Jordi Pujol (un conte d'inquietud)

En Jordi Pujol sempre s'havia sentit incòmode de dir-se Jordi Pujol. Havia somiat infinits cops un món alternatiu, en què mai no havia existit el polític d'aquell nom, i aquest món deuria ser el paradís. A banda de les incomptables burles que havia hagut de suportar, hi havia una qüestió més enervant. Perquè havia pensat moltes vegades en anar al Registre Civil a canviar-se el nom (o bé variar alguna grafia del cognom: Puçol, Bunyol, Pujal) però sentia que el canvi alterava la seva identitat.. Es demanava: seguiria sent ell si es canviava el nom? Perdria la personalitat? Mantindria la seva essència si es digués com un altre?

Totes aquestes qüestions es van dissoldre el dia nou de juny, el dia en què la vida el va dur a mirar-se el món amb uns altres ulls.

El dia nou de juny en Jordi Pujol es va llevar amb un neguit estrany que deuria provenir d'un somni incòmode. Tot i que no en conservava cap imatge, se sentia amenaçat d'una manera desconeguda. Potser per aquesta sensació nova, contra la que no sabia com lluitar, va fer un parell de gestos absurds i es va fer una esgarrinxada al braç mentre posava la cafetera al foc. Va mirar la ferida: un tallet li obria la pell. Esperava veure brollar la goteta de sang, però passaven els segons i no sortia el líquid vermell i tebi que caldria. S'hi va fixar. Per l'obertura de la pell va descobrir una matèria desconeguda a sota. Es va fregar els ulls: potser encara somniava. Però no. A poc a poc va gosar burxar, amb molt de compte. Va pinçar alguna cosa amb dos dits i va estirar enfora. Era una mena de llana, un teixit bast i aspre. En va fer una boleta i ho va olorar: no feia cap olor. Mentre palpava aquell tacte eixut li va venir un record dels dotze anys. Just en sortir de la infantesa, un bon dia va decidir fer un petit ritual mig conscient i va sacrificar en Teddy, l'osset de peluix que l'havia acompanyat des de temps immemorials cada nit de cada dia. I vet aquí: li va clavar les tisores al ventre, i va tallar amb ràbia fins a destrossar-li el tòrax sencer. De dins del Teddy en va sortir exactament aquest material. Una mena de llana sintètica, inodora i estèril. Just això mateix que ara es descobria sota el tall inoportú.

Va estirar una mica més de llana per veure si només era un simple abscés i a sota no hi hauria la carn i la sang. Però no: aviat va desistir de seguir burxant, perquè va comprendre que acabaria per buidar-se el braç sencer i no trobaria teixits orgànics, sinó llana i més llana. Va engolir saliva, va anar al lavabo i va posar-se un bocí d'esparadrap que cobria la ferida perfectament. Va tornar a la cuina: la cafetera començava a esbufegar. Es va posar el cafè i va seure al tamburet. Va fer un glop. Llavors encara mantenia l'esperança que no fos real, que hi hagués un error, una mena de fallada tècnica de la percepció i que ben aviat es restabliria la normalitat. Va decidir que en aquest cas cal fer alguna cosa, algun moviment: es va posar sota la dutxa i va engegar l'aigua freda. Mentre tremolava va sentir com la Marta es llevava i sonava un cop de porta: havia baixat a buscar el diari. Com cada dia, sense variacions. Uns minuts més tard, li va arribar la remor de la nena que també havia sortit del llit i havia engegat el maleït CD del Marilyn Manson -no podia comprendre com coi li agradava aquell monstre.

Durant l'esmorzar, tots tres asseguts a la minúscula tauleta de la cuina, va estar més enginyós i bromista que mai. Fins i tot les dues dones se'n van adonar:

-Et trobes bé, papa? -va fer la Marteta, alçant la seva cella preferida.

-Perfectament! -va dir en veu molt alta. I es va meravellar a sí mateix que la seva capacitat de fingir fos tan fantàstica, tan convincent, tan rodona.

Va fullejar l'Avui. Quan es va topar amb la intolerable columneta del Sostres no es va indignar, com d'habitud. Es va sentir indiferent, fins i tot va sentir com se li desvetllava una mena de compassió per l'articulista. Avui no el trobava miserable, tan sols pobre i desesperat. Algú que, com ell, sofria d'un mal sense nom.

Va romancejar pel pis, buscant-se coses per fer i anar passant el temps, esperant que les dones marxessin.

-Què fots, avui? -va adonar-se'n la Marta- Faràs tard!

-Que es fotin -va respondre- Per un dia que arribi tard no s'enfonsarà el món.

-Això segur.

Finalment es va quedar tot sol al pis. Va esperar uns minuts -no fos cas que la Marta hagués oblidat alguna collonada i tornés enrera. Després va aixecar lleument l'esparadrap i va mirar dins la ferida. Una punteta de llana sortia enfora, enganxada a l'adhesiu. No hi havia variacions. L'anomalia començava a tenyir-se de normalitat i tocava anar-se fent a la idea que era un home de peluix. Es va asseure al sofà i va contemplar les parets i el sostre. Semblava que la resta del món era igual, tan indiferent al seu canvi que el deixava anorreat, enxiquit, extenuat. Se li acumulaven explicacions i raons, espectatives funestes, opcions esgarrifoses. Se sentia com si l'haguessin enganyat, estafat.

Però poc després va pensar que ser un home de mentida o de peluix no l'eximiria de seguir pagant la hipoteca, de treballar o de portar-se bé a casa i complir amb tota la llista d'obligacions. Es va preguntar si els homes de peluix tenen líbido o no, o si també la poden fingir com havia fet ell amb el bon humor durant l'esmorzar. Si es poden fingir totes les coses de la vida.

I així, mentre viatjava en metro cap a la feina, en Jordi Pujol va decidir que de fet tot esdevenia molt més fràgil que abans. El peluix és tou i delicat, li caldria vigilar i protegir-se, i passar la resta de la vida simulant que no era peluix sinó víscera allò que li omplia la pell. Va sentir que es tornava més conservador. Va pensar que fins i tot potser caldria votar Convergència a partir d'ara.

Una mica més tard va somriure's cap dins -cap al peluix- quan es va preguntar si a partir d'ara li caldria dutxar-se o bé hauria d'anar a tintoreria Hungría a què li fessin rentats en sec de forma periòdica. Cada dijous, per exemple.