dissabte, 26 de març de 2016

Jordi de Manuel i el Foc verd. Entrevista


"Foc verd" és la darrera novel·la que publica en Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), un autor amb una obra força extensa i que inclou gèneres i registres diversos. En aquest cas continua la sèrie protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot, aquest cop desplaçat a Galícia, durant un estiu terrible d'incendis forestals. L'olor del fum i la cendra sobrevolen les 200 pàgines, que narren tretze dies d'intriga policial.

NIGRA SUM: El primer que es descobreix en començar la lectura de “Foc verd” és que que tenim a les mans el vuitè lliurament de la sèrie policíaca dedicada a l'inspector Marc Sergiot. No obstant això, l'autor procura que el text sigui autònom, que funcioni per sí mateix. Com i quan va aparèixer en Marc Sergiot? La sèrie respòn a un projecte previ o bé t'hi vas anar trobant?

JORDI DE MANUEL: Cada novel·la, cada relat, hauria de funcionar independentment de les altres obres. La intenció sempre és aquesta, però la intertextualitat és inevitable. Hi ha personatges que apareixen en altres novel·les i el lector que les ha llegides pot anar bastint el gruix de vida d'aquests personatges, però procuro que això mai no limiti ni faci minvar la novel·la. Un escriptor se la juga sempre, sempre que publica una obra de ficció, sigui novel·la, relat o el que sigui. Mai no ha de fer trampes, ni enganyar el lector. 
Sergiot neix l'estiu de 1996, quan vaig començar a pensar “L'olor de la pluja”. El vaig concebre com a personatge secundari, però va anar creixent tant que es menjà els altres . “L'olor de la pluja” es va publicar el 2006 i forja la saga, però abans vaig publicar tres novel·les breus (totes premiades i escrites després d'acabar una primera versió de la novel·la mare) on surt Marc Sergiot.
«Foc verd» és una peça més del petit univers de les novel·les protagonitzades per l'inspector. La sèrie, el projecte, o com se li vulgui dir, acabarà amb una altra novel·la i un recull de relats que estic acabant. Els relats són duríssims, potser el més negre que mai no he escrit, i en cada un hi apareix l'inspector Sergiot, de vegades traient discretament el nas, d'altres en ple protagonisme. 


NS: L'inspector Sergiot se'ns presenta com un personatge apocat, de vegades poruc, tímid, discret, amb una vida que el situaria en aquella zona que podríem anomenar “gris” per entendre'ns. Aquesta estratègia permet posar el focus i el color a la trama, als personatges secundaris. Se situa a la franja de policies més propera a Maigret que no pas a Sam Spade?

JdM: La suposada grisor de l'inspector, efectivament, em permet fer destacar altres personatges i aspectes de la trama. Sigui com sigui, pels comentaris de desenes de lectors a les xarxes i de molts més en clubs de lectura, sé que moltes persones empatitzen amb la personalitat de Sergiot. Suposo que aquest fet es fonamenta en que es tracta d'un ésser humà normal, un antiheroi on tothom pot veure reflectida, sense estridències, alguna part de si mateix. 
Suposo que s'assembla més a Maigret, ho dic avergonyit per no conèixer a Samp Spade més que en la versió cinematogràfica: crec que l'únic que tenen en comú Sergiot i Spade és que ambdós són fumadors empedreïts. 


NS: A la darrera part del text hi ha un canvi de ritme sobtat, un gir quasi vertiginós en l'argument. Els rols de víctima i culpable vacil·len i es capgiren: es fa difícil dir qui és víctima i qui culpable. És una reflexió moral que ens pots dur a pensar en molts fenòmens contemporanis. Penso en russos i ucraïnesos, Israel i Palestina, colonitzats i colonitzadors... Vivim en un món que també és líquid en aquests termes?

JdM: La literatura ens explica el món, Coetzee recentment va dir que «el novel·lista és un redactor d'expedients sobre la humanitat», és una definició brillant perquè la ficció literària, i molt especialment el gènere negre, posa sobre la taula els dilemes morals de la societat. A «Foc verd» la frontera entre ser víctima o culpable es torna difusa, prima com el paper de fumar. Fa un parell d'anys em van convidar a fer una sessió en un centre penitenciari sobre un llibre meu (cap dels negres, per cert), vam acabar parlant de tot menys del llibre i mentre escoltava alguns reclusos em vaig adonar que l'atzar i un cert entorn podria haver fet que jo estigués al seu lloc i ells al meu.


NS: La novel·la transcorre en una aldea gallega, a la Galícia profunda i rural, on hi arriba un inspector de Barcelona. Les comparacions i els paral·lelismes entre els dos països són inevitables. Galícia i Catalunya poden ser diferents o semblants: són dues regions perifèriques d'Espanya, amb un caràcter identitari molt fort, molt conservadores, i on la religió, secularment, ha tingut un gran pes sobre la vida quotidiana. Més enllà de les especificitats locals, creus que la història criminal que expliques es podria donar a Catalunya? Per què a Galícia?

JdM: Una de les dues trames podria haver passat a qualsevol lloc del món, l'altra a Catalunya o a Galícia serien possible, de fet ha succeït i succeirà aquí i allà. Vaig triar Galícia perquè és on va néixer la novel·la, en un incendi terrible que vam viure durant el viatge. També perquè és una terra que visito regularment i, després de tants anys, crec que he arribat a entendre alguns trets que caracteritzen la societat gallega. L'ambient rural, el caciquisme, les tradicions, els costums, el paisatge em permetia generar l'atmosfera que jo volia: situar el lector a l'aldea i immiscir-lo dins la trama. Si aconsegueixo que el lector «viatgi» a l'aldea gallega sé que li acabarà agradant el llibre. 


NS: En un moment de la novel·la, l'inspector Sergiot reflexiona sobre “el poble català”, del qual opina que és massa feble davant les agressions externes. Trobes que aquesta expressió (el poble català) ens serveix per parlar de la realitat sociològica o bé caldria trobar una fórmula que reflexés millor la diversitat i l'heterogenitat? L'ús i l'abús que fan els polítics catalans d'aquesta fórmula ens l'ha introduïda al discurs?

JdM: Jo no puc posar en boca o en reflexions dels personatges expressions políticament correctes, diuen el que diuen, no el que ens agradaria sentir. Podria haver reflexionat sobre «una part de la societat catalana», però la veueta de Sergiot parla «d'un poble submís i perdedor», que és una expressió més genuïna i versemblant encara que inexacta, i ho diu el 2006, deu anys abans del discurs polític que ara predomina. En altres obres de la saga, Sergiot manifesta el seu escepticisme pel món de la política i dels polítics. A «El raptor de gnoms», al març del 2004, hi ha els atemptats de Madrid a poc dies de les eleccions generals espanyoles, i Sergiot que no té per costum votar, decideix fer-ho just abans que tanquin els col·legis electorals; a «Mans lliures», ambientada al 2014, en què és assassinat dos dies abans de les eleccions el candidat a la presidència a la Generalitat que arrasa a les enquestes, a Sergiot només l'interessa trobar qui l'ha assassinat i com ho ha fet. 


NS: Quan un autor escriu vuit novel·les amb el mateix protagonista, suposo que és inevitable que hi estableixi un vincle molt potent. Què té Marc Sergiot de Jordi de Manuel i en què no s'assemblen de res?

JdM: Els vincles afectius són potents, però qui hagi llegit «L'olor de la pluja» sap que ja me'n vaig desfer i des de l'any 2000 en què apareix «Tres somnis blaus» vaig recuperant els vincles, com si em reconciliés amb ell. 
Tots els personatges tenen alguna cosa de l'autor, sempre, fins i tot els més execrables. Segurament Sergiot (o la seva veueta) té coses meves, però també som molt diferents. Fins i tot alguna vegada per prendre decisions sobre què dirà o què farà en la ficció, em pregunto què faria jo en aquella situació i li faig fer el contrari... 


NS:  Com ja saps, darrerament s'ha obert un debat sobre el gènere negre. Què és negre i què no ho és, etc. Des de la teva doble perspectiva de lector i d'autor, com veus aquest debat?

JdM: És un debat que no m'interessa gaire, ni com a lector, ni com a escriptor. Jo només sé si un llibre m'ha agradat o no, sense importar-me gaire el gènere ni l'etiqueta. Aquesta qüestió l'han de debatre els entesos i estudiosos de la literatura de gènere, que a Catalunya en tenim de bons.


NS: Tu ets una persona que prové del món de la ciència, i de fet treballes a la docència en aquest camp. Deus ser conscient que això no és habitual entre els escriptors catalans. Suposo que hi deu haver unes lectures, unes novel·les o uns autors que et van dur cap a la creació literària. Podries dir quins són els teus referents?

JdM: Hi ha molts escriptors catalans que són alhora mestres i professors (tu n'ets un); sí que no és tan freqüent que ensenyin ciències. Sí que he percebut, en alguns sectors del món literari, que el fet tenir formació científica fa que se'm consideri més que com una espècie exòtica com una espècie invasora. «...i com és que un biòleg, com tu, escriu?» Justament una de les meves batalles diàries, crec que perduda, és intentar trencar el mur que hem alçat entre les lletres i les ciències. 
La pregunta dels referents literaris me l'han fet moltes vegades i mai no sé què respondre, potser perquè no en tinc de clars, o en tinc tants que no sé discriminar. En literatura negra recordo gaudir molt amb les novel·les de Patricia Highsmith, actualment amb Andrea Camilleri i Arnaldur Indridason; en ciència-ficció crec que Asimov va ser per a mi el referent, però n'hi ha tants altres que m'agraden... i no només de gènere. 


NS: La creació artística és gairebé a les antípodes del plantejament científic a l'hora d'enfrontar-se a la realitat: en la creació literària hi intervenen elements com ara les obsessions, la intuïció, els somnis, els símbols, etc. Com viu aquest viatge un autor avessat al mètode científic? És per aquest motiu que escrius policíac (entenent que aquí et retrobes amb el món de les hipòtesis i les comprovacions, etc)?

JdM: Opino justament el contrari: la creació artística té una gran relació amb la manera en què es fa ciència. Plantejar preguntes, imaginar respostes i com abordar la resolució de problemes té una component creativa considerable: les obsessions, la intuïció i la imaginació tenen papers fonamentals en les persones que fan ciència. Jo vaig ser científic durant uns quants anys de la meva vida, ara sóc professor, feina que també pot tenir un vessant creatiu i artístic considerable, i escriptor.
No només he escrit policíac, també he fet novel·la de ciència-ficció i narracions que no són de gènere. 


NS: I per acabar: ens podries dir amb la màxima brevetat...
Quin és el llibre que estàs llegint ara? Acostumo a llegir dos o més llibres alhora. Ara estic rellegint (i disfrutant molt) «Foundation» d'Isaac Asimov, en la versió original que no havia llegit. He començat també un llibre de relats de Sara Mesa, «La mala letra» i també sóc a les primeres pàgines de «Els fils de l'aranya» de Margarida Aritzeta. 

Quina és la darrera pel·lícula que has vist? «Truman»

Faulkner, García Márquez o Ken Follett? «Cien años de soledad» de Márquez i «Los pilares de la Tierra» de Follet són dues obres extraordinàries i completament diferents, però del millor que he llegit.

Si haguéssis de definir amb una paraula l'època que vivim, diries que és... incerta

No puc acabar l'entrevista sense agrair-li a en Jordi de Manuel que hagi tractat (i que hagi tractat bé) el col·lectiu dels daltònics, que som quasi invisibles a la literatura.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada