dimarts, 4 d’agost de 2015

Somiar matar, amb música de Bach



Vaig eixir del son expel·lit de sobte, propulsat a la llum blanca. Vaig tenir la impressió que el llit era un vehicle, llençat a gran velocitat, que havia topat amb un obstacle tan sòlid com una roca immensa, i que el meu cos havia estat projectat per l'aire com una marioneta. El desvetllament fou tan brusc que em va deixar atordit, suspès durant uns segons en un lloc on tot era possible, sense els temors dels vius ni les certeses dels morts.

Primer, abans de res, vaig voler certificar-me que podia moure les extremitats, que les mans m'obeïen i que no hi havia cap part del cos danyada. Després, a poc a poc, vaig extendre un braç fins a tocar el cos de la dona, que es removia sota els llençols mentre feia un gruny de mamífer que ha copsat la llum del sol.

Recordo que ella ja estava desperta i em mirava sorpresa, perquè la meva cara devia expressar l'atordiment de l'instant, quan vius una sensació per primer cop a la vida.

-Increïble... no et pots imaginar què acabo de somiar -vaig començar a explicar, amb un somriure que resultava nerviós- Era tan real... He somiat que havia perdut la casa, que vivia pel carrer i en cases abandonades, que la policia em buscava per alguna barbaritat que havia comès i que abans de tot això treballava de comptable, he somiat que tenia un amic molt estrany, una mena de company de viatge i de misèries, un home que no sabria descriure...

Poc després, mentre esmorzàvem a la cuina, ella va alçar aquells enormes ulls negres i més aviat tristos i em va mirar d'una manera estranya, que jo no li recordava en tants anys de vida compartida.

-I quina barbaritat havies comès, al teu somni?

Al to de la seva veu hi havia un deix que resultava inquietant, com si ella sabés la resposta i tan sols vulgués saber si jo era capaç de mentir després de vint anys de matrimoni. Això no té cap sentit, recordo que vaig pensar, perquè ningú no pot accedir als somnis de l'altre. Però també vaig pensar, simultàniament, que tal vegada sí que es pot accedir als somnis de l'altre després de tants anys de dormir al mateix llit, i que a més a més no fóra la primera vegada que parlava en somnis.

Vaig adonar-me que el gest de dur la tassa de nescafè als llavis es va aturar en sec, suspès per la imatge nítida que contenia la resposta enviada pel record del somni i que no vaig ser capaç d'explicar.

No vaig gosar dir-li que, en aquell somni, jo l'havia matada a ella, precisament. I que per això havia fugit de casa i vivia pels carrers. No podria dir com ho havia fet, però la silueta d'un ganivet de cuina em rondava per entremig dels dubtes.

Vaig tornar a deixar la tassa blanca d'Ikea damunt la taula de pissarra i en aquell instant vaig pensar que jo mai no havia tingut tasses d'Ikea, ni mai hi havia hagut cap taula de pissarra a casa meva. El mobiliari de la cuina que hi havia rere el cap de rínxols negres de la meva dona es va difuminar i després fins i tot el seu rostre va deformar-se com quan, antigament, les pel·lícules de cel·luloide es cremaven i bullien a la pantalla en unes enormes butllofes de color sèpia.

En aquesta ocasió fou més lentament que em vaig desvetllar. A poc a poc vaig entreobrir els ulls i vaig retrobar el meu cos embolcallat amb una flassada ronyosa, de ratlles blaves, blanques i vermelles. Jeia damunt d'aquella butaca vella i abandonada que havia arrossegat pocs dies enrere fins al casalot buit des de la cantonada on la vaig trobar. El sostre i les parets eren, inconfusiblement, el sostre i les parets de la Pensió Jamaica, l'hotelet de la costa abandonat molts anys enrere on m'havia instal·lat les darreres setmanes. L'olor d'humitat i de pixums de gat, la flaira de la salabror, la remor de la carretera nacional plena de camions brunzents, la flaira del meu cos després de molts dies sense dutxa i amb la mateixa roba tan de dia com de nit, la sensació dels dits ressecs i bruts que busquen la tebior dels genitals encongits.

Hi havia alguna cosa en la naturalitat de la flassada i les olors que em deia que sí, que aquesta és la realitat, i que les imatges anteriors eren un somni. Durant un segon em va semblar que la dona dels ulls enormes i els cabells negres rinxolats l'havia coneguda en algun instant de la vida, però mentre em preguntava qui devia ser em vaig adonar que ho sabia perfectament, perquè havíem conviscut uns quants anys. Tot em semblava confús i clar alhora.

Vaig passar uns minuts capficat amb la nitidesa d'aquell somni i amb la precisió amb què, en el somni, havia somiat la meva vida real. Perquè la meva situació era precisament que vivia pels carrers i dormia en cases abandonades, que la policia em devia estar buscant perquè em penso que vaig matar la meva dona, aquesta dona dels cabells rinxolats, tot i que no estic del tot cert que sigui jo l'assassí, si no el meu amic, aquest company de misèries que ronca aprop meu, en una altra butaca esventrada.

Durant uns dies vaig viure penetrat per una impressió de lleugeresa i de fragilitat, sentint que en qualsevol moment em desvetllaria de nou, definitivament, i que em trobaria en aquella cuina i amb la tassa d'Ikea a les mans. Que reprendria l'escena i que tal vegada respondria amb una naturalitat tranquil·la, despreocupada i jovial:

-Es veu que t'havia matat i que després m'havia posat a viure pel carrer.

Vaig imaginar que ella riuria de gust, que faria alguna broma banal o lasciva, vés a saber, i que en acabat em demanaria:

-Vols un altre cafè o anem tirant? -mentre es mirava el rellotge amb un gest quotidià i molt conegut.

O que tal vegada em despertaria en una tercera vida i en una tercera realitat que ara ni tan sols no era capaç d'imaginar. Qui ho sap: un altre temps o un altre país, i amb una dona allitada al meu costat que no era aquella ni s'hi assemblava de res. Durant els dies en què dubtava, tot em resultava contingent, vaporós, fungible. No era capaç de prendre'm res seriosament i qualsevol atzucac el trobava divertit i ridícul, com si em sentís impune a qualsevol dolor, meravellosament indemne. Em sentia incapaç de percebre el dolor i de quantificar la tragèdia. Com qui sap que es despertarà en un món molt millor en qualsevol instant.

Però a mida que passaven els dies i no hi havia cap altre desvetllament vaig experimentar el retorn de la gravetat, la sospita cada cop més fonamentada de què tot havia estat una broma capciosa de la ment. Fins que la certesa de què això és la vida real va retornar i es va fer inqüestionable, i vaig perdre qualsevol esperança en nous desvetllaments, perquè la rudesa de la vida diària no permetia pensar en alternatives boniques.

I no obstant això crec que, des de llavors, de tant en tant sento l'ombra del dubte, un instant breu i fugaç en què retrobo aquella lleugeresa que em permetia dir "tot això és un somni, no cal donar-li cap importància, no cal patir".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada