L'Estrella es mor

1

El telèfon sona com un eco buit enmig de la llum tènue de la saleta. Del dormitori estant me l'imagino, distant i trist com un animal vell, i aquesta lluïssor pàl·lida que deu il·luminar-lo. Són tot just les sis de la matinada, no tinc ganes d'alçar-me. Fa tan sols uns minuts que m'ha desvetllat un somni estrany dins del qual ressona encara un murmuri com un degoteig d'aigua fangosa. És el segon cop que sona. Després encara hi ha una tercera vegada. 

-Bon dia, el truco... el truco de part de l'Estrella -és la veu d'una dona molt gran- Ella... ella està molt greu, pobreta, bé en realitat s'està... li queda molt poc temps. 

-Em penso que s'equivoca, senyora. 

-Vostè no és el Lluís B.? 

-Però no conec cap Estrella. 

-Sí, sí, és clar que la coneix -diria que somriu, inexplicablement- Fa molt de temps va sortir amb ella, ella i vostè van ser nòvios... 

M'estic dret i descalç. La rajola és gèlida i m'agradaria que el fred m'ajudés a desvetllar-me perquè sé que llavors l'escena es fondrà, jo seguiré dins del llit i el telèfon no haurà sonat. Estrella, repeteixo en veu baixa. Sí, crec que la recordo. Vam ser nòvios quan teníem vint anys, potser. I d'això en fa trenta. La vida ens va centrifugar, voldria dir: això que vostè anomena ser nòvios va durar un estiu, de juny a setembre, i no recordo ni tan sols el color dels seus ulls. El vuitanta-tres o el vuitanta-quatre.

-Ara l'Estrella és aquí a l'hospital... pregunta tot sovint per vostè i el truco perquè sé que no li queda gaire temps. L'Estrella se'ns en va i m'agradaria... Vostè té coses molt importants a fer que li impedissin...?

2

Un cop més enllà de la darrera ciutat gran, la carretera circula en zig-zag i s'enfila vers les planes altes. La boira s'aixafa contra l'asfalt, i la llum del migdia és altra vegada com la llum lletosa i malalta de la matinada. El paviment es deteriora, he de conduir a poc a poc per evitar els enormes esvorancs plens de fang gris. Lluny de la capital, els senyals de la misèria no deuen preocupar les autoritats.

En aquest altiplà erm hi apareixen les banderes que el govern local ha fet plantar, agitant-se corpreses i humides al vent glacial. Esfilagarsades i remotes bufetegen els flocs de boira blanca. Com més llòbrega esdevé la carretera, més símbols patriòtics esgarrapen el no-res. Ara la ruta és una recta amb un suau pendent entre masos abandonats i antics conreus que la malesa ha reconquerit. Veig més tristesa i més banderes.

Quan vaig arribar a l'hospital la nit es va cloure de sobte. Tot i que sabia què estava passant al hospitals del país, encara no ho havia vist mai. El personal era molt escàs, i la deixadesa i el cansament s'havien apropiat del lloc. Vaig caminar entre enormes sales buides, ascensors fora de servei, testos lletjos amb ficus moribunds.

3

La velleta m'esperava en una sala desolada, amb un escampall de vidres esberlats per terra. L'urpa del fred s'escolava per la finestra esclatada. S'estava immòbil i perduda sota les bombetes agòniques. No havia vist mai aquella dona que seia al costat d'un transistor de piles. La ràdio emetia música romàntica russa, la mena de música preferida del règim des d'un temps ençà.

Em va mirar amb uns ulls eixuts, esgotats de plorar tant. No de plorar per la seva filla: aquells ulls havien plorat tota la vida. Tenia un fòssil de llàgrima arran dels llavis.

-Arriba tard... però en fi, l'important és que ha vingut i jo ja sabia que vindria. El cor... el cor al final no ha pogut suportar tanta... L'Estrella està... però segur que si vostè ha vingut fins aquí la deu voler veure, i no crec que ningú ens ho impedeixi, no ho crec. No sé si hi ha ningú més, ara, han marxat...

Vam caminar per un corredor de rajoles verd poma malalta on s'asfixiaven els fluorescents, sense aire. A les parets, el líder de la Pàtria ens somreia severament. Emmarcat austerament, el retrat del líder apareixia cada vint o trenta passes sota unes frases simples i tribals.

La mare va descobrir el rostre de la filla morta, doblegant amb molta cura el llençolet blanc fins al coll. Vaig mirar aquell rostre dolç i pàl·lid, tanta serenitat en un perfil d'ivori. L'arc de les celles, la corva dels pòmuls, l'angle precís de la mandíbula, l'amplada del front quasi grega. Mai de la vida no havia vist aquella dona. N'estava segur: per més dels trenta anys passats, jo sabia que mai no havia estat abocat damunt seu fent l'amor.

-Oi que és molt guapa? És molt guapa, oi?

I vaig fer que sí, que sí amb el cap.

-Vostè fuma, oi que sí? He sentit l'olor. Segur que té ganes de fumar. Anem a fora si vol.

Vam desfer el corredor dels colors tristos.

-M'estaré amb vostè a fora mentre fuma. Sap? No sabia que vostè existia ni que l'Estrella l'estimava tant fins fa pocs dies. Però ho entenc. Vostè sembla tan tranquil, tan reposat... Mai no va tenir massa sort amb els homes.

4

Ens vam asseure al porxo i vaig embolicar la cigarreta. La punta brillava més que les estrelles. La vella es va asseure al meu costat engiponada dins una jaqueta passada de moda i massa escassa per aquell fred.

-I què farà ara? Suposo que no deu voler tornar a casa, tan de nit.

-No, no ho sé. Tornaré, però sense pressa. Fa uns mesos vaig perdre la feina, o sigui que de pressa no n'hi ha, encara que demà deu ser dilluns.

-No té feina? Carai, quina casualitat... aquí estan buscant un encarregat de la morgue. No troben a ningú, és clar. La gent marxa del poble des que va començar tot això...

Vaig mirar l'esplanada que s'obria davant de l'hospital. Només hi havia el meu cotxe.

-Pensi-ho, no se sap mai la vida... Què ens té preparat, oi? Qui ho sap! Potser aquest era el seu destí, el de l'Estrella i vostè, trobar-se i acompanyar-se després... després de tot.

Vaig esclafar la burilla contra la paret de marbre gris i em vaig quedar mirant l'ull negre que havia dibuixat la nit buida l'ocell mort a terra l'òliba escrutant el ratolí la cendra que vola.

-M'ho pensaré, de veritat que ho pensaré.