Endins de l'aire, per Mariona Lorente

Prop del cel,

allà on els ocells

viuen i moren

endins de l'aire;

he pensat en tu,

suspès, ingràvid,

lúcid i sense cos

aliè a cap destí,

a la fi deslliurat

del suplici de la carn,

lluny del misteri

d'una consciència

que tan sols dura

mentre vivim.

Mariona Lorente

________________________________________

Aquest text és un text molt especial. Inaugura la participació d'altres autors i autores en aquest bloc, que és una vella (i bella?) aspiració. Penso que havia de fer una contribució real a la idea del coneixement compartit i alhora al temps líquid on vivim, on cal repensar les fronteres amb la intenció de franquejar i d'esborrar totes les que puguem.

La Mariona Lorente (l'obra de la qual vaig conèixer fa anys quan escrivia sota un pseudònim que no diré) conté un ingredient que no puc anomenar negre però que, en tot cas, qui la llegeixi comprendrà de seguida quin lligam hi té. Tal com jo ho entenc s'atansa a l'oníric i el melancònic, i posa un peu en el misteri.

També escriu en un bloc: http://etvaigveureenunsomriure.blogspot.com/

________________

L'arbret de la fotografia que encapçala el text es va morir al meu balcó ara fa dos anys. Per raons que no sé argumentar el vaig deixar allà i l'he regat cada dia des de llavors. La mateixa nit en què vaig rebre el text del post, el vent el va arrencar: aquella aigua que jo li havia donat deuria rovellar-li les arrels.