dijous, 17 de març de 2016

Mireia Llinàs i Els enemics silenciosos. Entrevista


Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) acaba de publicar la seva primera novel·la, "Els enemics silenciosos", un text que navega pel temps i pels gèneres, amb un peu a la novel·la criminal i alhora al fantàstic, a la revisió històrica i a l'anàlisi del present. "Els enemics silenciosos" és, també, una novel·la sobre Barcelona vista a través de diverses instantànies.

Llinàs treballa en el món del cinema i la televisió, però "Els enemics silenciosos" és un treball estrictament literari i ben equilibrat entre acció i reflexió, descripció, realisme i màgia, llenguatge planer i figures poètiques. Té la frescor de l'autor jove i l'ambició justa. En aquest sentit, construeix un text literari sòlid i amb veu pròpia, sense caure en temptacions estilístiques forçades. 

En aquesta entrevista intento descobrir qui és la Mireia Llinàs, què pensa. 

NIGRA SUM: El passat és un lloc idíl·lic o és l'horror primigeni? Quan mirem enrere podem pensar que allà hi havia l'Arcàdia, o bé el caos i la foscor. 

MIREIA LLINÀS: És evident que idealitzem el passat, jo la primera. Deia Gabriel Ferrater que el record, a través del temps, es fa matèria poètica. Per exemple ahir veia la serie El caso sobre el mític diari de sucesos. A mi m’encanta i ahir tots els periodistes el lloaven, que si era l’únic diari que deia la veritat durant el franquisme que si era periodisme d’investigació del bo, que si els textos semblaven novel·les negres…I tot això és cert. Però potser si existís ara el trobaríem sensacionalista i escabrós. Que incita a la violència dirien alguns, un diari de segona que només busca la pela fàcil. M’explico? Potser d’aquí vint any direm que Salvame era un programa de gran qualitat perquè era el reflexe d’una societat o perquè durant la crisi tothom s’evadia mirant-lo i era com una sortida emocional…I jo ara el trobo horrible. De totes maneres penso que hi ha époques més bones que altres. En general els moments de llibertat són millors que els que l’Estat oprimeix i controla la societat però ara tot és més relatiu perquè el neoliberalisme ha creat un altre tipus d’esclavitud…


NS: Si l'escriptor és una evolució del lector, hi ha d'haver lectures que empenyen el lector a posar-se a escriure. Hi estàs d'acord? I si és així, quines serien les lectures que t'han dut a l'escriptura? 

ML: Sí, crec que hi ha manifestacions artístiques que et provoquen (les que a mi més m’agraden) i que no sempre han de ser una novel·la, pot ser una obra de teatre, una peli, un quadre, una fotografía o vàries. A mi lectures que m’han remogut són La plaça del Diamant o Mil sol esplèndids de Hhaled Housseini, El temps de les Cireres de Montserrat Roig o 1984 de Orwell que em va deixar sumida en un estat deplorable, durant una semana ho veia tot negre, desconfiava de tothom i plorava per tot, fins que la meva mare m’ho va endivinar: “això és el llibre”, em va dir i vaig pensar que tenia raó. Vaig escriure un article de com em sentia després de haver-lo llegit on posava a parir el món i l’ésser humà. Però sens dubte la vida i el que et passa potser és el que provoca més. Quan era pre-adolescent em feien bullying a l’escola, res exagerat de maltracte físic però sí psicològic i em sentia fatal, això va fer que escrivís una novel·la curta que es deia “Per què?” tenia 13 anys. En aquella època també em va impactar molt, com a totes, el Diari d’Anna Frank.


NS: Un dels elements que es poden destacar de “Els enemics silenciosos” és la documentació històrica que conté -ben dosificada-, les referències a la Barcelona dels anys 30 i dels 40. Especialment sobre locals d'oci nocturn. La dels anys 40 és la ciutat de la postguerra, però la dels anys 30 sembla que tenia alguna cosa dels feliços 20. És un món que es va extingir? Encara en podríem trobar rastres a la ciutat actual, tal com passa a París -per exemple? 

ML: Crec que és un mal català i espanyol (en això no hi ha diferències entre els dos pobles) arrasar amb el nostre passat. Tu creues la frontera i veus que França manté la seva Història i la conserva amb orgull, però no només els grans monuments que és potser el que és evident, sino les cases, les botigues, les tradicions…Però aquí no. Jo crec que no queda res de l’esperit que parles, a Barcelona, no. Queda l’esquelet, però tan modificat que és molt difícil percebre’n l’aroma. És una de les queixes de la Nora Prim, queden pocs llocs autèntics. No vull caure en el discurs, cert però potser ja pesat, del turisme, però realment tot està fet per a ells, sobretot la part del centre on hi havia abans aquests cabarets, tot és “bonic”, net, ascèptic, car. La gràcia dels locals dels anys 30 i 40 és que eren anàrquics, podia passar de tot, eren bruts però hi havia bona música en directe, per exemple. I les persones que t’hi trobaves, perquè el que fa els llocs també és la gent, com són, de què parlen i com es comporten, tan els que hi treballen com la clientela. Quan va tancar la mítica botiga El Indio (que hauria d’haver sigut declarada patrimoni de la ciutat) vaig entrar-hi, ja no quedava quasi res, la imatge era trista, la d’un món que s’enfonsava però un senyor gran amb va dir “Bona tarda” amb una gran bonhomía i vaig pensar que el que perdem no és només un edifici, uns mobles o uns objectes sino també una manera de fer. Sí, sens dubte és un món que es va extingir tot i a vegades quan passejo encara veig algun racó, alguna fàbrica antiga que encara no ha sigut restaurada i convertida en estudi de disseny, que et pot transportar. Però has d’anar a St. Martí o barris així, el centre és un parc d’atraccions, és com de cartró pedra tot i que les pedres són autèntiques, encara sort.


NS: L'altre factor que cal destacar de la teva novel·la és la inclusió de l'element fantàstic, que tractes amb naturalitat. A mi m'ha fet pensar en una frase de Borges referida a Bioy Casares: “el fantástico no sobrenatural”. Mentre escrivies, tenies algun referent del fantàstic a la ment?

ML: Recuperant el que deies abans de lectures que et provoquen escriure, una de les històries que em va provocar Els Enemics Silenciosos és la serie francesa Les Revenants. Podria ser qualificada de serie de zombis perquè la premissa és gent morta que ressucita. Però en comptes de ser perillosa, putrefacta, que s’alimenten de persones, que caminen carrancs, són persones normals, perplexes per al que els hi ha passat, amb molta gana i la sensanció d’haver perdut el temps. El fet de tornar d’entre els morts sens dubte és perturbador, però en aquest cas, no efectista. I paradoxalment això ho fa molt més terrible, dramàtic, angoixant…que els zombis de George A. Romero. Jo volia fer una cosa semblant. Un viatge amb naturalitat, que ella patís sobretot a nivell psicològic les conseqüències però no recrear-me en el viatge en sí mateix, ni intentar-lo justificar científicament…Sino otorgar-li una pàtina més poètica.


NS: I per continuar amb la qüestió: la mescla de documentació històrica (i per tant de realisme acurat) amb l'element fantàstic crea una atmòsfera especial. La realitat és allò objectiu i verificable o està penetrada per una segona realitat desconeguda? 

ML: La realitat té moltes arestes, i ja no diguem la veritat. Un psicòleg et dirà que l’únic que existeix és el present perquè el visquis i no t’angoixis ni pel passat ni pel futur però un historiador en canvi et dirà que l’únic que existeix és el passat, del qual en tenim proves palpables. Un professor de Filosofia ens va dir un dia a classe, davant d’una taula, que feia anys que tenia clar que aquella taula no existía. Més enllà d’excentricitats és evident que la realitat és complexe i és feina dels escriptors indagar en altres realitats i anar més enllà del que és palpable. La fantasia, entesa com a inventiva, no estic parlant del gènere, és el que fa l’escriptor per mi. Va ser el punt que em va fer decantar per un camí artístic tot i que el periodisme m’interesés molt. El trobava fred, massa objectiu, sense lloc per la fantasia. A vegades peco d’estar massa allunyada de la realitat de les noticies i el dia a dia però no puc evitar que sovint prefereixi la fantastia, la ficció, que la realitat pura i dura. Hi trobo més respostes.


NS: La Mireia Llinàs entra amb aquesta novel·la en el món de la literatura, però prové del cinema i concretament del guió. Cinema i literatura s'infueixen mútuament. S'adapten novel·les i alhora l'escriptura està poderosament influïda pels ritmes i les dinàmiques de l'audiovisual. Et sembla que aquesta fusió (simbiosi, convivència) enriqueix la literatura? Li trobes algun perill? 

ML: Depèn de què entenguis per enriquir la literatura, i també dependrà de què entenguem per literatura. El que crec és que inevitablement fa un relat més visual i llegeixes la novel·la com si duguessis una càmara. Inevitablement també els diàlegs són més escuets però a l’hora tenen més subtext ja que els guionistes l’hem de desenvolupar a l’hora d’escriure guions. Coneixes més els personatges pel que fan que no pel que diuen o pensen tal i com marca l’audiovisual. Crec que també hi passen més coses, hi ha més acció, i no em refereixo a acció de peli de Stallone però si que s’avança més, segurament l’argument i la trama és més sòlida, però també depèn del guionista. Així que pot aportar coses bones sempre i quan ho combinis bé amb allò que definieix la narrativa: la forma en la que està escrita, el llenguatge, les metàfores, les comparacions, les descripcions, els monòlegs i les reflexions. En definitiva deixar-se endú per l’escriptura en sí mateixa no per la dramaturgia.


NS: Per continuar amb el cinema. Quina és, segons tu, la millor adaptació que ha fet el cinema d'un text literari? 

ML: El Padrino, El nombre de la Rosa i Lo que queda del día, per exemple.


NS: A “Els enemics silenciosos” li he trobat un bon equilibri de contraris: humor i tragèdia, acció i reflexió, realisme i màgia. I una intenció literària en el llenguatge, en la construcció de les frases i de les imatges. Jo diria que tu has provat de crear un món més complex, on no tan sols importa qui és el criminal.Tinc la impressió que aquesta intenció és la menys corrent a la narrativa catalana actual, que sembla més interessada en trames i aventures. 

ML: Les aventures estan bé, un dels meus llibres preferits es Els Pilars de la terra i no em fa vergonya dir-ho i El médico, són llibres que quan els llegeixo em fan molta companyia, jo sóc gran defensora de la novel·la d’aeroport tot i que no tota, ni El código da vinci ni la Navarro ni Matilde Asensi, ni tan sols Stig Larsson em convencen. Com deia a mi m’encanten i passes una bona estona immergit en aquells llibres on s’intenta saber qui és el criminal, però si no hi ha res més, per mi és un llibre incomplet. Sí, efectivament volia anar més enllà i em fa molt feliç que consideris que ho he aconseguit perquè la veritat és que a vegades em deixo endur per l’acció, el misteri i la sensació d’adrenalina. Però després de tot això, o abans, o per sota o com ho vulguis dir, m’agrada que hi hagi alguna cosa més, que m’ensenyin o m’expliquin alguna cosa més, que em toquin algun punt, emocional o sensorial i si potser els dos millor. També reconec que entenc la literatura i el cine com un acte reivindicatiu, com una eina per fer crítica social però no et parlo d’un tema concret, no m’agrada la propaganda ni el planflet però si donar un punt de vista, que potser enriquit i completat després pel lector, normalment relacionat amb l’ésser humà i la societat ja que tota la resta, política, filosofía etc són branques d’aquests dos pilars.


NS: Anem a parar, inevitablement, a la qüestió dels gèneres i les etiquetes. La teva novel·la es presenta pel circuit de la novel·la negra. Era aquesta la teva intenció original o vas a parar al “negre” per motius de difusió i de criteris de l'editorial? 

ML: Per motius de difusió i criteris editorials no, vaig escriure la novel·la jo sola i perquè jo vaig voler. M’agraden els thrillers i la novel·la negra i la seva capacitat per explicar el món i les baixeses humanes a través d’una aventura, d’un relat que aparentment és per entretenir, sense més pretensions però que fa reaccionar a les persones. Si tu vas i agafes un tractat de filosofía ja saps a què vas però en canvi amb la novel·la negra penses ai mira, serà entretingut i després de manera conscient o inconscient ha sigut una lliçó de vida increïble. M’agrada aquesta sensació, aquesta especie d’engany, de doble joc. A nosaltres les bones persones ens fascina el mal perquè en principi, seriem incapaces de provocar-lo. I això crec que fa que m’atraiguin molt les històries de detectius, policies, psicòpates etc. Perquè a més és un gènere molt ric. Potser criminal si, però no deixa de ser drama, aventura i en el meu cas històric i ciencia ficció. La Nora te la seva familia, les seves relacions sentimentals com en un drama però a més a més invetiga un cas. Ho tens tot!!!


NS: Reprenc les dues qüestions anteriors per formular-ne una de nova i et demano que et mullis: a la literatura de gènere se la tracta com un subgènere, una categoria inferior. En part, aquesta consideració ve donada, justament, perquè l'ambició literària se sacrifica en benefici de la intriga i la seva solució, l'acció i la trama per damunt de tot. Podries valorar aquestes afirmacions sobre la literatura de gènere?

ML: És que jo no entenc perquè es creu que la novel·la negra és un subgènere i tampoc no tinc molt clar que la intriga o l’acció no siguin literatura. El que passa en una història, és a dir, l’acció, és a dir, les decisions que prenen els personatges, siguin actives o passives defineixen un món, un univers, i et poden fer reflexionar i provocar igual que un soliloqui del narrador. A mi em costa dissociar-ho. Prefereixo que l’autor parli a través de la veu dels personatges i també prefereixo que els personatges siguin de carn i óssos i aquests, a no ser que siguin professors de literatura, no parlen ni pensen exactament com ho ha de fer l’autor, ni necessàriament d’una manera molt profunda ni sofisticada. Per tant és en l’acció on hi ha aquesta profunditat. Entenc que per molts literatura siguin fil·ligranes estilístiques i en part ho és sempre que l’estil no faci ombra al contingut. Per exemple si la forma ha de ser pseudo literatura, pseudo poesía, si les comparacions han de ser completament absurdes sense que aquesta en sigui la intenció o tòpiques prefereixo una forma senzilla i honesta sense pretensions. Per mi la literatura és picar picar i picar cap al fons, explicar les coses d’una manera diferent, donar-li la volta a les coses, trencar estereotips. I això és pot fer amb un relat d’intriga i acció també. I no és menys literari. 


NS: I ja posats a valorar tendències narratives: creus que el cinema actual també està dominat per l'acció i l'estructura del thriller, i que abandona l'estil, el registre poètic, la profunditat de la reflexió, etc? A mi em sembla que ara veiem les dues tendències alhora, però la més poètica és evident que no fa caixa. Mana la caixa? Dit d'una altra manera: el món de l'art i la cultura és només una qüestió de calaix? 

ML: No hauria de manar només la caixa. Crec que és imprescindible que l’Estat inverteixi en cine igual que ho fan altres Estats d’Europa. Ara bé, no crec tampoc que s’hagi de condemnar les persones que volen i han de fer diners per seguir fent pelis. A Picasso o Van Gogh li hagués anat molt bé vendre els seus quadres, no haguessin sigut menys artistes ni menys profunds per vendrel’s a un bon preu. I en el cas del cinema això encara és més evident. Una peli potser més cara o menys cara però sempre tindrà un cost perquè es tracta de reproduir una realitat en totes les seves vessants, una realitat del no-res i enregistrar-la tècnicament i modificar-la, els mitjans tècnics i personals que requereix el cinema el fa costós no crec que canvïi perquè és la naturalesa intrínseca del cinema, un equip de gent, reproduint i modificant una realitat i enregistrant-la. Ara bé, una part del cinema de Hollywood s’ha industrialitzat de tal manera que a vegades dubtes de si te algun valor artístic. Jo sóc partidària que el cinema pot tenir un registre poètic, una profunditat, una reflexió, com tu dius i fer caixa, o una certa caixa, una caixa suficient com perquè sigui rentable, ningú s’arruïni i tothom pugui continuar fent cinema. Ara si em preguntes ha de ser el fer diners un criteri a l’hora de posar-se a fer cinema? Segurament no. Per això hauria d’estar cobert, subvencionat, sí, igual que cada artista hauria de tenir un sou base d’artista ja que no sempre el que fan reporta diners immediats però això no vol dir que la seva activitat no sigui imprescindible per la societat.


Per acabar, podries respondre molt breument: 
El llibre que estic llegint ara és ¿Por quién doblan las campanas? de l'Ernest Hemingway 
La darrera pel·lícula que he vist és La adopción, de Daniela Fejerman. 
La meva sèrie preferida és... Que difícil! Crec que Els Soprano, però molt igualada amb d'altres. 
Un autor que voldria que ressuscités: Mercè Rodoreda. 
Si pugués viatjar al passat, aniria sense dubte a... qualsevol moment del segle XX. Ho sento però aquí no em puc mullar.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada