable, perquè la novel·la encara no té traducció al català ni al castellà.  

1 comentari:

  1. poc a dir, ho has ja dit tot, ara, recordo el cor de l'angel, inquietant pel·lícula.

    salut

    ResponElimina