Fou una primavera i per atzar. Fou llavors que vaig descobrir la casa de Josep B, semi-derruïda enmig del bosc. Pocs dies després i a través del youtube vaig descobrir qui fou en Josep, i quan i com van ser sepultades les seves cendres per un grup d'amics.
A finals de l'agost vaig retornar a la casa. Les màquines havienn arrasat la construcció -i tan fràgil com era!- i havien llençat la terra avall, per fer invisible l'assentament i retornar a la natura allò que és d'ella. I la vegetació va retornar, en un sospir de fulles verdes i d'insectes. Amb prou feines es descobreixen petites peces: una corda, un retall de roba, papers dispersos. La llibreta de La Caixa solcada per una filera de formigues. El silenci és un eixordador brogit d'aire i de larves, vespes, remor d'arrels noves que solquen la terra negra i humida com la sang.
La qüestió del mètode
Calia recordar bé la combinació de trencalls -uns a la dreta, els altres a l'esquerra- per a retrobar l'antiga adreça de Josep B. enmig de la boscúria. Les alzines i els pins, els boixos, bancals d'inesperades falgueres.
Vaig confiar en la meva memòria i les meves deduccions, i així fou com durant dues hores vaig trescar pels camins sense trobar-la: ni la memòria ni les deduccions no em van servir de res.
Cap a quarts de vuit em vaig rendir. Vaig renunciar al meu objectiu i vaig emprendre el camí de baixada. Fou així com, sense pensar ni voler recordar ni emprar cap facultat racional vaig topar-me amb l'indret. Guiat per un instint remot i fràgil, gairebé oblidat. Quan havia perdut l'esperança vaig ser lliure i llavors vaig arribar al lloc. Tenia raó el vell filòsof: només som lliures quan hem perdut l'esperança.
Qualsevol comprendria quin és el mètode per trobar les coses que busquem si no fos perquè l'escola i els benintencionats consells materns i paterns ens han desaprès del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada