dimarts, 14 de juny de 2016

La meva escola d'escriptura (i 2)


Fa més d'un any vaig començar a redactar un text que aspirava a novel·la. Un argument que tracta de la desaparició, sobre les persones que s'esfumen i mai no se sap si van decidir fer mutis voluntàriament (perquè ja no podien més), o bé si algú les ha segrestades, eliminades, liquidades. Vaig investigar la qüestió i em vaig trobar en un embolic fenomenal de dades i d'hipòtesis.

Després de molts mesos escrivint, quan ja havia superat les 250 pàgines, me'n vaig adonar que només tenia una pila de paraules mal apilades, una trama estúpida amb intrigues massa previsibles i convencionals, uns girs argumentals que no passaven de ser enginyosos i uns personatges dèbils, sense profunditat ni coherència psicològica. Cap d'ells no deia res de l'espècie humana.

Quan em vaig adonar del desastre em vaig sentir ridícul. Quin sentit té escriure una trama d'intrigues que són ficció, que són mentida?

Va ser llavors, quan de la pregunta "perquè escrivim mentides?" en va sortir un indici de formulació nova, que es pot resumir així:
Un policia mediocre (que du el curiós nom de Miguel Sánchez Ferlosio) queda molt malferit en un tiroteig. El policia sobreviu miraculosament, malgrat que una bala li ha fet perdre part de la massa encefàlica. Un cop recuperat és destinat a fer feines burocràtiques (expedir carnets d'identitat) en una comissaria de barri. El policia decideix amagar la nova condició laboral a la seva dona, i per matenir l'engany li explica pesquisses, aventures i investigacions fictícies cada cop més delirants. La seva actitud pot ser la d'un amant disposat al sacrifici per conservar la persona estimada per un procediment ilícit, però també és una declaració d'amor a la ficció i al somni.
Mai no sabrem (ni tan sols ho sap el narrador) si el policia vol enganyar els altres o enganyar-se sobretot a sí mateix a través de mentir als altres. Com un novel·lista qualsevol. 
Miguel Sánchez Ferlosio inicia un combat contra la realitat, a llom del cavall de la ficció. És un combat que només pot acabar com el rosari de l'Aurora. 
Reconec el risc que corro en revelar la sinopsi del text. Però a la vegada estic tranquil: he ocultat dades importants i d'altra banda només he exposat una idea. I una idea, per sí mateixa, no té cap valor. Sense una escriptura acurada, sense un bon treball d'imatges i de lèxic i de sintaxi aquesta idea no és res.

Començo a reescriure de nou, des de zero. Quan em poso a escriure tinc l'ordinador apagat. Escric amb ploma sobre paper llis. L'ordinador tancat m'evita caure en la temptació tramposa de voler aprofitar fragments escrits anteriorment. Plagiar-se un mateix és el més deshonrós dels plagis, encara que no sigui delicte.

Aprofitar fragments anteriors seria com usar l'estratègia del botiguer mesquí que desempolsina un article vell per provar de vendre'l, a un client distret i al preu d'avui. En el meu cas, l'estratègia seria molt lamentable, ja que jo sóc alhora el botiguer barrut i el client ingenu.

Em poso a reescriure, per tant, amb la pretensió de tenir aquests principis elementals ben digerits:
  • Escriure és difícil. Construir una bona frase darrera d'una altra costa esforç i temps. (En el meu cas, també demana tabac). Construir coses ben fetes costa molt de temps.
  • Escriure no és divertit, ni t'ho passes bé fent-ho. Escriure és avorrit i tediós i a més a més fa patir. Escriure pren temps de la vida, i aquest temps és irrecuperable. Escriure no és viure. És com picar pedra i trencar la peça sovint i haver de tornar a començar. Posa en risc la teva persona en allò més íntim. Hi arrisques, abans que res, la teva autoestima. Això deu explicar aquests egos dèbils revestits d'arrogància que pengen 10 vegades per dia al facebook el seu llibre del dret i de l'inrevés, voluntariosos i insistents venedors de crecepelo.
  • Cal pretendre una escriptura elaborada i rica (no espessa, no críptica). No es pot cometre l'error d'abaixar el nivell sense fi per tal de fer-se accessible a tothom (aquest és un error típic del pensament catòlic que ha provocat grans desastres al món de l'ensenyament) o per vendre una mica més. Cal escriure el que es necessita escriure. Els lectors saben reconèixer-ho. I l'escriptor de males novel·les que ven molt sap que, malgrat vendre molt, és un mal escriptor. Ho sap quan es lleva i es mira al mirall. Només hi ha bons textos si respecten aquesta veritat tan senzilla.
  • Només es pot escriure després de llegir molt. Novel·la i assaig i poesia i periodisme. Cal escriure mirant-se els grans i procurar apropar-s'hi. Cal saber triar les lectures i llegir-les amb atenció, sense pressa, buscant com construeix cada frase i cada atmosfera algú com, per exemple, en Henry James a "La font sagrada" (que ara tinc entre mans) o en Joseph Conrad a "El cor de les tenebres". Picasso és un mestre de la pintura perquè va llegir detingudament els grans pintors anteriors a ell. De la ignorància només en surt ignorància, és una llei natural.
  • Una novel·la entra en un diàleg conscient amb la història de la literatura i amb la història de l'art. Des del lloc que li correspòn. Si és de gènere, entra amb diàleg amb els autors de referència del gènere. Però també amb Henry James, Conrad i Borges i Dostoievsky.
  • Una novel·la està feta de paraules. No està feta d'idees. No és un guió de cinema. Cal que expliqui coses que no sabies i t'ha de posar una pregunta, a la qual no respòn ni el text ni l'autor. (Don Quijote era boig?). Una novel·la no és un entreteniment, tot i que pot ser entretinguda de llegir. Ningú no recorda les novel·les que l'han entretingut i prou.

2 comentaris:

  1. Lluís,

    Molt instructives i profundes les teves lliçons d'escriptura. La bona literatura no és mai banal, és complexa, ha de sacsejar d'alguna manera i forma el lector i, et diria, que en alguna pàgina, en alguna frase, l'ha d'enamorar. M" encanta el motiu dels desapareguts, sempre m'ha semblat enigmàtic i alhora el mes dramatic i cruel que li pot passar a un familiar o amic d'un desaparegut (pel motiu q sigui).

    ResponElimina
  2. Lluís,

    Molt instructives i profundes les teves lliçons d'escriptura. La bona literatura no és mai banal, és complexa, ha de sacsejar d'alguna manera i forma el lector i, et diria, que en alguna pàgina, en alguna frase, l'ha d'enamorar. M" encanta el motiu dels desapareguts, sempre m'ha semblat enigmàtic i alhora el mes dramatic i cruel que li pot passar a un familiar o amic d'un desaparegut (pel motiu q sigui).

    ResponElimina