dilluns, 17 de març del 2014

Dèficit d'atenció

Il·lustració del mateix autor que ha escrit les paraules al capdavall

El noi a qui deien Alfons sempre havia patit d’insomni i per això passava moltes hores de la nit amb el cap arrepenjat a l’ampit de la finestra, la mirada perduda damunt de les teulades del barri. Gairebé sempre s’entretenia imaginant com deuria ser l’antiga fàbrica de coberts d’alumini que se li oferia al davant dels ulls, quan encara funcionava.

Volia endevinar les piràmides de forquilles, culleres i ganivets apilades al pati. El cap que arrepenjava a la finestra era aquest cap que tants disgustos havia donat a la família. Un retrassat per als parents. El tonto del carrer pels nois de la seva edat, un transtorn límit de la personalitat per al psiquiatra dels serveis socials del districte. Tot havia començat amb el dèficit d'atenció del psicopedagog de l'escola, mil anys enrere.

Aquest gest mecànic i avorrit que repetia nit rera nit va transformar-li la vida i va convertir-lo en un fenòmen. O tan sols en la notícia dels diaris. I durant un dia sencer, en la imatge que obria els Telenotícies. Va ser el dia que el van detenir, acusat de l’espantós assassinat d’una nena de dotze anys –de qui tan sols se’n va difondre el nom i les dues inicials: Amàlia N.C.

La nena va aparèixer espantosament mutilada, penjada d’una gruixuda cadena i suspesa damunt de la bassa d’àcid sulfúric que encara sobrevivia dins la vella fàbrica de coberts i estris de cuina. Tot al voltant era ple de ditades i empremptes de l’Alfons. Les burilles del tabac que fumava, les gotetes d’esperma que el delataven de forma definitiva, les petges dels seus sabatots. A més a més l’Alfons no es va fer pregar gens: tot just acabat de detenir va dir que sí, que l'Amàlia l’havia morta ell. 

En sabia tants detalls, i eren tan precisos i minuciosos, que a ningú no li podia quedar cap dubte que la policia havia actuat amb eficàcia de rellotger suís. 

Durant el breu interrogatori, va demanar si a Espanya s’aplicava la pena de mort als culpables d’assassinat, i va sofrir una intensa decepció en obtenir la resposta. Ell sempre haria jurat que sí, perquè a les pel·lis de la tele el càstig era invariablement la mort per injecció letal, cadira elèctrica o -si era en blanc i negre- per la forca.

La decepció va ser tan gran que va estar a punt de fer marxa enrera i desdir-se del crim. La idea d’explicar una altra història li va ballar pel cap durant una estona. Però mentre dubtava van arribar les càmeres de la televisió i els flaixos dels fotògrafs, i l'Alfons va sentir com tota aquella gent cridava el seu nom. Es va adonar que era molt millor així.

Altrament, li caldria haver explicat uns fets confusos i imperfectes, propis del retrassat mental que hauria de tornar a ser.

Hauria d’explicar que una nit, mentre contemplava la ciutat adormida, va veure un cotxe negre i lluent, immens, que s’aturava vora la tàpia de la vella fàbrica. Que dos homes en van treure un embalum que es movia i cridava amb un fil de veu. Una veu de noia molt jove. Que van entrar cap dins forçant una porteta lateral. Que ell, una estona més tard, va baixar a veure-ho i es va trobar l’escena: el cosset malmès i mort, suspès de la cadena. Que es va quedar tan atordit que no va poder sinó asseure’s a terra a fumar i a pensar sobre els humans i les coses tan estranyes, dolentes i fastigoses. 

Hauria d’explicar que es va fixar en els dos homes del cotxe, i que un d’ells era el Diable amb tota certesa, i no em feu dir perquè ho sé, però jo sé que era el D.

Hauria d'explicar que una mica més tard va escapolir-se i va arribar-se fins als peus de l'Amàlia.

Hauria de dir a aquella gent que llavors, mentre seia davant del petit cadàver, es va adonar que tenia l'oportunitat de burlar el Diable, ell, que no passava de ser un retrassat pel qui ningú no donaria un euro. I ho va pensar en un sol segon. Que ell tot sol, en la foscor humida i disminuïda, va descobrir quina acció tan genial podia fer si es confessava autor del crim, si era capaç de deixar prou pistes i prou segures que el culpessin sense cap marge de dubte.

El petit Alfons es va adonar que podia burlar-se de la intel·ligència de Satanàs. Que alhora podia enganyar dels humans llestos. I tot en una sola jugada. Perquè mai ningú no sabria que el Senyor de les Mosques havia actuat al cor de la ciutat. El secret romandria per sempre al seu poder. El petit Alfons, així, faria rabiar el Geni del Mal i alhora sabria un secret terrible i espantós que ningú, ni un sols dels humans intel·ligents, llestos i guapos no sabrien mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada