Calces, coloms i un vampir

-M'indigna! M'indigna aquesta ciutat! Se l'han venuda als especuladors i als bars! -cridava jo assegut en un cafè del barri de Gràcia- Se l'han venuda a la gentussa!

El meu amic m'escoltava amb estoïcisme, i de tant en tant mirava de reüll al voltant, inquiet per si se'm sentia massa. El cambrer eixugava gots i es feia l'orni, la resta de clients m'ignorava amb elegància. Havíem begut tres cerveses per barba i semblava que la tarda se'ns allargaria.

Abans de seguir cal situar les coses: perquè un relat és una peça d'artesania. Com un rellotge suís o un licor carmelita. Els ingredients i l'ordre en què es disposen es deuen a una fèrria tradició que garanteix la seva eficàcia. Cal explicar, per tant, que després de set anys vivint a fora, a la pau de les comarques del sud-oest, unes penoses circumstàncies familiars em van obligar a retornar a ciutat. L'escena del bar, per tant, s'esdevenia quan duia tres mesos buscant pis de lloguer i la paciència s'havia acabat. S'apropava el Nadal, i l'ombra de les festes encara em crispava més. Cada cop que veia un turista em venien ganes de bufetejar-lo, i el rostre de l'alcalde mel·liflu a les fotografies dels diaris em provocava una crisi d'angoixa i de furor.

-Espera un moment -va fer ell de sobte, com si recordés una anècdota remota- Ara que hi penso, potser tinc la solució. Tinc un conegut, viu a l'estranger i té un pis buit, potser...

I així va ser com, a finals de gener vaig llogar un pis a l'Eixample barceloní, en una cantonada del carrer Aribau. L'esquerra de l'Eixample no és el barri en el qual hagués pensat mai: el trobo estrany. Fins i tot l'arquitectura modernista de les façanes, lloada a totes les guies, sempre m'ha resultat gòtica i em fa pensar vagament en el cinema de terror, i en una angoixant pel·lícula del Polansky. La vida en aquells carrers segueix mil·limètricament els horaris de les oficines. A les deu del matí els bars s'omplen de gent uniformada d'administratius i comptables, de funcionaris ociosos que engoleixen croissants i entrepans-puça. A les vuit del vespre edevé un desert per on transiten els escassos veïns reals, que han estat ocults durant el dia. Homes i dones grans, solitaris i taciturns que vaguen per les voreres amples. Llavors, el barri sembla el claustre d'un monestir decadent, d'una religió ensulsiada que encara adora un déu sinistre.

-Tu no esculls el barri: el barri t'escull a tu -em vaig dir, per resignar-me.

Però el pis estava bé. Era un principal, vagament modernista però ampli, desmanegat i amb olor de ranci. Feia més de cinquanta anys, en aquest pis hi havia viscut un gran home de les lletres catalanes de qui no diré el nom, perquè és pura anècdota inservible. Duia uns quants anys buit i tancat, i les olors de la solitud s'havien arrapat a les parets com un animal caparrut i persistent.

La millor estança del pis era, justament, allò que no era una estança: el pati posterior, ple de plantes assecades i entristides. Els cactus, però, havien sobreviscut la llarga solitud i la sequera. Encara mostraven el seu verd incorruptible, la seva ànima antediluviana, aquella quietud de cocodril majestuós. Els murs havien adquirit un to terrós i càlid: amb una mirada optimista hi veies la llum de la Toscana. A més a més, hi queia un sol bondadós als matins i t'hi podies ajeure a llegir. En acabat d'esmorzar, per tant, m'asseia en una butaca comprada a Ikea i repassava velles novel·les. En aquells moments fins i tot intuïa que m'acabaria reconciliant amb la ciutat i, si havia begut dos o tres martinis, imaginava la mà de Déu beneint els carrers d'Aribau i Muntaner, de Provença, de Còrsega...

Així, reclinat amb un llibre a la falda, vaig descobrir les galeries dels pisos superiors: grans finestrals abocats damunt meu, silenciosos, entreoberts a l'aire lleu. I la roba estesa, els colors que ballen un tango lent, una milonga, un sirtaki.

I de tant en tant, una d'aquestes peces de roba dels pisos superiors es desprenia de les pinces i queia, irremeiablement, al meu pati. Aquí és on comença veritablement aquesta història. Tota les paraules anteriors han estat un preàmbul. El moment en què unes calces de color magenta van aparèixer damunt d'un cactus és el so d'un gong que anuncia l'inici dels esdeveniments. Perquè el relat ha de mantenir una certa lògica, i s'ha de construir amb un innegable pudor i respecte (milers d'anys de narració oral i escrita ens han ensenyat a explicar les coses).

