Tulipes grogues, per Eulàlia Mesalles

Tulipes grogues

Avui farà tres mesos. I quantes coses que han passat. Tres mesos des del dia tràgic en què el barri, generalment tranquil, es va trasbalsar. En els quinze anys que fa que visc al carrer de Madrazo, mai no havia passat una tragèdia així. Menteixo: hi va haver aquell fet, fa temps, al carrer de Muntaner. Potser recordareu la notícia del trinxeraire que volia atracar un forn i se li va escapar un tret. Per sort era maldestre i el merder va quedar en un forat al sostre que els amos de la botigueta van conservar durant uns anys com a reclam per fer calaix. Ja em diràs tu, atracar un forn...! Si hagués estat l’oficina del banc de la cantonada... Recordo que durant uns mesos les velletes s’agafaven espaordides a les seves bosses mentre anaven a la Pastisseria Tívoli per menjar-se el suís dels dijous. Tenien por, però no perdonaven una tassa de xocolata amb nata. 

Si un fet sense víctimes va causar aquell desori, imagina’t l’assassinat de fa tres mesos! Tot ha estat confús des de l’inici. Dins de casa, mentre dormien, sense motius aparents, assaltats a traïció. No se sap res de la investigació de la policia. I els mitjans, que els primers dies seguien àvids la notícia, ara ja han perdut tot l’interès. Els veïns encara especulen: un robatori, una venjança, vés a saber... 

Avui, mentre la Gemma dormia, he sortit a passejar pel barri. Encara era fosc. M'he atansat al Mercat de Galvany. M’agrada veure el traginar de les furgonetes i camions que descarreguen. Verdures i peix. Carn i flors. Al nostre pis encara hi ha la llum apagada i just al damunt de la placa amb el número 104, hi penja el rètol. Pis de lloguer.

A l’hora d’esmorzar he sabut que era el final. La Gemma s’ha assegut a la taula, no m’ha esperat i no respost ni una de les meves preguntes. Marxarem d’aquest pis d'aquí a una setmana. No sé com un assassinat al barri la pot afectar tan profundament. De vegades somriu melancòlica mentre l’abraço dins del llit. Però he sabut que no em somreia a mi sinó a algú altre. Quan he tornat de la caminada s’ha deixat fer un petó gairebé d’esma. Feia olor de perfum. Aquell que li vaig regalar el dia del nostre aniversari. Feia mesos que no se l’havia posat i just avui ha destapat l’ampolla. Amb els ulls brillants s’ha posat dues gotetes. Se’m remouen les entranyes, la Gemma m’enganya. L’he mirada mentre es vestia, amb aquell vestit negre que em fa parar boig. Però avui, després de sentir que ja l’havia perduda, ni tan sols no he gosat insinuar-me. 

L’he seguida. L’he vista com pujava Santaló amunt balancejant-se sobre els talons d’agulla. Se m’esquinça l’ànima d'imaginar que ja no m'estima. Davant la parada de l'autobús l’olor dolça de l’obrador l’ha fet dubtar un moment. Després d’un segon d’incertesa ha entrat, i n’ha sortit amb un paquetet. Un regalet dels seus. M’encanten els pastissets de l’obrador. 

Després, un cop a la cantonada, ha entrat a la floristeria. Unes flors pel seu amant, segur. He esperat fora. Caminant amunt i avall davant la porta de la botiga com un lleó engabiat. La gelosia em consumia i cinc segons més tard, llargs com cinc anys, he entrat a la floristeria disposat a trencar la farsa.

—Un ram de tulipes grogues... molt encertat, Gemma. Li podem posar un llaç amb el nom del seu marit, dels que solem posar als rams per dur al cementiri.

Eulàlia Mesalles

_____________________________

L'Eulàlia Mesalles va inaugurar un blog ja mític, el Riell bulevard, on jo també em vaig iniciar en aquest món. Després de diverses trobades i destrobades, aquesta col·laboració podria tancar el cercle. I m'alegra saber que també tracta -ni que sigui tangencial o marginal- el gènere negre.