Les forces estranyes

Així com fa uns anys els esperits i els ens estranys escollien les ràdios, telèfons i televisors per a manifestar-se, trobo molt correcte i molt contemporani que ara escullin la qüestió digital. No em sorprèn gens que avui hagi assistit a una nova manifestació del sobrenatural a través d'Amazon, els correus, una famosa empresa de missatgers i un antic autor argentí, el senyor Leopoldo Lugones. La participació de l'univers digital ha estat el vehicle principal del fenòmen paranormal, i ho trobo mot digne de menció, perquè el món des hermeneutes i els esotèrics està penosament contaminat per una mania retrògrada i elitista, antiquada i melancònica. 

Leopoldo Lugones és un escriptor fascinant, argentí i modernista. Va morir el 1938, després de publicar una obra no massa extensa però selecta, dins de la qual hi ha el llibre de relats breus Las fuerzas extrañas. Llibre pel qual he pagat el preu sobredimensionat de 12 euros, enlloc dels 4 que hauria pagat si m'hagués conformat amb rebre un minúscul arxiu per a e-readers.

Si hagués comprat un e-book, però, mai no hauria pogut percebre tota aquesta energia metafísica que circula pel món i que troba les escletxes per a meravellar-nos fins i tot en una tarda entre setmana, d'un dimecres vulgaríssim enmig del mes de març. El març marçot que mata amb il·lusió.

Dimarts vaig sortir de casa a les set i cinc de la tarda (19:05) per a fer unes gestions que no venen al cas, i en tornar poc més tard de quarts de nou em vaig trobar un avís de l'empresa de missatgeria que du el llibre des de Meco, prop de Madrid. L'avís diu: que jo no era a casa a les 18:40 i que per això no m'han lliurat l'enviament. També diu que em posi en contacte amb l'empresa si és que tinc cap interès en rebre l'objecte. Hi ha un telèfon. Abans de trucar ja he renunciat interiorment a discutir la paradoxa horària: tots som humans, i els empleats de la missatgeria són uns humans inhumanament maltractats en aquests temps de salvatgia empresarial.

-Li parla Tabita, digui -respòn una veu jove, amb un indiscutible accent vallesenc.

La Tabita m'aconsella que passi l'endemà per la seu de l'agència a recollir el llibre. Jo ho accepto. Qui no voldria conèixer una jove anomenada Tabita?

Dimecres, per tant, vaig a l'oficina per recollir el llibre. Entremig han passat massa hores i la rudesa de la jornada laboral m'ha fet oblidar allò de la Tabita que el vespre anterior em va desvetllar la imaginació. Faig el tràmit amb poques paraules, tot és molt assèptic i formal. Estic cansat. En arribar a casa m'ajec al sofà i em poso a llegir. Lugones és enigmàtic, poètic, simbòlic i gran narrador. Culte i sofisticat, juga a mesclar religions i mites, es riu del pensament científic, és fluïd i espès: un goig.

Quan duc unes quantes planes me n'adono que Lugones prescindeix del gènere femení en les narracions. Els lectors masculins no solem prestar atenció a la qüestió, però en aquest cas fins i tot jo ho percebo. Cal llegir moltes planes abans d'arribar a trobar un nom de dona en el llibre. I el nom és Tabita.

Salto del sofà amb una suor pàl·lida que em mulla la samarreta per l'esquena i em raja clatell avall. Teclejo al telèfon i demano per la Tabita. 

-Li parla Noe, digui -respòn una veu jove.

-Voldria parlar amb la Tabita.

La Noe dubta i és evident que li puja la mosca al nas a la tercera vegada que jo li insisteixo, i que li dic que potser la conexen per Tabi, per Ta, per Tatà... Al final em penja entre improperis i amenaces. El missatge clau de tot plegat, però, l'he entès perfectament: aquí no hi treballa cap Tabita, ni en coneixen cap. Comprenc de seguida que, si hi insisteixo, corro el risc d'obtenir una denúncia davant dels Mossos d'Esquadra per assetjament.

M'assereno i torno a la lectura. Ja no em sorprèn gens ni m'inquieto, ni tan sols se m'obre cap porus de la pell de l'esquena quan, unes planes més endavant, apareix el nom de Noemí a les planes de Leopoldo Lugones, Las fuerzas extrañas. Segueixo llegint com si res, immòbil.