El 1964 és l'any en què La Cua de Palla va editar El jutge i el seu botxí, una traducció de Friedrich Dürrentmatt. [També és, casualment, l'any en què vaig néixer].
El 1986 la novel·la es va reeditar a la col·lecció El Cangur d'Edicions 62. Història complexa i alhora magistral, és una reflexió sobre les paradoxes i les contradiccions entre la justícia humana i la Justícia, aquella idea platònica que ens ronda per la imaginació i que gairebé mai no hem sabut palpar. Explica la investigació d'un crim: una nena apareix morta enmig del bosc i un vell comissari a punt de jubilar -un mestre de la criminologia respectat arreu- s'obstina en resoldre-ho, tot i que deixat anar enmig d'una apatia enorme.
Tot i que la novel·la pot ser llegida en clau de gènere negre, possiblement va molt més enllà i parla de persones, somnis trencats, vellesa i oblit. Hi ha un aire trist, melanconia. Bärlach és una creació original perquè és ambigu, amaga sempre les cartes, reflexiona sobra la ortodòxia dels mètodes policials i té un currículum que mai no es revela del tot, ple de boira i rencor. No en va, el comissari va començar la seva carrera brillant en temps del nazisme. Entre d'altres qüestions que planteja, hi ha una evident referència nietzscheana: si t'apropes massa a l'abisme per mirar què hi ha, pot ser que l'abisme et retorni la mirada?
La novel·la ha estat adaptada tres cops al cinema, tot i que podrien ser més. Dirigit per Sean Penn, Jack Nicholson recrea un Bärlach inoblidable (convertit aquí en Jerry Black) l'any 2001, un any abans del seu grandiós Schmidt i en certa manera prefigurant aquest home a punt de la senectud que decideix donar un gir a la vida abans del final.
Molts anys abans, Vajda també havia dut a la pantalla Dürrenmatt (El Cebo, 1958) i el barroc Lars Von Trier el va adaptar (en el sentit més extens del concepte) a The element of Crime, (1984), extraordinàriament esteticista i plateresc, però ple de grans troballes visuals, d'una potència enorme i que semblen sorgir del món oníric.
(A l'adaptació de Penn hi apareix una nòmina esplèndida de secundaris de luxe, entre els quals destacaria l'emotiu O'Rourke i l'eficaç Sam Shepard, l'escriptor-actor per excel·lència.)
(A l'adaptació de Penn hi apareix una nòmina esplèndida de secundaris de luxe, entre els quals destacaria l'emotiu O'Rourke i l'eficaç Sam Shepard, l'escriptor-actor per excel·lència.)
La versió de Vajda:
La versió lliure de Lars Von Trier:
recordo 'el cebo' , em va impresionar molt en aquells temps, hi sortia un actor gran i gros que em sembla es deia Hert Fröbe i nambé Heinsz Rumman nque era el policia. Veient l'escena final, potser no està tant ben feta com em va semblar en aquells temps.
ResponEliminasalut
Vajda té grans pel·lis (i algunes del gènere negre) que no resisteixen bé el pas del temps, tens raó. En tot cas, les altres dues són molt recomanables. Pel meu gust sobretot la del Sean Penn: malgrat que Von Trier em sembla un geni, potser té més criteri narratiu l'americà que no pas el nòrdic...
Elimina