Edat en què la salut esdevé un bé preuat

Gairebé sense voler, sense pensar. Com qui s'allita fatigat després d'un dia atepeït d'imatges. Com qui es lleva sense saber el dia del calendari. Com el qui arriba, foraster, en una ciutat on no ha estat mai i descobreix carrers i places que troba noves però vagament conegudes. Com el qui es fica a la dutxa sense recordar si ha engegat l'escalfador. Així he arribat a l'edat en què la salut és un bé preuat.

Hi ha una olor que flota vagament pels carrers de la ciutat esquelet on visc. De petit en deien Zotal, ara no sé quin nom té però em fa pensar en el lleixiu mesclat amb el líquid verd que venen al Mercadona per fregar el terra del pis. Penso que piso en argentí i suelo en castellà són la mateixa paraula.

S'apareix ma mare jove i vestida de blanc, amb roba de lluitadora de judo. Amb gestos ràpids i precisos em llença a terra, contra una maqueta del cementiri de Montjuïc que cruixeix perquè és de cartó (això ho vaig somiar ahir, de matinada). Quan em desperto, sóc en una estació de trens.

No he estat mai en aquest poble de grans avingudes massa amples sense cotxes i sense fanals. Tan sols al capdavall veig la llumeta la pensió Europa una bombeta groga i terminal. La recepcionista dorm sobre un toll de vi roig. El corredor du fins a un pati andalús amb dones que ballen nues i jo els faig que gràcies però no. Tinc molta imaginació encara mormolo però el meu cos necessita dormir aviat de seguida. Transito per cambres de portes obertes i miro sacrificis humans d'amics i parents que vaig conèixer sento com els peus (perquè vaig descalç?) xipollegen en aigua de fang els cabells sota una crosta de calç on és el tinent Kurtz? Em palpo els genitals encongits sota un embolcall de roba crua sonen flautes i gongs.

El del mirall no sóc jo però vaig ser jo i l'home de la gavardina i el barret de lona. Hi ha un rellotge de butxaca que dorm jo també vull dormir. Al radio-casset han posat Omega, el disc de l'Enrique Morente que jo escoltava ahir. Un home amb boca de sípia o de pop em diu el nom el llegeix en una llista escrita en un paper de wàter el reconec és el rotlle doble capa d'oferta a l'Eroski aquesta setmana.

Sense saber encara quin día és al calendari em llevo. Faig un pipí. M'emmirallo, em rento les dents. Poso la cafetera i m'assec al sofà mentre guaito, estèril d'emocions, els missatges que ha guardat el xip del telèfon. Ni tan sols ara, crec jo, no m'acabo de fer a la idea de què m'han regalat un altre dia al planeta Terra.