Neropioggia

Vaig llegir Pluja negra sense saber res de l'autor ni de l'obra, sense cap espectativa: es tracta d'un títol de la col·lecció Crims.cat i amb això en tenia prou. Tan sols amb la curiositat del qui s'apropa a un nom que no coneix, i a una novel·la que parla de l'illa de Sardenya. Un país petit enmig de la Mediterrània.

Flavio Soriga és un poeta que s'aprofita del gènere negre per a construir un breu poema en prosa, una elegia atmosfèrica i obsessiva. És molt probable que els puristes del gèner considerin Pluja negra com una falsa novel·la negra, i no obstant això, el text conté tots els ingredients i les pautes que defineixen el gènere. A les primeres planes hi apareix un cadàver. Hi ha un policia encarregat de la investigació (amb un ajudant sorprenent), una llista de sospitosos minuciosament descrits i desgranats. La investigació avança lentament, s'hi afegeixen personatges amb un cert ordre que Vladimir Propp explicaria perfectament i finalment el lector troba l'assassí. Un assassí que ha estat present en el relat des de bon principi, i que ha anat amagant lleument les cartes, però sense grinyolaments narratius.

Però... Pluja negra tan sols usa el relat negre per a parlar -poèticament- de la petita, hermètica i reconsagrada societat sarda. Intueixo que he après més sobre què és Sardenya amb Flavio Soriga que no pas amb qualsevol tractat de sociologia. Perquè Soriga gasta una sensibilitat de vegades esgarrifosa en el retrat, i aquest mestratge és tan visible en la creació atmòsfèrica com en la descripció dels personatges i sobretot de les relacions entre ells.

La genialitat del text és el maneig d'una curiosa sèrie de paradoxes que tan sols goso enumerar:

• a partir d'un relat gairebé lineal, simple i desproveït de subtrames, parla d'una enorme quantitat de temes: l'amor i el sexe, la gelosia, l'afany de poder, les classes socials i l'explotació, la dignitat, l'homosexualitat reprimida, la religió, l'individu i el col·lectiu, les societats tancades, l'ecologisme enfrontat a la voracitat capitalista, el caciquisme...
• en un context realista que de vegades s'apropa al registre periodístic (sempre tenyit de poesia) introdueix l'element fantàstic i l'onirisme (en la figura d'una misteriosa i simbòlica bruixa que s'apareix al comissari responsable de la investigació).
• fa un retrat concís de la societat sarda que remet a qualsevol societat coneguda: les similituds amb la Catalunya actual són esgarrifoses i ens diuen alguna cosa sobre els països mediterranis ficats amb calçador a la mateixa Europa dels nòrdics. El monòleg del jutge que defensa l'ordre social, les elits i el poder de les bones famílies té una transcripció directa en clau catalana. Ídem per a la qüestió nacionalista, que té un gran pes en el relat.
• sap relatar uns fets cruents, aspres i duríssims amb un llenguatge poètic i elegant, molt ric de matisos, construint frases llargues que incorporen acció i descripció, clima i estat d'ànim amb una fluïdesa sorprenent.
• construeix un text de lectura àgil i de vegades vertiginosa tot i prenent-se diverses llicències, la més notable de les quals és la puntuació, que segueix un criteri propi i no-normatiu.
• fa confluir el drama personal amb la tragèdia col·lectiva, el fracàs d'una societat que prefereix la injustícia abans que l'alteració de l'ordre i la contradicció de l'individu que no gosa buscar la felicitat. La conclusió moral de la novel·la és terrible: l'únic personatge que ha optat per rebel·lar-se contra la societat i que ha volgut viure lliure, en la cerca de la felicitat és... la víctima.

Cal fer un esment molt especial a la feina del traductor, un impressionant Pau Vidal en evident estat de gràcia.

Flavio Soriga fotografiat per Ana Portnoy davant la llibreria Negra y criminal de Barcelona.

Soriga llegint el seu poema Amore