Vaig aixecar els ulls. Tres pisos més amunt em vaig topar uns ulls verds que em miraven. Verdíssims, potser fins i tot massa verds. La noia dels ulls maragda em feia signes amb les mans. Vaig deduir que les calces eren seves, i que més o menys m'avisava que ja passaria a buscar-les. De manera que les vaig arrencar del cactus i les vaig dipositar sobre una butaca. A primer cop d'ull diria que tenia uns quaranta anys (la noia, no les calces), que era força atractiva i que duia una mitja melena d'un cabell negre lluent.

Fou un dia d'aquella mateixa setmana que vaig començar a descobrir els coloms morts.

Al carrer, i sempre molt a la vora del portal de casa. El que més cridava l'atenció de les aus mortes era l'aspecte que presentaven: estaven espantosament destrossades, amb les entranyes arrencades i fetes un manyoc de plomes i sang, i bocinets blancs d'ossos partits. Ben bé com si una bèstia carnívora s'hi hagués esplaiat. Un dia, mentre me'n mirava una, se'm va aturar al costat un dels molts homes vells i solitaris que habiten el barri.

-No s'hi ha fixat? -va comentar, sense necessitat que jo li hagués demanat res- Aquests animals... No hi veu res d'estrany? No? Miri-s'ho bé: no tenen sang. Els l'han xuclada.

Tenia raó en aquella observació impúdica. Els coloms estaven secs com una moixama, i no obstant, tot just acabaven de morir.

Algú es preguntarà què dimonis tenen a veure unes calces i uns coloms exsàngües, perquè la lògica del conte i de la narració imposen certes normes que cal atendre.

Perquè pocs dies després, un d'aquells coloms assecats va aparèixer al meu pati, aprop del cactus on havien aterrat les calces de la veïna. El vaig ficar dins d'una bossa del Caprabo i el vaig llençar al contenidor dels residus orgànics, amb bon criteri. Poc més tard, la veïna va baixar a recuperar la seva peça interior. Ara, vista a dos pams de distància, vaig trobar una noia que no superava els vint-i-cinc anys, i em vaig interrogar sobre si la distància augmenta la percepció de l'edat. Estava consternat per aquell rejoveniment. I així, soprès, li vaig donar les calcetes i vam intercanviar un parell de comentaris banals sobre la llei de la gravetat i la relació veïnal. I un tercer comentari, potser desafortunat, sobre els coloms eixuts.

-L'Ajuntament ha organitzat una brigada d'extermini de coloms -va explicar ella- No en donen publicitat perquè no queda bé, però cal controlar la població d'aquests animals.

Va pujar escales amunt i vaig tancar la porta. Em vaig penedir molt intensament d'haver esmentat els coloms enlloc d'haver buscat una conversa més agradable: parlar de coloms morts no pot donar lloc a una invitació per prendre un vi blanc, sopar o simplement fer una cafè al pati. Em vaig sentir ruc i maldestre. Aconseguir una cita o una còpula també és ofici d'orfebreria, com escriure un bon relat o tallar bellament sobre fusta la imatge de la mare de Déu de Lurdes.

Apenes uns minuts més tard va sonar el timbre novament. Vaig córrer esperançat a la porta i vaig obrir amb un gest ample que volia ser elegant. Però aquest cop era el veí del replà, un jubilat taciturn i malagradós. Se'm va fondre el somriure que duia. L'homenet i jo ens havíem creuat algun cop a l'escala, ens havíem mirat de cua d'ull i ens havíem adreçat uns escassos sons sense articular, com els éssers pre-civilitzats.

Una lluïssor emocionada i terroritzada li tenyia la mirada. L'expressió d'aquell rostre cerós i l'escassa llum del replà ens duen a les darreries de la narració. 

-He vist que parlava amb ella -va xiuxiuejar, com atemorit- Vigili. És la vampira. No ho sap? L'ajuntament té un cens de vampirs. Els té contractats per a la brigada de control de coloms. Vigili, vigili i no es deixi dur per les hormones. Déu méu... Quan s'acabin els coloms... què farà? No ho enten? Estem en perill, i vostè més que jo, perquè és jove. El meu fill... el meu fill... déu meu, el noi la va dur a sopar una vegada, durant una època en què l'ajuntament va suspendre la cacera de coloms per una denúncia dels ecologistes... Déu meu...! I ara on és? Ningú no ho sap: tan sols és un nom al registre de persones desaparegudes...

Vaig tancar, em vaig arrepenjar d'esquena a la porta i vaig deixar-me lliscar fins a sentir la fredor de les rajoles al cul. S'acaba el relat i dubto de tot. Sento que les paraules no assoleixen la bella forma d'un vitrall gòtic, l'acabat impecable d'una marqueteria prerafaelita, el puliment excels d'una peça de Miquelàngel. Potser cal un lector. Potser un text no és res sense tu. Potser l'home sol i atemorit es desfà en el no-res d'un decorat de façanes modernistes al barri estrany de l'Eixample. Aribau cantonada Provença.

Demà serà dilluns, i tornaran els funcionaris.

Barcelona, març de 2009.